Mobil·…litzats

L’atemptat d’aquest passat 11 de març i els esdeveniments posteriors que van culminar en les eleccions del dia 14, amb la coneguda victòria socialista, han generat força circumstàncies de reflexió. Van ser uns dies intensos, amb l’horror de la mort indiscriminada, amb la indignant manipulació informativa i amb l’allleujament d’una victòria de les esquerres al Parlament espanyol.

Un dels moments més significatius fou el de les concentracions espontànies davant les seus del PP que es va produir el dissabte previ a les eleccions. Eren prop de les sis de la tarda quan, al carrer de Gènova de Madrid, començaven a trobar-se els primers ciutadans descontents. Al cap de poca estona passava el mateix al carrer d’Urgell de Barcelona i en d’altres ciutats. La gran majoria arribaven convocats per un missatge rebut al seu telèfon mòbil. La ciutadania estava emprenyada per la desinformació, per la manipulació que el govern havia desencadenat. A més a més, es va produir un col·lapse informatiu.

Els nostres mitjans de comunicació, el periodisme en general, van fracassar en aquest moment crític -que és quan són més necessaris. La televisió es va saltar tots els codis ètics. L’excepcionalitat de la situació es va carregar les normes d’actuació per a una situació excepcional. Els diaris van caure en el parany del xantatge governamental, amb els directors rebent trucades del propi president: “Convéncete, es ETA”. Tots van caure en el discurs de conveniència, malgrat els indicis contraris. Només la gent, el poble, mantenia lúcida la intuïció, que més tard es transformaria en indignació, en emprenyament col·lectiu davant la manipulació evident. Però els mitjans de comunicació no van saber-se espolsar la pressió que un poder espantat exercia.

La capacitat de convocatòria dels telèfons mòbils ja s’ha utilitzat en d’altres ocasions, però gairebé sempre d’una manera festiva i un xic poca-solta. Els flash-mobs acostumen a convocar el personal en accions sense altra intenció que la de la pròpia convocatòria. Però en aquesta ocasió l’anomenat flash-mob fou producte d’una necessitat col·lectiva. La jornada de reflexió es va convertir en jornada d’acció i els omnipresents telèfons mòbils es van convertir en protagonistes. Dos dies abans, en el moment de l’atemptat també els telèfons mòbils foren els macabres protagonistes… la seva connexió va servir de detonador dels explosius col·locats en els trens. Una trucada va servir per matar i una trucada, també, servia per convocar el descontentament de la població. És la tecnologia en la seva paradoxal amoralitat, el bastó que serveix per ajudar al coix o per fotre garrotada.

El món ens posa en noves situacions conflictives que ens obliguen a inventar respostes col·lectives. La democràcia i els drets individuals viuen sota la fragilitat d’aquests canvis. Els mòbils, per exemple, serveixen per comunicar-nos o per matar-nos, la bondat tecnològica ve condicionada per l’ús que en fem. Cada novetat ens amaga un parany. Internet ens allibera del monopoli de les televisions públiques. I qui ens allibera d’Internet? Cada “alliberament” tècnic és una nova presó que hem de desarticular. Els fets d’aquest passat mes de març han començat a dibuixar un nou futur, un futur que s’ha d’omplir amb la ideologia de la pau i la solidaritat. Només així la tecnologia serà una crossa benèfica per a la societat.

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on Twitter0Share on LinkedIn0