El teorema de l’impost dels tontos

Un hisendista alemany, Gerd Rose, ha proposat el concepte impost sobre els tontos per designar les càrregues tributàries que no haurien nascut si el contribuent hagués assolit el mateix objectiu econòmic bo i considerant perspicaçment les possibilitats de configuració al seu abast. En general, molts ciutadans consideren que existeix un repartiment desigual de les càrregues tributàries perquè l’elusió o l’evasió fiscal només poden practicar-se per una minoria, mentre que la gent ordinària paga la totalitat dels impostos que graven el seu salari, els seus rendiments del capital mobiliari i la seva vivenda. Pensen, també, que sovint les exempcions fiscals, com la de l’empresa familiar en els tributs patrimonials, han estat concebudes en benefici exclusiu dels rics i que els rics i les seves empreses, a més, s’aprofiten de tots els racons de les lleis, amb ajut dels seus assessors fiscals, per no pagar. Aquest teorema es pot, encara, formular d’una manera més simple: només paguen impostos els tontos. Així un dels pares del Dret financer i tributari espanyol, José Juan Ferreiro, ha pogut comentar, àcidament, que els impostos recauen sobre els tontos, és a dir els ciutadans mitjos, mitjanament decents i honrats, que paguen, espontàniament, els impostos d’acord amb les seves regles més generals, sense cercar-li tres peus al gat, fiscal, lògicament. Tanmateix, aquesta crítica no ha de conduir a conclusions superficials, malgrat que es vegi confirmada per notícies de premsa relatives a certs personatges que s’han beneficiat de caríssimes estructures de planificació fiscal o d’indemnitzacions o primes d’assegurances, a Espanya o a l’estranger, de quantia milionària. A l’extrem oposat, una vídua pensionista que viu en un pis amb aluminosi heretat del seu marit, un exiliat republicà funcionari de la Comunitat Europea, descobreix, horroritzada, que la petita subvenció percebuda de la Generalitat per reparar parcialment els defectes estructurals de l’edifici és considerada com a guany patrimonial en una liquidació complementària de l’IRPF de l’any passat.

Totes aquestes coses, de les que he recollit aquí només alguna anècdota, creen una atmosfera negativa per a la pacífica acceptació del sistema fiscal i de les seves conseqüències, així com per a la normalització del tribut i de les eleccions legítimes que les persones realitzen sobre la matèria, fins i tot cercant un estalvi fiscal -el que en el lèxic tributari s’anomena economia d’opció. La versió més radical del teorema esmentat contribueix a dividir el món, entre els bons, provisionalment però duradorament tontos, i els altres, que només poden ser els llestos, els dolents, és a dir, els defraudadors. Aquesta maniquea visió de la societat veu els rics prenyats d’activitats il·lícites, de beneficis i privilegis, de diner negre, en definitiva.

Resulta innegable, però, que l’opinió pública veu amb preocupació i àdhuc amb escàndol que el sistema tributari vigent es basa en dos pilars: la retenció sobre els salaris i els impostos indirectes sobre el consum, que converteixen el comú de la gent en contribuents forçats, mentre que es percep amb més o menys claredat que una mena d’aristocràcia dels diners viu a esquenes del Fisc. Aquesta sensació pugna amb el sentiment de justícia de l’ésser humà que viu en una societat organitzada, doncs des de la polis grega, quan ha existit alguna mena de república, s’han tractat de disminuir les desigualtats, el que explica la pervivència en la història d’un gravamen sobre les herències i el debat actual sobre la seva possible supressió a Espanya o a algunes comunitats autònomes. Sia quina sia la solució no pot adoptar-se sense prendre en consideració les sensibilitats a les que afecta, per no incrementar les crítiques sobre el sistema. Aquestes crítiques, tanmateix, estan arrelades a la societat i es resumeixen en la tesi de que només paguen impostos els tontos, i no han deixat d’influir sobre els funcionaris al servei de la Hisenda Pública i sobre jutges i magistrats. Que això sigui d’aquesta manera, i que, per tant, es persegueixi el frau, és, certament positiu, com reflex de la consciència social, però pot convertir-se en una perversió, si es tradueix en invidia pecuniae o si s’incompleix la recomanació de Sèneca: bonus iudex damnat improbanda, non odia. Quan passa això, que s’envegen els diners o s’odia el delicte en lloc de, simplement, condemnar-lo, llavors apareixen els raonaments viscerals o fonamentalistes.

És imprescindible, en qualsevol cas, aprendre les lliçons derivades de com la societat entén el fenomen tributari. Hi ha moltes circumstàncies que allunyen el ciutadà de la república i li fan sentir els impostos com un espoli o com una confiscació en lloc de com una contribució. Entre aquestes circumstàncies destaquen l’abisme entre el llenguatge corrent i el dels tributs, la insatisfacció sobre la qualitat dels serveis públics, sobretot els bàsics, com la sanitat o l’ensenyament obligatori, i la sensació que una part de la població gaudeix de privilegis fiscals intolerables.

L’ordenament tributari és incomprensible per a una majoria dels seus teòrics destinataris, els contribuents, no només pel seu lèxic enrevessat i per les contínues remissions i excepcions, sinó també per la inestabilitat dels seus preceptes, sotmesos a canvis constants. No ens podem estranyar, per tant, de que els contribuents no incorporin a llurs pautes de conducta els mandats fiscals i pensin en la provisionalitat permanent dels mateixos. El ciutadà, a més, se sent, sovint, maltractat per les llistes d’espera als hospitals, per la gratuïtat falsa de l’ensenyament concertat amb la complicitat dels polítics catòlics, per la manca de recursos i de tensió creativa que es pateix a molts centres públics educatius i per les dificultats en que les administracions públiques s’orientin al servei del client, per dir-ho de la forma més provocativa possible. En relació als privilegis, és clàssica la reflexió que molta renda i riquesa només compta amb una lleugera o amb cap justificació social, realitzada per Galbraith, qui posa com exemples les herències, les donacions i els accidents i perversions del món financer, així com un supòsit de gran actualitat al nostre país, les remuneracions que amb la seva autoritat personal s’assignen els gestors de les grans empreses.

Quan la gent descobreix els guanys de certs directius, els restaurants visitats amb càrrec al pressupost per alguns alts càrrecs de l’Administració o quan intueix la quantitat de diner negre que circula no només a Espanya, sinó també a Itàlia i a Alemanya i altres països de la Unió Europea, la reacció només pot ser de rebuig i de distanciament envers les qüestions públiques, en general, i les tributàries, en particular. Tot això confirma la veracitat del teorema de l’impost sobre els tontos. La recuperació del prestigi de la república exigeix una cirurgia delicada que sigui capaç, primer, de comprendre les frustracions individuals i col·lectives dels qui es reconeixen com contribuents únics, malgrat que això no sigui exactament veritat; segon, d’establir unes noves regles del joc, aplicables a tothom, emanades d’una reivindicació serena de la vida del Dret; i, tercer, d’educar els ciutadans en la cultura dels valors republicans, entre els que cal incloure la lleialtat tributària, des de l’exemplaritat, l’austeritat, l’eficàcia i la rendició de comptes.

Qualsevol anàlisi tributària que prescindeixi de la percepció social del teorema de l’impost sobre els tontos serà fatalment errònia. No es pot legislar ni governar contra el sentiment de la gent. Però tampoc és admissible una concepció maniquea del món que el dividiria entre bons i dolents, serens i lladres, talibans i infidels, i que conduiria a actes administratius i a sentències redactades començant pel final: es decideix a priori que una conducta o un resultat són incorrectes, es liquida o es condemna, i després es vesteix l’expedient amb el recurs a raonaments més o menys encertats, que ja no són l’iter intel·lectual d’una indagació legítima sobre les coses, sinó la carcassa justificatòria d’una resolució preconcebuda.

El legislador ha d’extreure conseqüències de la insatisfacció popular associada a l’impost sobre els tontos i repensar el sistema tributari amb criteris d’igualtat, de generalitat i de progressivitat. Els poders públics han de ser conscients que els primers responsables de la bona marxa dels tributs són ells i el seu comportament. Els funcionaris han de fer complir les lleis, honestament, sense els mals usos de l’atemoriment i la prepotència. Els ciutadans, finalment, han d’incorporar a les seves conductes la vigència efectiva de la lleialtat tributària.

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn0