Paradoxes culturals d’un jove pastat a l’antiga

El sector de la cirurgia estètica va moure a Espanya l’any passat un bilió de pessetes. Es van fer, per exemple, 100.000 liposuccions i unes 75.000 cirurgies de pit. El nombre d’intervencions quirúrgiques de caràcter estètic no ha deixat de créixer i es situa actualment en unes 250.000 a l’any. Al nostre país hi ha 10000 gimnasos que ocupen a unes 300.000 persones. Segons una enquesta del Consejo Superior de Deportes sobre hàbits esportius, un 36% dels espanyols són usuaris d’aquesta mena d’equipaments (un 70% dels quals són homes). La mitjana europea es situa en el 65%.

Des de tems immemorials, les persones s’han preocupat per la seva imatge pública. Això és raonable. Tanmateix, tinc la sensació que en els darrers anys hem entrat en una dinàmica insana que m’atreviria a catalogar com a una nova “dictadura de l’estètica”. Hi he estat pensant una mica i he arribat a la conclusió que sóc una persona que no estic culturalment preparada per parlar d’aquests temes sense arrossegar prejudicis i apriorismes. No obstant, m’agradaria remarcar algunes paradoxes que, des del meu caràcter de “jove pastat a l’antiga”, no deixen de ser interessants.

Els cosmètics per a home. Ser home i consumir productes cosmètics especialitzats no només està mal vist per molta gent sinó que, a més, és molt difícil. D’entrada, les línies cosmètiques per a homes són escasses i descaradament caríssimes. Una cremeta exfoliant per a la cara et pot sortir per entre 18 i 30 euros. Després m’he assabentat que això és el que costa una cremeta similar per a dones. El problema és que per a homes no existeixen encara sèries de productes de gamma mitjana o baixa. Deu ser perquè com que venen pocs els han de posar molt cars. A més, he descobert que per poder comprar una cremeta exfoliant has de fer un curset de cosmètica ja que l’especialització és tan gran que si no entens la lògica interna de la cosmètica estàs perdut (tipus de pells, incompatibilitats de productes, proteïnes, enzims, essències naturals, elements hidratants, reafirmants, etc). A més a més, totes les indicacions (inclòs el nom del producte) estan en francès (malgrat que s’hagin fet a la Zona Franca), o sigui que, si no saps francès, et trobes més perdut encara.

Els nois que es depilen. Una amiga m’ha dit que ha observat que al lloc on va normalment a depilar-se es troba cada vegada un nombre creixent d’homes joves. Els homes es depilen el pit, les cuixes i l’esquena. Jo no estic culturalment preparat per a això. Durant molts anys les dones m’han explicat que depilar-se era un suplici, que era un símbol de la dominació masculina i coses per l’estil. Ara els homes es troben també sota la dominació dels criteris estètics. Al final, el problema és que tots ens trobem sota la dominació del mercat. No avancem.

Els tatuatges. A mi m’agraden els tatuatges. Hi ha veritables obres d’art en aquest sentit. Tot i això, l’enorme proliferació dels tatuatges que s’ha produït en els darrers anys em té una mica desconcertat. Demano ajuda. Que algú m’ho expliqui. En un context cultural en el que s’incrementa la valoració social de l’estètica i en el que pren un especial protagonisme “anar a la moda” o “canviar de look”, en un context on els criteris estètics es modifiquen ràpidament, no acabo d’entendre l’èxit dels tatuatges, ja que són precisament l’expressió de la perdurabilitat. Un tatuatge dura per sempre. T’acompanya fins que et moris. ¿Com s’explica, doncs, aquesta paradoxa, que les persones interessades per seguir una moda que, com totes les modes, té un caràcter conjuntural, optin per prendre mesures de caire irreversible?

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on Twitter0Share on LinkedIn0