El govern d’esquerres, una oportunitat d’innovació programàtica

1. Amb el nou govern catalanista d’esquerres hi ha l’oportunitat de desenvolupar noves iniciatives en el terreny econòmic i social. Cal partir del reconeixement de la riquesa de les aportacions de les tres forces polítiques que van signar l’acord tripartit de govern, i alhora de la insuficiència i a la vegada complementarietat dels programes dels tres partits. Hi ha molt de camí per recórrer junts, competint en excel-lència però també cooperant, pel que fa a la innovació programàtica. I precisament en el camí de

la innovació programàtica es poden trobar elements engrescadors que portin a projectes de mobilització, adhesió i participació.

2. Seria un error buscar elements de mobilització deixant al govern, als que porten el dia a dia, tota la feina d’elaboració. De fet, aquest va ser un dels errors del PSOE en la seva etapa de govern: separar el relat del partit del relat del govern. Al marge de la tasca no sempre fàcil d’assignar de la millor manera possible els recursos humans dels tres partits en llocs de responsabilitat de govern, l’aventura col•lectiva de l’elaboració programàtica no ha de ser una feina exclusiva del govern. Ni tan sols una feina exclusiva dels tres partits. Això no vol dir que les responsabilitats i rols s’hagin de barrejar (una cosa ha de ser el govern, una altra cadascun dels partits, i una altra la ciutadania i els moviments socials), però sí que el grau d’obertura, de sinèrgies, de complicitats, ha de ser molt més elevat que en èpoques passades. Pasqual Maragall ho ha dit correctament: cal invertir més en idees i saber-les explicar. I jo afegiria: i a partir de les idees, i per la vàlua mateixa que tinguin les idees al voltant del nou govern, mobilitzar, i engrescar (i per això cal més i millor organització, dels partits i de plataformes socials).

3. Intueixo que els vents bufen a favor d’iniciatives innovadores que s’enfrontin cara a cara als problemes reals, i no defugin les realitats complexes. Hi ha problemes que obligaran a prendre decisions que no satisfaran tothom. Per exemple, en les relacions entre medi ambient, qualitat de vida i desenvolupament econòmic. És difícil fomentar una cultura del transport públic, promoure el desenvolupament de les infraestructures de ferrocarril, i al mateix temps voler fer més carreteres i defensar els treballadors de la indústria automobilística. Però hi ha marge per fer polítiques innovadores que canviïn la vida de les persones. Penso en iniciatives com la congestion tax de Ken Livingstone, ben poc ortodoxa des del punt de vista de l’esquerra tradicional. Es tracta d’un peatge per a l’entrada de vehicles al centre de Londres, per reduir els embussos i aconseguir fons extra per finançar projectes públics. Aquesta iniciativa ha estat un gran èxit. Tony Blair ha rectificat la seva animadversió anterior i ha readmès Ken el Roig en el Partit Laborista, per iniciatives com la congestion tax i per haver tingut una relació constructiva amb els sectors de negocis. Això no ha impedit a l’alcalde de Londres posar-se al davant de les manifestacions pacifistes i per una globalització alternativa que han tingut lloc a Londres en els darrers anys.

4. La característica definitòria de les esquerres ha de ser la defensa dels més dèbils, la lluita per la igualtat. Això s’ha concretat històricament en la defensa dels treballadors. Avui la idea de la defensa dels treballadors s’ha d’enriquir partint de la base de la necessitat no només de millorar les condicions de treball estricte, que també, sinó les condicions de qualitat de vida de treballadors i treballadores i de les seves famílies. Això vol dir escoles bressol, seguretat en el treball, facilitar mesures perquè hi hagi empreses sòlides en un entorn institucional propici en un context de mercats oberts i globalització. En aquest sentit, les forces de l’esquerra han de fer seva la defensa dels consumidors (les empreses també són consumidors; la majoria d’empreses venen a altres empreses). Fer-la seva i aconseguir que els horaris dels comerços s’adaptin als de les famílies treballadores, que un treballador o una treballadora pugui trobar bones botigues amb bons productes i bons serveis a bon preu. El proteccionisme no beneficia precisament els països petits en els seus intents per erosionar els estats centralistes. Només una Catalunya oberta, plenament integrada a Europa (per tant, on no només no hi hagi fronteres físiques i paguem amb euros; on sigui absolutament indiferent comprar un producte o un servei a una empresa catalana o a una empresa escocesa, tant si ets a Barcelona, a Edimburg o a Varsòvia) farà irrellevant i innecessària l’existència dels estats més rancis com l’espanyol.

5. El nou govern de la Generalitat ha de ser un ferm partidari de la política de defensa de la competència i d’una regulació competent des del nivell autonòmic dels segments de monopoli natural de les indústries de xarxa.

La Generalitat i els ajuntaments s’han de fer càrrec de la política d’equilibris que suposa fer possible en alguns segments dels sectors energètics i de telecomunicacions (subministrament, generació) la competència perquè els preus siguin baixos i hi hagi un millor servei, i alhora garantir les inversions que facin possible que les infraestructures i els serveis arribin a tothom. Les declaracions inicials del conseller Castells sobre la necessitat de cobrar per alguns serveis i no disminuir la pressió fiscal marquen un camí a seguir de realisme i, alhora, d’ambició.

La Generalitat ha de ser valenta i promoure amb responsabilitat i audàcia noves polítiques d’energies renovables i de microgeneració d’electricitat.

6. S’ha de posar l’accent en les polítiques que facilitin el creixement sostenible. En llenguatge d’economistes, s’ha de fer complir el segon teorema de l’economia del benestar: redistribuir i fer que els mercats funcionin condueix a solucions eficients amb la distribució de la renda que es desitgi. Dues grans prioritats haurien de passar per sobre d’altres: un model de creixement sostenible basat en la creació de valor afegit (educació, coneixement, idiomes) i reforçar l’Estat de benestar perquè les famílies en la seva totalitat puguin participar plenament en el mercat de treball.

7. Hi ha molt bones intuïcions de les tres forces del tripartit català pel que fa a una nova cultura de l’aigua, i una nova cultura de la mobilitat, de la utilització del territori, de la utilització de l’energia. Simpatitzo més amb l’ecologisme d’ICV-EuiA que no pas amb un cert proteccionisme d’ERC. Però hi ha elements molt interessants del nou discurs d’ERC que poden donar lloc a iniciatives atraients, com és el nacionalisme no identitari o l’independentisme no nacionalista. Les noves intuïcions dels dirigents d’ERC també poden donar lloc a una Catalunya més oberta, on la qüestió de la sobirania passi en realitat a ser irrellevant. El nou Estatut ha de dir clarament que volem una Catalunya oberta, multicultural i plurilingüe. Només una Catalunya d’aquestes característiques podrà ser una Catalunya econòmicament forta amb oportunitats per a tothom, amb un mercat laboral que funcioni i on sigui difícil quedar-se a l’atur.

8. El nou govern ha de cercar solucions imaginatives i ambicioses al problema de l’habitatge. No té sentit que l’Estat intervingui en educació i sanitat i no ho faci, o ho faci raquíticament, en un dret tan elemental com l’habitatge. S’ha de buscar un augment de l’oferta, una promoció de la cultura del lloguer, una potent promoció de pisos públics.

9. El nou govern ha de ser radicalment transparent. Per exemple, s’hauria de poder despenjar d’Internet la metodologia Cost-Benefici utilitzada pel govern de la Generalitat en les seves decisions sobre les inversions públiques (de la mateixa manera que ho fan els governs d’Austràlia i Canadà, segons De Rus, Campos i Nombela en un llibre recent sobre economia del transport). El nou govern ha de cercar fórmules per millorar els incentius en el sector públic: el sector públic ha de ser eficaç i exemplar, i complementar-se millor amb el sector privat, incloent-hi el sector no lucratiu.

10. I és veritat que Catalunya necessita més infraestructures per tal de ser el motor d’una gran euroregió. Però, en primer lloc, sense carregar-se el paisatge. I en segon lloc, tenint en compte que a partir d’un cert nivell de desenvolupament, les inversions en infraestructures físiques només tenen un efecte significatiu sobre el creixement econòmic si van acompanyades d’altres canvis institucionals i en el sistema d’incentius.

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn0