La percepció prostituïda

Vull començar aquest article amb un exemple. Es tracta d’una carta, ja famosa, que fins i tot va ser llegida (i ridiculitzada) en un dels programes de ràdio de màxima audiència, d’àmbit estatal. És una carta que Antonio Anguita, director general d’Eresmas, va escriure als seus treballadors poc abans dels acomiadaments massius de gener/febrer de 2003.

Queridos colaboradores:

A lo largo de las últimas semanas, los miembros del equipo directivo han estado trabajando en la definición de la estructura y composición de las respectivas áreas. En diversas reuniones os han presentado los nuevos ámbitos de actividad, funciones, configuración y responsables de segundo nivel. Quedaba pendiente, por tanto, dimensionar en tamaño y perfiles las nuevas áreas en todos sus niveles. A partir de mañana y de manera decalada en cada dirección, vuestros responsables directos y directores os comunicarán las nuevas organizaciones en su totalidad y las redundancias que se puedan haber producido como resultado de la fusión.
Como os he transmitido en múltiples ocasiones, este ejercicio se ha realizado en base a criterios meritocráticos y funcionales, con el máximo rigor, considerando todos los inputs posibles, y dentro del marco de las necesidades de las diferentes áreas. Hemos intentado minimizar los impactos personales y nos hemos asegurado, gracias a la generosidad de la corporación, de que las condiciones de salida de las personas afectadas sean excelentes, incluyendo la utilización de una agencia externa que garantizará la recolocación de la mayor parte de estas personas.
No cabe duda de que la masa crítica derivada de la fusión incrementa nuestras posibilidades de futuro y acelera nuestro camino hacia la rentabilidad. Pero aun así nos vemos obligados indefectiblemente a adecuar mejor nuestros costes a los ingresos esperados, sobre todo en áreas donde este desfase es mayor a día de hoy y en un previsible futuro.
Los directores, gerentes, el departamento de recursos humanos, Paul y yo mismo estamos a vuestra entera disposición para aclarar cualquier duda que pueda ir surgiendo en este proceso.
Animo y un cordial saludo a todos,
Antonio Anguita1

Deixant de banda l’atemptat contra la llengua de Cervantes, el que cal retenir és l’existència de frases com “considerando todos los inputs posibles”, “dimensionar en tamaño y perfiles las nuevas áreas” i “de manera decalada en cada dirección”. També és molt important observar que existeixen processos com “minimizar los impactos personales” i “la masa crítica derivada de la fusión”.

Tanmateix, tots els treballadors de la companyia, entre els quals jo em trobava en aquella època, vam entendre a la perfecció el missatge que hi subjeia: prepareu-vos, que us acomiadem. Així doncs, per què aquesta ‘correcció política’, que arriba fins al ridícul personal? Per què aquesta dèria d’evitar mots conflictius?

El que vull fer és parlar d’un fenomen ja vell (la perversió i manipulació del llenguatge) en un context nou, el sistema neoliberal. Ja coneixem anteriors prostitucions lingüístiques. Quan sentim el No-Do ens fa gràcia l’obvietat de la seva manipulació. Quan sentim discursos del PC soviètic, ens agafa una angúnia gairebé existencial. Tanmateix, encara no s’han fet massa esforços per esbrinar els mecanismes de perversió lingüística del capitalisme incontrolat, tret d’uns quants articles de la Susan George, el José María Mendiluce i l’Arundhati Roy, tres valents en mig d’un oceà de covards. I, com no se n’han fet, no ens n’adonem de la subtil estratègia que s’hi amaga: ens estan sostraient conceptes com “lluita de classes” o “capitalisme”.

Aquesta perversió l’estem vivint cada dia. S’ha apoderat, sobretot, dels mitjans de comunicació massius. La televisió n’és l’exemple més paradigmàtic, però no pas l’únic. Podem parlar d’una deliberada prostitució del llenguatge, portada a terme de manera eficaç pels partidaris del neoliberalisme més ferotge, i omnipresent, fins i tot, en converses de persones progressistes i d’esquerres. Aquesta substitució lingüística ja afecta amples sectors de la població, emparada en la correcció política i sostinguda pels mass-media amb tenacitat. Hi posarem alguns exemples.

El més evident de tots és la frase “lliure mercat”. Perquè, de lliure, el mercat ja ho era fa molt de temps: des d’abans del laissez faire, laissez passer. En realitat, sota aquestes dues paraules que els apòstols del neoliberalisme fan servir de mantra, s’hi amaga el significat pur i dur que no volen compartir: capitalisme salvatge i incontrolat, unidireccional i explotador de recursos2. I parlant de recursos, una altra de ben bona: els recursos humans, que han arraconat l’incòmode “personal”. I és que el treballador no ha de recordar que és persona. És un recurs, i ho ha d’entendre així. D’aquesta manera se li farà més fàcil comprendre la “regulació de plantilla” (acomiadament) deguda a la “sobredimensionada empresa” (mala gestió). I és que el treballador faria bé d’oblidar, també, paraules com ‘acomiadament’, i acceptar que l’empresa només “prescindeix dels seus serveis”. I no és, doncs, que hagi “perdut la feina”. Li han tret, així de senzill.

Tenim, doncs, dues maneres d’enunciar un mateix fet:

1. El treballador ha perdut el seu lloc perquè, a causa de la sobredimensió de l’empresa, s’ha hagut de realitzar un Expedient de Regulació i prescindir dels seus serveis.

2. El treballador ha estat acomiadat perquè la pèssima gestió de l’empresa ha generat una davallada dels beneficis i els accionistes volen actuacions immediates.

Ara atureu-vos un moment i pregunteu-vos quina és la més habitual als mass-media. I, ara, penseu quina escolliria la junta directiva. Coincideixen? Serà cosa de la “masa crítica derivada de la fusión”?

I això succeeix en una parcel·la importantíssima de la nostra vida, la laboral. Us imagineu què passa a l’hora de donar una notícia d’àmbit polític? Perquè, ens agradi o no, els mass-media són els referents immediats de la nostra realitat internacional. Són els que forgen la nostra percepció del panorama global. I si aquesta percepció es fa des d’una estructuració lingüística viciada, podem adonar-nos de fins a quin punt ens poden haver manipulat.

Posem dos dels exemples més comuns: el terrorisme (cavall de batalla de Bush, Blair i el sempre fidel Aznar) i els ‘radicals’, eterna paraula als llavis del ministre d’Interior de torn.

La definició real d’aquests dos conceptes és una mica més amplia que la que el neoliberalisme ens vol vendre3. Sí, és cert, Osama Bin Laden és terrorista. Però Pinochet no ho era? No va estar directament finançat i recolzat pels Estats Units? Parlem ara de Panamà? Parlem ara d’Argentina? Guatemala? Nicaragua? Fem memòria de La escuela de las Américas? Parlem de qui va posar els talibans al poder? Direm quin Estat és el responsable directe de que més de la meitat de la població mundial estigui morint-se de gana i malalties? Ah… Això no és terrorisme?

Els milers de persones que cada any es manifesten contra una globalització falsa (unidireccional, unívoca) són “radicals”. Compte: a la contracimera de Barcelona, fins i tot els van requisar retoladors! De fet, la mateixa paraula amb què els mitjans de comunicació els defineixen ja està prostituïda. Perquè els manifestants de les contracimeres, els participants al Fòrum Social Mundial, pensadors com Ignacio Ramonet, Susan George, Vivianne Forrester o el mateix Lula no són antiglobalistes. El seu moviment no és l’antiglobalització. De fet, són més globalitzadors que els mateixos neoliberals: volen que la globalització obri TOTS els mercats (no només els del Tercer Món) i que elimini TOTES les barreres aranzelàries (no només les del Tercer Món) i que TOTS els països respectin els acords econòmics i ecològics (i no només els del Tercer Món). Lluiten contra la “bombolla” immobiliària (especulació) i les transaccions “opaques” cap a “paradisos fiscals” (és a dir, apropiacions indegudes i estafes).

Què és un radical? A la pràctica, un radical és aquell que gosa dir en veu alta que el món està en mans d’institucions no escollides democràticament, com l’OMC, l’OCDE, el Banc Mundial i l’FMI. I que gosa alçar la veu per denunciar les pràctiques de suborns, repressió i corrupció generalitzades instituïdes des d’aquests macroorganismes per tal d’assegurar una praxi neoliberal d’explotació del Tercer Món. Aquestes pràctiques, però, no són “radicals”. Són, ho heu endevinat, “lliure mercat”.

El que sembla que hem d’oblidar, doncs, és la mateixa essència de la nostra llibertat, conquerida a la Revolució Francesa. Se’ns demana no pas que siguem Ciutadans, sinó, per aquest ordre: consumidors, clients, contribuents4. L’home i la dona ideals del neoliberalisme són joves (productius), viuen a la moda (consumidors compulsius), no es plantegen problemes d’ètica (només de civisme) i no fan massa soroll: això (ho heu tornat a endevinar) és cosa de radicals.

1. Es pot consultar a http://diariored.com/blog/000024.html
2. Veure I. Ramonet, Guerras del siglo XXI. Mondadori, Barcelona, 2002.
3. Especialment indicat A. Roy, El álgebra de la justicia infinita. Anagrama, Barcelona, 2001.
4. Recomano J. M. Mendiluce, La nueva política. Planeta, Barcelona, 2002.

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn0