Que s’aprimin ells

Malgrat que sembla una idea acceptada que estar prim és un paradigma modern, la veritat és que ja els antics -savis en tantes coses, però no en aquesta- no es tallaven en criticar a qui operavit faciem eius crassitudo et de lateribus eius arvina dependent (estava tan gras que se li veia a la cara i en la forma en que li penjava el greix pels costats). Fins i tot Jesús, el profeta llegendari del cristianisme, és acusat pels fariseus de golafreria: ecce homo devorator (aquest home devora!) (Lluc, VII, 34), pecat devastador doncs gula plures occidit quam gladius (la golafreria ha fet més víctimes que l’espasa), discutible afirmació que li atribueix enorme potencialitat mortal al tema del menjar. Totes aquestes afirmacions pertanyen a la típica dissociació puritana entre idees i realitat, doncs la veritat és que la gent amb possibles sempre ha estat grassa, però condemnava com un vici aquesta situació i els plaers associats a ella per tal de mantenir als pobres contents i que no fessin la revolució per esdevenir ells també feliços i grassonets. Així va fer-ho notar Oscar Wilde a L’esperit de l’home sota el socialisme quan es referia a que sovint s’elogia els pobres per ser austers, però que recomanar austeritat als pobres és grotesc i insultant, és com aconsellar a un home que es mor de fam que mengi menys. Una de les primeres coses que produeix l’obsessió per aprimar-se és la supressió del berenar, mentre continuen sent certes les exclamacions d’un dels personatges de Wilde a La importància de ser Frank -una encertada traducció catalana del títol original anglès-:

“No és possible que vulguis que me’n vagi sense berenar. És absurd. Mai surto sense berenar. Ningú no ho fa, excepte els vegetarians i gent per l’estil”.

Les religions han recomanat històricament la temperància com una virtut del poble per tal de conservar intacte el privilegi de les castes dominants d’exercir immoderadament els seus defectes i gaudir així doblement del plaer derivat de caure en les temptacions i del plaer de penedir-se’n després i expiar la culpa amb generoses donacions al clergat. La revista Cosmopolitan i les que després l’han copiat han prestat serveis importants al descobriment del plaer sexual, però a canvi ha imposat una dictadura de la fam voluntària i “pija” que et deixa sense forces per seguir els consells sobre la primera qüestió.

Sent veritat, com deia Wilde, que puc resistir qualsevol cosa menys la temptació, haurem de convenir amb el genial escriptor anglès que l’objectiu de la vida, si és que en té un, és cercar noves temptacions, però que no n’hi ha suficients: és espantós quan un dia no en trobes cap, et poses nerviós si penses en el futur que t’espera! És per això que l’obsessió per la dieta i per la primor empitjora molt les coses al reduir dràsticament les possibilitats de trobar temptacions no experimentades i prohibir del primer a l’últim tots els plats de la carta del “Senyor Parellada” al carrer Argenteria. Els polítics ho saben molt bé: dinen al discret primer pis del “Senyor Parellada” i mentre es mengen uns bons macarrons de l’Advocat Solé [Barberà] pacten noves lleis afavoridores d’una cultura de talles petites. Qualsevol dia en aquest cenacle singular començaran a parlar, com a la Gran Bretanya de Tony Blair, d’excloure de la seguretat social els obesos…

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn0