Quan poc és molt, i el que és petit és gran. Reflexions a l’espera del desencís

En aquests últims dies hem assistit a una de les batalles més importants i audaces lliurades per la nostra jove, i a vegades no excessivament bella, democràcia. És probable que aviat sigui oblidada en els annals oficials del nostre sistema polític -als guanyadors finals no els hi és grat governar amb deutes pendents, prefereixen pensar que només es deuen alguna cosa a ells mateixos, i finalment creure que és el poble qui els hi ha de tributar gratitud-, però hi ha lliçons que val la pena no oblidar. Sobretot pels de sota. Amb elles maduren i, en el fons, fan madurar tot el nostre sistema polític. Alguna cosa d’això ja hi havia en el crit “no ens fallis” amb el que fou rebut el nou poder constituït. Encara que foren altres crits, i altres músiques, les que van determinar tot el que estava en joc durant aquelles jornades.

Després dels pitjors atemptats de la nostra democràcia una veritat massa dolorosa es feia evident. Per tots aquells que pensaven que les “gallines no tornen a la nit al corral”, tal com recordava Malcolm X durant la guerra del Vietnam, que podíem seguir vivint en la nostra bombolla de prosperitat occidental independentment d’aquells actes que en el nostre nom es recolzessin o es realitzessin més enllà de les nostres fronteres, o que, fins i tot, no hi havia contradicció entre estar en contra de la guerra al mateix temps que es recolzava a uns nous messies guer-rers, ja que ells representaven la maduresa dels Caps d’Estat, mentre nosaltres manteníem intactes els nostres virginals valors, acomodats en els nostres negocis, el somni va acabar.

I malgrat això, el que va seguir no fou el despertar, sinó el malson. Davant d’aquesta veritat s’imposà la mentida. Mentida organitzada des de les altes esferes del poder. Mentida seguida pels seus acòlits mediàtics. Mentida tan gran que fins i tot dins l’Estat va trobar resistències. Mentida que no pot ser definida d’altra manera que com és: un intent de cop d’estat mediàtic.

I si en aquells moments era difícil percebre la veritat entre tants organitzadors de la confusió, si era difícil veure-la sobretot en alguns lloc de l’estat, en el mateix centre de l’intent de cop d’estat mediàtic, van ser un grapat de persones els que treballaren, soterradament primer, per treure-la a la llum. Mentre els (des)informadors callaven o tronaven els seus enganys, preguntes senzilles foren formulades als nostres líders: qui eren els culpables? Remarcant que alguna cosa de culpabilitat hi havia en ells mateixos, d’altra manera no tindrien perquè amagar la veritat, no haurien de fugir de les manifestacions que ells mateixos havien convocat. Manifestacions, i cassolades, que amb els seus crits i els seus ritmes ajuntaven dos fets, encara que no fos explícitament, que ningú no volia ajuntar, que cap líder, ni els de la principal oposició, s’atrevia a assenyalar: el terror i la guerra. O millor dit, en el seu ordre just, la guerra i el terror. I això desencadenà els fets. Mentre els conspiradors contra la veritat acusaven aquesta gent d’antidemocràtica. I algunes de les nostres organitzacions d’esquerra no sabien, afanyades a mostrar-se com a organitzacions d’ordre, contestar-los, una petita marejada cresqué davant dels centres simbòlics del poder governant. “No es pot votar sense saber la veritat” cridaven, i amb aquesta petita certesa ja indicaven que la veritat era la mentida i que la mentida estava tenyida de sang, sempre ho havia estat, però ara ja era la nostra sang. Petites veritats que foren elaborades per gent corrent i que anaren més enllà, i amb més efectivitat, que qualsevol complexitat política. El poder intentava respondre i, amb cada resposta, més evident es feia la seva falsedat.

Després molts canviaren el seu vot i molts dels que no havien votat mai, i que probablement no tornaran a votar, decidiren que s’havia d’acabar amb el malson. El que era increïble, impossible fins aquell moment, es va encarnar: els colpistes no perderen, foren expulsats del poder. Es va salvar la democràcia, però el que realment es va salvar fou la nostra dignitat com a éssers humans lliures. No lluitàvem per molt, no estava en joc una nova societat, ni tan sols una vida millor per als que menys tenen, només la nostra llibertat de pensar lliurement. I movia a sorpresa veure militants dels moviments socials més radicals, barrejats amb persones normals i corrents, i com, conjuntament, percebien una realitat que no podia deixar d’impulsar-los: una vegada l’engany organitzat a nivells extrems hagués triomfat, no hi havia volta enrere. Seria el poder sense lligams, el poder que sabria que ja no hi havia límits en la seva vanitat, necedat i ambició. Era la possibilitat que un malson es tornés real marcant ja definitivament les nostres vides, i davant d’ella vam tornar a confiar en nosaltres mateixos, desconfiats de tot com som, i a refiar-nos dels altres, i aquesta realitat ens va estremir de nou.

Val la pena seguir recordant: recordar què va fer cadascú durant aquells dies, recordar que encara podem tenir-nos confiança i que els lemes d’aquelles nits són un tribut que els governants deuen al poble.

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn0