Alemanya. Amenaça ultradretana? Què passa a l’Est del país?

Des de fora -també des d’Espanya o des de Catalunya- l’observador es preguntarà: Però què està passant a Alemanya? Una pel·lícula sobre Hitler és tot un èxit de cartellera des de fa setmanes. Partits ultradretans aconsegueixen representació en parlaments regionals. El PDS, partit comunista successor del SED (l’antic partit oficial de la RDA), obté espectaculars èxits electorals a l’Est del país. Assistim a un ressorgiment dels extremismes? Adquireix per ventura l’antisemitisme carta de naturalesa a Alemanya?

Res d’això no és cert. La pel·lícula “Der Untergang” (L’enfonsament) reflecteix la fanàtica obediència al “Führer”, un cabdill embogit, cada vegada més allunyat de la realitat, que sense cap escrúpol va abocar el seu poble a la perdició i l’hecatombe. El 25 de gener de 2004 aquesta cinta va ser seleccionada com a candidata a l’Óscar a la millor pel·lícula de llengua no anglesa per la penetrant i desmitificadora transposició fílmica dels últims dies de Hitler i del Tercer Reich. No es pot parlar d’una creixent fascinació ni, de bon tros, d’una reivindicació del nacionalsocialisme.

El que succeeix realment és que Alemanya en el seu conjunt i, en major mesura encara, els nous Estats Federats orientals estan travessant una fase d’intenses transformacions. L’envelliment de la societat, l’economia globalitzada i un cúmul de mancances en l’àmbit educatiu es fan sentir implacablement. En molts casos les doloroses però ineludibles reformes del mercat laboral i del sistema de la seguretat social, postergades durant dècades, han de ser compreses, acceptades i assumides pels afectats. És evident que els canvis, sobretot si duen aparellats càrregues i retallades individuals, sempre poden generar pors, rebuig visceral i inseguretats en les persones afectades. Així, la fusió de les prestacions per atur amb les rendes d’inserció ha causat una gran alarma social fins fa algunes setmanes. La inquietud era perceptible, no només en els nous Estats Federats.

La protesta busca vies d’expressió, cerca portaveus: també des de l’òptica dels politòlegs es constata que el fenomen actual és, abans de res, un vot de càstig per part d’electors que, desencantats dels partits populars i governamentals, han girat cap als extrems, ja sigui l’extrema dreta o l’extrema esquerra, assumint les seves consignes demagògiques. Naturalment que hi ha altres valoracions des de distintes perspectives, sobretot pel que fa a la situació a l’Est del país. Per exemple, el prestigiós setmanari alemany Die Zeit (. 40/2004) analitza el fenomen en els següents termes: “El diumenge passat l’NPD va obtenir pràcticament un de cada deu vots emesos en les eleccions al Parlament regional de Dresden. El seu èxit va ser especialment notable entre els electors joves. El 21% dels homes menors de 30 anys va votar l’extrema dreta. Entre els joves d’ambdós sexes que acudien per primera vegada a les urnes, el partit va obtenir el 20% dels vots. Per tranquil·litzar-se, els partits democràtics al·leguen que l’NPD i la DVU van instrumentalitzar la ràbia contra el paquet de mesures de reforma Hartz IV i van captar el “vot de càstig”. És possible. Però aquests votants descontents tenen almenys, en part, una visió del món de signe ultradretà i molts d’ells votaven abans la CDU. Segons una enquesta postelectoral feta a Saxònia, el 96% dels votants de l’NPD veu en els estrangers un perill d’infiltració o d’estrangerització -això en un Estat Federat on els habitants de nacionalitat estrangera només representen el 2,8% de la població total”. I afegeix: “Aquesta barreja de pop i política és el que caracteritza específicament l’ultradretanisme en els nous Estats Federats i en ella rau el perill que representa. En els patis dels col·legis és “chic” ser nazi. Per formar part del grup ja ni tan sols cal dur botes de paraca i caçadora bomber ni el cap rapat… Durant els últims quinze anys s’ha afermat a l’Alemanya oriental una cultura juvenil inquietantment moderna i viva, una amalgama d’esoterisme rúnic i racisme, d’alcohol i de rebuig de tot el que és forà (on s’inclou deliberadament tot el que procedeix de l’Alemanya occidental). Els estils es barregen a la babalà, s’esvaeixen les fronteres estètiques… Si la societat funcionés de debò, la presència de l’extrema dreta al marge del sistema, aquest 9,2% de vots obtinguts per l’NPD, no hauria de ser motiu d’alarma. Però a l’Alemanya oriental la societat no funciona. Molt poca gent s’enfronta als ultradretans. A les aules molts docents no s’inquieten davant les consignes racistes. Dels pobles i ciutats petites emigren sobretot els que tenen una millor formació. I bona part dels que es queden no tenen ganes de comprometre’s, perquè el sistema polític procedeix de l’Oest i no ha portat la prosperitat promesa.”

Encara que aquesta apreciació s’aproximi a la realitat de moltes regions de l’Alemanya oriental, caldrà esperar a comprovar si aquests fenòmens sorgits en el context de les subcultures juvenils, les quals per norma tenen caràcter temporal, arriben a estabilitzar-se biogràficament en una majoria. Ara per ara això no es pot pronosticar. No obstant això, si fos així, efectivament hi hauria la possibilitat que a l’Est del país l’espectre polític es desplacés cap a la dreta durant algun temps.

Al nostre entendre, en primer lloc es tracta d’un problema conegut i transitori propi de les societats en transformació. No s’ha d’oblidar que els Estats Federats orientals han experimentat i continuen experimentant una “transformació” per partida doble: mitjançant la seva incorporació a l’antiga República Federal, associada a un canvi fonamental de sistema, i alhora perquè, al fil de la globalització, l'”antiga” República Federal es veu confrontada amb reptes que exigeixen ajustaments urgents i, en part, radicals, els quals van acompanyats de les consegüents friccions i conflictes socials.

El següent cas exemplifica eloqüentment fins a quin punt poden resultar confosos els motius de més d’un votant d’extrema dreta: En una entrevista (Spiegel) un d’aquests electors revela que no confia massa en la capacitat d’actuació de l’ultradretà NPD, malgrat haver-li donat el seu vot. Fins i tot dubta que aquest partit sigui realment democràtic. Però el que li importava era la garrotada. Si visqués a l’Estat Federat oriental de Brandenburg, potser hagués votat l’ultraesquerrà PDS. El que compta és la protesta: “Perquè s’espavilin els grans partits!” I per descomptat que cal acudir a les urnes. És un “deure cívic”, afirma l’entrevistat. Això sí, no s’alegraria ni de bon tros que l’NPD arribés al poder algun dia.

Sembla que molta gent que vota l’extrema dreta o l’extrema esquerra pensa així. Òbviament aquests partits només serveixen de vàlvula d’escapament. Segons això, el vot ultradretà és fonamentalment un fenomen passatger i regionalment molt delimitat. L’estat d’ànim que va marcar les eleccions a Saxònia i a Brandenburg, de fet, no es va reflectir per exemple en els comicis municipals de Renània del Nord-Westfàlia, celebrats immediatament després. A l’Estat Federat més gran del país el potencial de l’extrema dreta és molt minso. Aquest comportament electoral confirma que no existeix una tendència general que apunti a un auge dels partits d’extrema dreta en tot el territori federal. A més, a diferència d’Àustria, on un partit populista-dretà com l’FPÖ, liderat per Jörg Haider, participa en les tasques de govern a nivell nacional, a Alemanya, l’extrema dreta està fragmentada a escala federal i, a més, no s’albira l’aparició d’un líder carismàtic. Sigui com sigui, també aquí val a dir que si els partits ultradretans aconseguissin preparar un líder carismàtic i superar la seva fragmentació podrien obtenir representació efectivament a més Parlaments.

Però aquest no seria un problema “típicament” alemany. Arribats a aquest punt és important deixar clara una cosa: el racisme, l’antisemitisme i l’ultradretanisme afecten tots els països europeus. Existeix un sediment d’entre un 10 i un 15% de la població europea que professa idees ultradretanes, de manera que és cada vegada més important combatre’l sistemàticament a escala europea. És entenedor i comprensible que, per raó de la nostra història, aquest tipus de processos s’observi amb particular atenció a Alemanya. D’això se’n deriva una responsabilitat molt especial, responsabilitat que l’aclaparant majoria dels alemanys assumeix avui amb gran sensibilitat.

També a Espanya existeix aquest sediment. Malgrat això, a causa de les singulars circumstàncies històriques, va ser encaixat sense solució de continuïtat en el si del partit que fins fa poc governava el país, amb la qual cosa no és explícitament visible en forma de resultats electorals obtinguts per partits d’extrema dreta autònoms.

Tot i que actualment es registra un cert augment de la militància d’extrema dreta en els Estats Federats orientals, això no significa en absolut que es tracti bàsicament d’un problema de l’Alemanya oriental. Per exemple, a Baden-Wurtemberg el partit ultradretà “Die Republikaner” va obtenir, tant al 1992 com al 1996, representació al Parlament regional amb més del 9% dels vots. Posteriorment no va aconseguir tornar a entrar al Parlament regional, entre altres coses perquè els dirigents ultradretans es caracteritzen, en tots els càrrecs que ocupen, per la seva ineptitud, la seva inactivitat i la seva ostensible tendència a ficar la mà a la caixa i autodestruir-se en lluites intestines pel poder.

En canvi el PDS, partit comunista successor del SED de l’antiga RDA, s’ha convertit en un partit popular regional a l’Est del país. En els Estats Federats occidentals no deixa de ser un grupúscul marginal amb aproximadament l’1% dels vots vàlidament emesos, mentre que a l’Est s’aferma com a segona o tercera força política de la regió amb més del 20% dels vots. Compta amb representació parlamentària en tots els Parlaments regionals de l’Alemanya oriental. A Berlín i Mecklenburg-Pomerània Occidental el PDS governa en coalició amb l’SPD. A Brandenburg fins i tot va obtenir millors resultats (28%) que la conservadora CDU (19,4%). Aquestes flagrants diferències palesen la regionalització del sistema de partits i apunten a l’existència de disparitats permanents en l’orientació política dels alemanys orientals i occidentals.

El fort increment de la militància del PDS a l’Est d’Alemanya pot significar dues coses: d’una banda aquest partit encarna, per a molts habitants d’aquestes regions, l’enyorança d’empara i de protecció que senten. El PDS assumeix moltes iniciatives sobre el terreny: organitza guarderies infantils, assistència a les persones grans, ajudes en tràmits burocràtics, coses que la gent accepta amb gratitud. Però, per altra banda, un PDS fort també pot entendre’s com a mostra d’una reforçada autoconsciència dels alemanys orientals.

Sense treure importància a la decepció davant l’actual situació econòmica, la veritat és que també la gran majoria dels alemanys orientals veu una perspectiva i, com ho demostren enquestes recents, no vol saber res del periclitat dirigisme estatista d’inspiració socialista que va imperar a la RDA. Per això el PDS alhora peca d’irresponsable en la seva conducta enfront de la ciutadania, traient-se del barret un món mistificat que no té absolutament res a veure amb la realitat, i explotant l’anhel de pertinença i la recerca d’identitat de les gents de l’Est.

És veritat que també s’escolten veus molt pessimistes sobre la situació de l’economia a l’Est del país. El passat 21 de setembre el diari Financial Times Deutschland va publicar sota el títol “Sense novetat a l’Est” una columna on es llegia el següent: “Per resoldre de debò els problemes de l’Est no hi ha més remei que fer-se càrrec que la reunificació alemanya ha fracassat econòmicament i corre el risc de fracassar políticament. El fracàs econòmic no té res a veure amb l’absència de reformes o les rigideses estructurals de l’economia alemanya. Sigui el que sigui el que es propagui en les tertúlies televisives: el sanejament de l’Est ja no és factible amb els únics instruments de la política econòmica interna, com per exemple les reformes o les transferències. S’ha acabat el bròquil.” I afegia: “Així doncs, cal fer-se a la idea que l’Est seguirà estant subdesenvolupat durant un molt llarg període de temps. Per això cal comptar amb que, a llarg termini, també el panorama polític a l’Est sigui un altre.”

Encara que no es comparteixin aquestes consideracions, l’estat d’ànim a l’Est és dolent. El 19 de setembre el mateix diari llançava el següent titular: “A l’Est l’ànim està pel terra. L’estat d’ànim a l’Alemanya oriental està pitjor que mai des de la reunificació fa catorze anys.

Al descontentament s’hi uneixen dubtes generalitzats sobre el sistema occidental en si.” En el cos de l’article es llegeix el següent: “Segons una enquesta per a l’Spiegel publicada el passat cap de setmana, el nombre d’exciutadans de la RDA que, sense cap esperança d’un futur millor, se senten els perdedors de la reunificació és avui més gran que mai.

A més, el sondeig prova que els alemanys orientals dubten seriosament del sistema polític i econòmic de la República Federal. Amb tot, la majoria no vol tornar als temps de la RDA. Segons les dades de l’enquesta, el 30% se sent perjudicat; segons l’Spiegel és la xifra més elevada de totes les enquestes realitzades fins la data. L’any 2000 aquesta opinió negativa sobre la situació personal era compartida pel 19% dels enquestats. No obstant això, avui el 54% afirma haver sortit guanyant amb la unificació. Són cinc punts percentuals menys que el 2000. A l’actualitat el nombre d’habitants dels nous Estats Federats que consideren la seva situació financera “regular” o “dolenta” és més gran que mai (44%); el 2000 aquesta opinió era compartida pel 38% dels enquestats. Segons l’Spiegel, gairebé el 60% dels enquestats opina que haurien de passar més de deu anys fins que s’homologuin les condicions econòmiques i les condicions de vida dels Estats Federats orientals amb els occidentals. A l’octubre de 1993 només opinava així la meitat dels enquestats. Mentre que, en els anys immediatament posteriors a l’enfonsament del règim de la RDA, encara es confiava fermament en la fortalesa del sistema occidental, ara s’estén l’escepticisme: més entre les dones que entre els homes, més entre els seguidors del PDS que entre la militància d’altres formacions polítiques. Menys de dos terços de la població alemanya oriental creu que el sistema de la República Federal pot garantir la prosperitat econòmica i un bon nivell de vida.”

Tot això té molt a veure amb les expectatives defraudades: durant anys es va consolar a la gent amb promeses excessivament optimistes. Recordi’s el paper de l’excanceller federal Helmut Kohl, que va fer abellidora la reunificació als alemanys orientals amb aquella fal·laç promesa dels “paisatges florents”.

Avui en dia l’espectre de les valoracions sobre el possible rumb de l’economia ja no arriba des de la perspectiva d’un futur “Mezzogiorno alemany” fins als “paisatges florents” com succeïa en els eufòrics temps de la reunificació. Aquells “paisatges” van ser un truc de prestidigitació política.

Avui el que fa falta és una política realista. La greu situació que travessa el mercat laboral, sobretot en els Estats Federats orientals, és un fet punyent al qual s’està enfrontant el Govern Federal. Però també és una realitat que els nous Estats Federats, malgrat l’atonia conjuntural generalitzada, han recollit èxits sorprenents en el procés d’homologació econòmica. Durant els últims deu anys la producció de la indústria alemanya oriental va créixer a un ritme mig anual del 5,5%. Des de 1991 la taxa d’exportació s’ha més que duplicat (24,5%). Des de l’any 2000 també s’ha reduït lleugerament, per terme mig, la forquilla dels nivells de vida. Descomptant el sector de la construcció, que travessa una crisi estructural, en la mitjana dels anys 1992 a 2003 l’índex de creixement d’Alemanya oriental s’hauria situat en el 3,7%, xifra molt superior a la registrada en els Estats Federats occidentals. Però lògicament tampoc no es poden comparar metròpolis occidentals com Munic, Stuttgart o Düsseldorf amb les regions problemàtiques de l’Est, on l’atur arriba a taxes del 20% i més. Les dades exposades palesen que l’Est del país no pot considerar-se sense més el parent pobre. El desenvolupament de l’economia en regions immediatament veïnes ha estat en part diametralment oposat. Els èxits d’algunes regions, per exemple a l’entorn de Dresden i de Jena i, no en últim terme, també Potsdam, no tenen comparació ni tan sols a la part occidental de la república.

Però, per moltes voltes que se li doni, la veritat és que ara per ara en els nous Estats Federats encara no existeix un creixement autosostingut, exceptuant alguns casos puntuals regionalment delimitats. La progressiva aproximació del nivell de vida de la part oriental al nivell occidental es deu, sobretot, a les elevades transferències socials de l’Oest cap a l’Est. Segons estimacions de l’Institut d’Investigacions Econòmiques de Halle (IWH), en el període 1990 a 2004 el cost brut de la reunificació s’eleva a prop de 1,5 bilions d’euros, incloses les transferències de l’Oest cap a l’Est. És una suma enorme, suportada per les llars alemanyes occidentals. Amb aquests recursos no només s’han finançat transferències socials, sinó que també s’han millorat les infraestructures i el marc de l’activitat econòmica. En nombroses regions les condicions generals de l’economia són més favorables que en els Estats Federats occidentals, la qual cosa converteix l’Est del país en una localització pràcticament ideal per a l’activitat inversora. Malgrat tot, les inversions a l’Est són més aviat l’excepció i no pas

la regla.

* Christian Lange, Berlin/Backnang. Diputat del Bundestag des de 1998. Membre de la Comissió d’Economia i Treball. President del Grup de Parlamentaris Luso-Alemany. President del Grup Regional de Baden-Würtemberg en el Grup Parlamentari del SPD. Fundador i coeditor de la revista política bimestral Berliner Republik

* Wolfgang Radléwitz, Berlin. Copropietari i gerent de BBI-Gesellschaft für Beratung, Bildung und Innovation mbH i de NIVOR digital entertainments. Soci-fundador de la Fundació Ferrer i Guàrdia. Membre del Partit Socialdemòcrata d’Alemanya (SPD), del PSC-PSOE i d’Europagesellschaft, Salzburg.

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on Twitter0Share on LinkedIn0