La carn fa carn

La carn fa carn… o potser no tant… Com diu en W. Lippmann, “On tothom pensa igual, ningú no pensa gaire”. I ja sabem que els déus del mercat ho absorbeixen tot, tot i tot. I que, per això, ens hem d’apuntar, vulguis que no, a la indústria del consum de la “salut” prefabricada i proactivament anorèxica, medicalitzada, farmacològica, ansiolítica i danonitzada. Hem de ser prims! Per tal de buidar-nos de greix, hem d’omplir-nos de pastilletes, vitamines i sucs! I hem de pretendre allargar-nos l’esperança de vida, restringint les nostres oportunitats d’accés al plaer i d’obtenció d’una felicitat que, ves per on, resulta que gairebé sempre és insana. I pecat. I és que si no envellim correctament, pausadament, metòdicament i avorridament, sense cap excés… ¿qui es farà càrrec dels néts, que no podran adquirir vida autònoma fins als quaranta-set anys, atès l’estat de precarització de la vida laboral i d’encariment irracional del preu dels habitatges? A envellir, doncs, magrejant (de carn “magra”, no pas d’una altra cosa…) evitant qualsevol risc d’acumulació de teixit adipós, assemblant-nos cada cop més als adolescents anorèxics que cremen la seva vida entre vòmits, begudes sanes i angoixa fulminant, abans de fer front a les immenses factures dels psiquiatres. Això ja ho predica la moral puritana de renúncia al gaudi immediat i de lliurament absolut al treball. Però no se’ls veu gaire contents… amb aquell posat de bacallà sec! Mentrestant, podem tenir una opció de camí envers la felicitat, en el fons tan llatina, tan “nostra”, en l’alternativa d’una ètica civil com la que representa l’Ignasi Riera que, entre d’altres, tradueix amb una completa dignitat el goig mediterrani de la disbauxa i l’excés, del plaer sense renúncies, de la carn, amb magra i greix, cuinada amb una bona reducció de cervesa, acompanyada d’una bona quantitat de pasta, ben al dente i, si pot ser, alla carbonara, dels lluços, raps i llobarros rostidets i brasejats a la vora del mar, i -ep…si pot ser!- deglutits i fagocitats lentament i suaument, també a la vora del mar i sota l’ombra d’un pi, que pot tenir tantes branques com vulgui. O fins i tot no tenir-ne cap. I reomplir-se de braç de gitano de crema, de pastís de xocolata, de gelats de stracciatella i d’un bon tros de tiramisú. Després, és l’ocasió de deixar-se arrossegar per la suavitat d’una hora baixa que ens dugui al capvespre en la intimitat i ens prepari per fer un bon sopar, amb espelmes i una mica de Vivaldi, però també valen el jazz i els fados de l’António Chainho. Però, res, malgrat tot això, no hi ha manera d’engreixar-se! Deu ser cosa del vi, del bon vi negre, ben acolorit i avellutat, matisat de tanins, que ajuda a fer la digestió i ens facilita el procés d’extinció dels greixos, perquè com que els sucres es transformen en alcohol, a la fi, tot es deu evaporar. Aquesta és, també, una de les formes subtils de l’excepció francesa. I, ves per on, també m’agrada, però no tinc forma d’engreixar-me, per més que ho intento. Serà la grappa? O serà el fum de les “preciosas” o les “panetelas” de L’Havana, tan adequat per matar microbis? Sic transit gloria mundi…, és a dir, carpe diem.

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn0