Anar de cos

Els meus estimats co-consellers d’aquest Espai m’ofereixen un llistat de possibles articles, tots al voltant del cos i les seves esclavituds. Els temes més lluïts ja els han agafat els companys més eixerits, i és que això em passa per ruc i per no assistir puntualment a les reunions de la “Fundi”. Així que em miro l’enumeració de les escorrialles i psè, de qualsevol pa se’n fan rosegons, però de sobte faig un bot indignat de la cadira. Com és possible? Modes, dutxes, líftings i cremetes hidratants, però i l’escatologia? Els meus tres ulls no donen crèdit. Catalunya, el país, amb o sense estat, més escatològic del planeta i la nostra revista, la més lliure de tot l’espai, i no dediquem ni un mal article a l’acte quotidià de la defecació. A la merda! Sí, sí, no ens emprenyem, a la merda li hem de consagrar tantes paraules com convingui. Nosaltres, devots d’aqueixa figura laica del pessebre que és el caganer. Nosaltres, amics del pet i de la llufa. Nosaltres, que si no anem de ventre no som res. Nosaltres, que no construïm si abans no obrem. Nosaltres, amics, no podem oblidar la nostra merda. Ai quin lapsus tan perillós, quina ullera de tan curta vista! Consideracions freudianes a part, si tenim alguna llibertat com a poble és gràcies a la nostra poca vergonya en parlar del propi excrement. Un consell per a tots els qui us preocupeu pel vostre aspecte: no hi ha pell més fina que la de qui té el budell ben net. Tinc una parenta llunyana -els parents com més llunyans millor- que periòdicament es reinfla els llavis, però no hi ha res a fer perquè té una relació confusa amb la merda -la seva i la dels altres. Així que els seus morros de cirera transgènica coronen una pell de meló eixut i assedegat. Procul este, profani!

No us faig recordatori del nostre refranyer merdós, ni de les antigues apologies del pet alliberador i del bon cagar. Tampoc no us vull referir la qualitat dels meus llepets, que projecten formes profètiques damunt uns calçotets de la millor filatura catalana. Només una última cosa, si mai em trobeu amb presses, no és pas que busqui una comuna amb urgència -tinc els meus horaris estrictes-, sinó que, com diuen els nostres germans del sud, vaig atabalat com cagalló per sèquia. Au, i si algú us empipa ni mig bocí, engegueu-lo a cagar sense manies, mai no sabrà prou el favor que li esteu fent.

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn0