El treball, càncer o teràpia?

Probablement, és molt difícil definir què és el treball en la societat humana. Una aproximació grollera ens diria que és tota activitat que suposi un esforç mental o físic i que s’ofereix per a activitats que beneficien a un mateix, a una altra persona o a un col·lectiu. Però, treballar, en aquest sentit, no es considera jurídicament com a tal quan es tracti de treballs a títol d’amistat, bonhomia o bon veïnatge. Al llarg dels segles el concepte s’ha anat depurant i la idea del treball se sosté com l’activitat per la qual hom es sotmet als designis (pactats i regulats) d’un altre, o el que és pitjor, d’un mateix. La recompensa pel treball legalment acceptat és percebre el salari o recursos per poder menjar, divertir-se o, simplement, sobreviure. Tot plegat podria semblar obvi, però en canvi hi ha un Estatut dels Treballadors el qual no deu semblar tan clar, perquè aquesta llei que regula el treball té (en la seva darrera versió) 154 pàgines.

Una persona humana, des que s’aixeca del llit es posa a treballar perquè, o bé fa alguna mena d’esforç físic (ni que sigui per alimentar-se), o bé pensa (imprescindible si hom vol sobreviure). El treball és inherent a la nostra condició perquè potser com diu Kalhil Gibran, “el treball és la manifestació visible de l’amor”. La qüestió és que la història ha convertit el treball en activitat laboral a compte d’un salari o retribució. En l’imaginari col·lectiu el treball és un mal que hem de patir i per això, la jubilació anticipada, les vacances, el cap de setmana o el dia festiu són l’estat desitjat. Ara bé, un cop ens “alliberem del treball assalariat” no deixarem de treballar de fet o de pensament. Al capdavall, de jeure i deixar la ment en blanc, meditar o mandrejar, no se’n pot abusar doncs perjudica l’estructura física del nostre cos.

En les darreres dècades el concepte de treball com un valor per millorar la societat s’ha devaluat. A l’escola es forma a les persones perquè exerceixin una funció social materialista i, en general, sense cap formació en els valors de la responsabilitat, la cooperació o la fraternitat, per citar-ne només alguns. El treball és tan sols l’acord per al qual hom cedeix el seu esforç físic o intel·lectual a canvi de més o menys recursos per convertir-se en esclau del consumisme. És a dir, per retroalimentar la pròpia explotació en el sentit de treballar sense un mínim de condicions socials. La retribució salarial es converteix en la tarja que ens obre el camí vers l’esclavatge en forma de crèdits, hipoteques, consum, etc. El problema del diner passa a ser greu en el moment que les despeses superen els ingressos obtinguts treballant i, sobretot, a les necessitats fonamentals com són la salut i felicitat.

Si desvinculem el treball del sou podem començar a gaudir d’altres realitats com ara llegir, dialogar, observar, etc. Hom pot treballar sense estar sotmès a un contracte i que el valor del nostre treball no depengui del salari que percebem sinó del que som com a persones. Gaudir de la natura i sentir la nostra connexió vital amb el planeta només és possible si no som esclaus del treball. Curiosament, a un major nivell de renda salarial li correspon sovint també un major grau d’insatisfacció. Val a dir que obtenir diners treballant mai no ha estat una bona estratègia d’imaginar la riquesa o la llibertat. Tenir sort amb una idea, la casualitat del moment o una visió perceptiva poden convertir, certament, el treball en riquesa, però és l’excepció que confirma la regla. Habitualment, la riquesa és el resultat de l’extorsió, la violència, o l’especulació. Davant d’aquesta realitat treballar en pau es pot considerar més un inconvenient que un goig o, més ben dit, una necessitat ineludible més que no pas un comportament vital.

Condemnats a acceptar que treballant mai no ens farem rics (ni falta que ens fa, perquè a tots se’ns menjaran els cucs un dia o altre), alguns opten per convertir el treball en essència vital, en un recurs que cal munyir per obtenir el millor salari possible. El millor salari que es reinverteix immediatament en anar a comprar, anar de rebaixes o, simplement, consumir diversions. El càncer laboral es manifesta en els treballadors compulsius, que no són aquells que inverteixen moltes hores del dia a fer i pensar, sinó aquells que canvien el major nombre possible d’hores vitals pel salari més gruixut. Ara bé, també és cert que hi ha treballadors compulsius que pateixen aquesta afecció no per estar alienats pel salari, sinó perquè són víctimes de l’equivalent a una addicció farmacològica. D’altres són compulsius perquè converteixen el treball en una excusa per eludir compromisos personals, com ara l’atenció a la família. També n’hi ha que ho són perquè pateixen patologies mentals diverses i trastorns de socialització.

La millor defensa o antídot contra el treball compulsiu és ser frugal, i això ens obliga en un primer moment a ser conscients del que consumim a la nostra vida. El dia que una persona anota en una llibreta totes les despeses al llarg de l’any del seu automòbil, se n’adona que és millor vendre’l i llogar-ne un el dia que el necessita. La idea de portar una guia de les nostres despeses de cada dia és la millor eina per prendre consciència de com el diner ens esclavitza. El treballador compulsiu pel salari no té remei perquè s’endeuta constantment. Altres vegades pot ser que hom es converteixi en treballador compulsiu fruit de circumstàncies atzaroses com les que es deriven d’un atzucac vital (el típic problema de la separació matrimonial i haver-se de buscar novament habitatge, ja sigui de lloguer o propi). Ara bé, els casos més tristos de treballadors compulsius no són els esclaus del salari sinó aquells que per altruïsme pensen que amb la força del treball el món canviarà, ni que sigui una mica. Pobres diables!. La història demostra que ni el sacrifici de la pròpia vida és suficient per canviar aquesta esbojarrada dinàmica d’irracionalitat que mou la humanitat des de fa segles i segles. La paradoxa és que el treball, com a activitat laboral, ocupa la vida humana d’homes i dones i que quan més alt és el grau de dedicació menys possibilitats tenim per reflexionar i, per tant, per progressar com a persones. Sigui com sigui, l’esclavisme laboral que ha retornat de la mà de les transnacionals (si voleu esborronar-vos sobre el tema, llegiu El Libro Negro de las Marcas de Klaus Werner i Hans Weiss, editorial Debate) en aquests moments parasita sobre la vida d’uns 2.000 milions de nens, nenes i dones arreu del planeta perquè poguem consumir productes barats.

Haurem de concloure davant d’aquests plantejaments que el treball és el càncer de la humanitat, que el salari és una pesta com el virus del VIH, i que les vacances són una gangrena que cal extirpar. La salvació està en l’intercanvi de serveis entre els membres d’una comunitat (com ara el barri, el veïnat, l’associació, etc.) i en deixar de consumir de forma compulsiva per alliberar-se del diner. O en tot cas, que aquest no sigui el qui controla tots i cadascun dels nostres actes. Si el treball és un acte d’amor, llavors cal que treballem en les millors condicions. En el llibre La bolsa o la vida de Joe Domínguez i Vicki Robin s’aporta un mètode per remarcar la importància dels plaers de la frugalitat i de gaudir de la virtut d’aprofitar el valor de cada minut de la nostra energia vital. Visca el treball lliure, el treball com a acte d’amor…

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn0