La invasió del mosquit tigre i altres alienígenes

Les bioinvasions són el resultat que una espècie com la nostra visqui localment amb insensatesa global. Podríem esmentar molts altres exemples d’actualitat i també en el món de les plantes. El resultat d’una bioinvasió és sempre el de pèrdues per als ecosistemes ocupats i una pèrdua de la biodiversitat local i, per tant, de patrimoni biològic. És cert que algunes de les millores de la nostra alimentació han estat mercès a adoptar plantes i animals d’altres indrets en temps històrics. El problema d’avui és que els bioinvasors actuals tenen com a denominador comú portar la destrucció i el caos biològic allà on arriben.

Per algunes persones l’estiu de 2004 serà recordat com l’any que els va entrar la por al cos davant de les anomenades bioinvasions. Els científics de la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura (UICN) han identificat les 100 espècies alienes invasores més mortals del món. El terror tot just acaba de començar. Aquestes espècies són responsables de l’extinció d’altres espècies, suposen una amenaça per als ecosistemes que colonitzen i poden causar trastorns notables a l’activitat humana. Tanmateix, tots aquests bioinvasors han estat afavorits per la creixent mobilitat de mercaderies i persones per tot el planeta (com si el globus fos un barri), així com per la inconsciència a l’hora de fer reintroduccions. A casa nostra els primers aliens assedegats de sang i fetge ja han arribat.

El mosquit tigre, picada ferotge

Per primera vegada a la Península Ibèrica s’ha detectat la presència de mosquits tigre d’origen asiàtic. En aquesta ocasió, el temible mosquit fou detectat en tres barris residencials de la localitat de Sant Cugat del Vallès. Les persones que ja tenen predisposició a la picada de mosquits estaran ben servides. El mosquit tigre (Aedes albopictus) es un insecte agressiu i que provoca una picada dolorosa. Es caracteritza per tenir un color molt fosc, quasi negre, amb unes bandes característiques de color blanc platejat a les potes (palps i tars) i una ratlla blanca al dors que baixa des del cap fins al tòrax. La seva mida oscil·la entre els 2 i els 10 mm, tot i que normalment fa 6 o 7 mm. A més, té la particularitat que es tracta d’un insecte força empipador perquè ataca a plena llum del dia, ja sigui en solitari o en grup i no pas com els comuns que tenen un horari més restringit. En la seva zona originària el mosquit tigre transmet el dengue, l’encefalitis o la febre groga. Tot i que aquestes malalties, ara com ara, no són presents a Catalunya no es descarta que la població immigrant resident pugui ser portadora d’algunes d’aquestes malalties i que amb aquest mosquit es comencessin a transmetre. Tot és una qüestió de temps i de clima (aquestes malalties són microbis que s’estimulen amb les temperatures altes).

L’ hàbitat original del mosquit tigre són els forats dels arbres de selves del sud-est asiàtic. Com en moltes altres bioinvasions aquestes són el resultat del transport accidental, en aquest cas d’ous i larves d’aquesta espècie, per mitjà del comerç marítim de pneumàtics i també, en algun cas, pel comerç de partides de bambú de la sort. La seva presència a Europa, de moment, s’ha detectat a Albània, França i Itàlia.

A Itàlia, ja fa uns quants anys que tenen aquest problema i, malgrat gastar-se molts diners en intentar combatre’l, el mosquit no para de colonitzar altres zones del país. Som, doncs, a l’inici d’una nova colonització que anirà acompanyada de molta picor. Com tots els mosquits, cria en aigües estancades. A Sant Cugat, en un petit cendrer ple d’aigua s’hi van detectar més de 400 larves.

De moment, els experts i els departaments de la sanitat pública només adverteixen que es tracta d’una picada dolorosa que es pot alleugerir amb els ungüents per a mosquits comuns, i que es prenguin mesures per evitar aigües estancades prop de casa. Atès que tenen un radi d’acció de poc més de mig quilòmetre al voltant de la bassa de naixement, sembla que els llocs més afectats poden ser les urbanitzacions més que no pas els espais urbans.

El musclo zebra i un cranc diabòlic

Els primers musclos zebra (Dreissena polymorpha) foren detectats l’estiu de 2001 arrapats al campanar de l’antic nucli de Faió que sobresurt a l’embassament de Riba-roja, a l’Ebre. L’any següent ja se’n comptaven prop de 40.000 per metre quadrat i el 2004 el fons de l’embassament de Riba-roja semblava una catifa de musclo zebra. La presència d’aquest mol·lusc augmenta com menys profunditat d’aigua hi ha i arriba a assolir recobriments la densitat dels quals oscil·la entre els més de 10.000 fins a 41.000 exemplars per metre quadrat. El musclo zebra és un bivalb de petites dimensions (uns 2 -3 cm) que viu en aigua dolça i que creix molt ràpid. És un animal originari dels mar Negre i Caspi, que fou introduït a través de les aigües de llastre dels vaixells en diverses zones com els Grans Llacs americans ja en el segle XIX. Avui, aquest musclo, sense valor comercial ni alimentari, constitueix una plaga a França, el Regne Unit i Itàlia. L’evolució del musclo zebra a casa nostra (de moment confinat al riu Ebre) ha estat espectacular. En poc més d’un any ha colonitzat tot el tram català de l’Ebre. En l’actualitat se’n troben al llarg dels més de 120 quilòmetres de riu, compresos entre la desembocadura i el pantà de Riba-roja. Ara ja té les portes obertes per enfilar-se riu amunt. La millor forma de combatre aquesta invasió hauria estat buidar l’embassament de Riba-roja, però, per raons polítiques, no es va considerar. Les pèrdues econòmiques que causa comencen a preocupar.

Tanmateix, potser la bioinvasió més ferotge que pateixen els nostres rius és la de l’anomenat cranc de riu americà (Procambarus clarkii). És una de les majors plagues dels nostres rius. Es va introduir el 1974 amb la intenció de repoblar els rius per a gaudi dels pescadors. Tanmateix, aquest cranc, de color vermell encès i pinces de llamàntol va aprofitar la debilitat de les poblacions locals per iniciar l’extinció de l’espècie autòctona. Es troba al llarg de les riberes i, a més, té un interessant costum de fer de sapa i minar el terreny de forats, cosa que provoca despreniments i varia l’orografia natural de les vores fluvials. S’ha convertit en un problema greu per als cultius d’arròs del delta de l’Ebre i l’albufera de València, perquè la densitat d’aquests crancs pot arribar a ser de més de 500 quilograms per hectàrea. La seva voracitat amb els brots de l’arròs no té límits. Val a dir també que és un animaló que, tot i ser comestible, no té una carn especialment valuosa. Pot viatjar per terra força estona i gasta força mala llet quan se’l vol agafar.

Serps fins a la sopa

Hi ha bioinvasions que aparentment només són sorolloses i prou, com pot ser el de la cotorreta grisa que fou introduïda com a mascota. Malauradament, molts ciutadans inconscients que no podien soportar els seus crits estridents les van alliberar i van socialitzar el problema. Avui, es troba per tota l’area metropolitana de Barcelona i causa estralls a l’agricultura. Però n’hi ha d’altres que són terrorífiques. Aquest és el cas de la serp arborícola bruna (Boiga irregularis) originària d’Austràlia, Indonèsia i Nova Guinea Papua que pot assolir els 3 m de longitud (habitualment entre 1 i 2 m). És verinosa però les dents ejaculadores les té dar-rera la boca i és poc probable que pugui emmetzinar una persona adulta. Tanmateix, és molt agressiva i mossega amb delit i resulta un perill per als menuts. És una serp que li encanta enfilar-se als arbres i els pals de la llum i provocar curtcircuits. A començament dels anys 50 van arribar amb carregaments militars a l’illa de Guam (una illa del Pacífic de 549 km2 i uns 160.000 habitants situada entre les Filipines i el Japó). L’absència de depredadors va fer que es convertís en una autèntica plaga. Primer de tot va eliminar deu de les onze espècies nadiues d’ocells de l’illa. A continuació va començar a atemorir la població local amb les seves mossegades i les constants interrupcions en el fluid elèctric. El problema està sense resoldre i es calcula una població de més de 2.000 serps per quilòmetre quadrat i en algunes àrees és de més de 12.000 exemplars per km2. El gran perill és que aquesta serp té facilitat per amagar-se en els carregaments d’avió i vaixell. A casa nostra se’n va detectar una en un carregament aeri.

En conclusió, potser hauríem de pensar en tenir menys mascotes exòtiques, reduir el trànsit de mercaderies del comerç mundial i, per tant, donar suport al comerç local i proper. Probablement, un tomàquet del Prat de Llobregat sigui més car que un de xinès, però potser algun dia amb el xinès introduirem un invasor que ens farà pagar milions de vegades més l’estalvi per no donar suport a la producció local i ecològica. Aquesta és la millor garantia per aturar les bioinvasions.

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on Twitter0Share on LinkedIn0