Fins i tot el cervell!

Vaig quedar tan astorat davant dels inconcebibles panegírics generats a causa de la mort d’en Ronald Reagan, estesos entre diversos sectors i diferentíssims representants de l’opinió internacional, que no tinc més remei que confessar que intento adoptar-ne el model. Com a mínim, per tal de deixar un record així de bo en la memòria dels contemporanis que hagin patit la meva presència en aquest recony de món. Fet i fet, tampoc no serà pas massa complicat. Es tracta, sobretot, de no preocupar-se gaire per allò que no té consistència estrictament física i ateny realitats més aviat espirituals. Es tracta, no només d’això, sinó d’incentivar el desenvolupament i la contínua crescuda de la pròpia massa física, aplicant-hi tota una lògica escolàstica dualista que impliqui la renúncia explícita a la consideració de cap mena d’activitat de caire intel·lectual. No hi ha més química que la física. No hi ha res més que el producte directe de la combustió digestiva de l’últim bistec que hàgim pogut endrapar. I no res més, no cal capficar-s’hi. Per tant, en comptes de llegir el diari -no fos cas que així descobríssim que Bolívia no és Colòmbia, o que Hondures no és El Salvador- o de passejar pels carrers de la ciutat, amb mirada atenta i curiositat permanent, més val tancar-se en un ring, o en una pista de pàddle, o en un d’aquests estranys indrets on et fan pagar per torturar la teva ànima mentre diu que et treballen el cos, i dedicar-se, únicament i renunciativa, a la pràctica gloriosa de l’esport. Al continu creixement, enfortiment i potenciació de la musculatura. De tota mena de músculs, no fos cas, i tot sigui dit de passada. Això sí, anant amb compte de no barrejar-ho amb cap altra activitat que pogués provocar incidents de difícil solució o d’improbable recuperació, com aquell dia que l’hereu polític d’en Reagan, el petit dels Bush, va estar a punt d’ofegar-se mentre menjava una galeta (al mateix temps que respirava, ocupació altament complicada) o com quan va caure de la bicicleta (al mateix temps que intentava articular una frase amb predicat). Perquè la importància de l’esport com a dedicació fonamental de la vida (i no de l’esport espectacle, que té derivacions comercials, sinó de l’esport com a repte individual de desplegament de totes les potències) és esdevenir com en Reagan, segons es deia, a la seva bona època: tot múscul. Fins i tot el cervell.

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on Twitter0Share on LinkedIn0