Dels fogots inicials a la consolidació d’un nou model de premsa

La premsa comarcal va néixer dels fogots democràtics que va viure la societat catalana a finals del franquisme i durant els primers anys de la transició.La rauxa es va imposar al seny i, en un estat d’inconsciència, diversos ciutadans de Vic, Manresa i Girona van voler abraçar la utopia creant una nova premsa comarcal, que havia de ser portaveu de la societat que emergia.

La premsa barcelonina es va mirar amb indiferència l’aparició del nou fenomen, pensant que la xiruca, els pantalons de pana, les subscripcions populars d’accions i el voluntarisme només servirien per crear periòdics amateurs, i que tot allò seria foc d’encenalls o premsa d’una altra divisió. Creien que la premsa potent i seriosa havia de sorgir de Barcelona

i que els seus promotors havien de ser forçosament acabalats homes de negocis i, per anar bé, membres de la tradicional burgesia catalana.

Vist des de la perspectiva del moment, no els faltava raó. Els joves que havien fundat els nous diaris comarcals tenien més il·lusió que no pas experiència periodística i editorial. Es dedicaven al setmanari o al diari amb la mateixa passió que ho feien al sindicat, al partit polític o a l’associació de veïns. Alguns eren periodistes, però la majoria eren activistes que es dedicaven al periodisme com una activitat més per aconseguir la societat lliure i democràtica per la qual havien lluitat. En els col·lectius inicials també hi havia professionals liberals, gent de la cultura, de l’associacionisme, etc. Tots treballaven per la llibertat d’expressió i per aconseguir trencar el silenci informatiu que el franquisme havia imposat.

Però va saltar la sorpresa. Aquella colla d’utòpics van saber connectar amb la societat i els nous diaris van tenir una acollida excel·lent. De seguida es va veure que la nova premsa comarcal feta en català era capaç de crear nous lectors. Gent que habitualment no comprava cap diari es mostrava interessada per saber què havia passat al seu entorn més immediat, i per veure com ho explicava el diari de casa, perquè allò era tota una novetat. Per fi, els protagonistes de la informació eren la gent de la comarca, veïns que tothom podia trobar pel carrer i no els habituals de la premsa barcelonina que fins aleshores havien tingut en exclusiva el privilegi d’aparèixer als diaris.

No tot van ser flors i violes, perquè de l’extraordinari èxit inicial es va passar a les rutines del dia a dia, mentre la nova societat democràtica anava madurant. Afortunadament, aquells diaris, que per sorpresa de tots havien aconseguit un forat en el mercat, van saber adaptar-se a les noves circumstàncies, professionalitzant les seves estructures i consolidant un nou model periodístic que a finals del franquisme no existia a Catalunya.

Va ser aleshores quan la premsa barcelonina, que havia vist desaparèixer i aparèixer diaris, va començar a valorar la premsa local i comarcal o premsa de proximitat, com es diu ara. Però no ens enganyem, encara hi ha professionals que pensen que la premsa comarcal és de segona divisió i que la de Barcelona és de primera. És cert que la majoria d’aquests professionals tenen un concepte esquifit del país. Alguns d’ells no acostumen a anar més enllà de la Meridiana o del capdamunt de la Diagonal i, per tant, tenen un gran desconeixement de Catalunya.

La premsa comarcal i la nacional són complementàries l’una de l’altra. Cadascuna té el seu àmbit i la seva funció i els lectors saben bé què han d’anar a buscar a cada lloc. Abans de l’aparició de la premsa comarcal, la premsa barcelonina parlava poc de política municipal, fora de la relacionada amb l’Ajuntament de Barcelona. L’alcalde de Barcelona apareixia als diaris com si fos l’alcalde de Catalunya i com si no hi hagués alcaldes, regidors i ajuntaments a cadascun dels municipis de Catalunya. D’altra banda, hi havia municipis que només apareixien als diaris quan eren escenari d’una notícia de sang i fetge, però, en canvi, ningú no deia res de les bones notícies que es produïen en aquests municipis.

La premsa comarcal ha demostrat més independència que la gran premsa. Per exemple, durant la campanya del referèndum per la permanència a l’OTAN, la majoria dels grans diaris varen fer costat a la postura oficial del govern, mentre que la premsa comarcal va acollir a les seves pàgines l’opinió dels qui n’eren contraris i volien que l’Estat espanyol es desvinculés de l’Aliança Atlàntica.

És cert que la premsa comarcal va néixer com tantes altres coses durant la transició, però per sort es va poder consolidar i ha pogut fer un bon servei al país, recordant que Catalunya no és només Barcelona i la seva àrea metropolitana, sinó que en els confins de la conurbació també hi ha vida.

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn0