Víctor Alba. Llibertat, rebel·lia, ironia

Víctor Alba morí el passat 10 de març als 86 anys. Tres dies abans, el divendres de la setmana anterior, vaig parlar amb ell per telèfon sobre diverses qüestions, tant del país com internacionals. Víctor Alba parlà amb el seu habitual entusiasme i bon humor i va fer els seus comentaris amb la lucidesa crítica, independència de criteri i ironia que el caracteritzaven. En penjar el telèfon, no podia pas imaginar-me que aquesta seria la darrera vegada que parlaria amb ell, tot i que unes setmanes abans m’havia advertit de la proximitat del desenllaç de la seva malaltia i que ja no ens tornaríem a veure.

Víctor Alba nasqué a Barcelona el 1916. Als 16 anys inicià la seva activitat política, entrant a militar en el Bloc Obrer i Camperol. Participà en la fundació de l’Associació d’Estudiants Revolucionaris i va iniciar la seva activitat periodística com a redactor dels diaris Última Hora, La Rambla i La Humanitat. Participà en els esdeveniments del 6 d’octubre de 1934, pel que va haver d’amagar-se durant algun temps. Amb la fundació del POUM (Partit Obrer d’Unificació Marxista), fruit de la fusió del Bloc Obrer i Camperol amb l’Esquerra Comunista dirigida per Andreu Nin, Víctor Alba va passar a formar part del Comitè Executiu de la Joventut Comunista Ibèrica i a ser responsable del seu setmanari Joventut Comunista.

Des del juliol de 1936, en què s’inicià la revolució i la guerra civil, fou redactor de La Batalla, portaveu del POUM. Després dels “fets de maig” de 1937, i com a conseqüència de la repressió del POUM, Víctor Alba es va allistar a l’exèrcit republicà. En finalitzar la guerra va ser detingut i reclòs a la presó d’Alacant, primer, i a Barcelona, després, fins al desembre de 1941. Posteriorment, a causa de les seves activitats contra la dictadura franquista, el van detenir i empresonar de nou, des del novembre de 1942 fins a l’agost de 1945. En sortir de la presó va passar la frontera i inicià un llarg exili.

El període 1932-1939 fou determinant per a la formació de Víctor Alba i va influir de manera decisiva en les diverses activitats que desenvolupà en el transcurs de tota la seva vida. L’influí, molt especialment, haver viscut l’experiència de les col·lectivitzacions, tal com ell mateix diu en el seu llibre Los Colectivizadores (Laertes, 2001): “sin ella probablemente no habría sentido igual estímulo para escribir y enseñar o, en todo caso, lo habría hecho de forma más adocenada”. Experiència que, com deia Víctor Alba, és una experiència única, en ser l’única revolució obrera que coneix la història. També va ser durant aquest període quan va conèixer George Orwell, l’autor anglès que va escriure Homage to Catalonia, a qui va acompanyar, sense saber qui era, pels carrers de Barcelona un dia de l’hivern de 1936, i quan va viure la repressió del POUM i l’assassinat de l’Andreu Nin pels comunistes stalinistes.

L’exili que inicià el 1945 el portà primer a França i després a Mèxic i als EUA. A París va conèixer i establí una forta amistat amb Albert Camus i col·laborà a la revista Combat, que aquest dirigia. Per a Víctor Alba, el més important del pensament de Camus és la idea bàsica que la vida és absurda, no té sentit, i que, per tant, cadascú li ha de donar un a la seva. I mentre que Camus li donava sentit a la seva vida, escrivint, jugant al futbol, fruint amb les dones, interessant-se per la vida espanyola, etc., ell li havia donat sentit a la seva, “Amb la idea que feies coses i que eren útils. Per a mi i per als altres. Quan ets militant no hi ha diferència entre tu i els altres. Militar és fonamentalment ser contagiós”. (*)

A Mèxic col·laborà en el diari Excelsior. I en visitar, a la presó de Lecumberri, a Ramon Mercader, l’assassí de Trotski, que es feia passar per J. Mornard i feia veure que tan sols parlava anglès, el va desemmascarar dirigint-s’hi en català i responent aquest: “a la merda!”. Als EUA, va ser professor a les universitats de Kansas, Washigton i Kent, i col·laborà a les revistes The New Leader, Dissent i News Politics.

El 1968, quan va tornar a Catalunya, els comunistes stalinistes que el 1937 ja l’havien calumniat, junt amb els seus companys del POUM, acusant-los de feixistes, el tornen a difamar, acusant-lo, aquesta vegada de ser agent de la CIA. A partir d’aquesta data es va dedicar principalment a escriure, en especial sobre temes histórico-polítics, sent més d’un centenar el nombre total de llibres dels que és autor.

Víctor Alba va viure intensament un segle molt intens, en què hi va haver grans avenços i esperances, però també grans desastres i desil·lusions o, com deia ell, “Molt fill de puta i ple de cabronades”, sense que en cap circumstància, per adversa que fos, deixés de mantenir i de defensar les seves pròpies conviccions.

Políticament es definia així: “Sóc d’esquerres i d’una esquerra obrera, tot i que no sóc obrer. L’esquerra és encara bàsicament l’esquerra de la Revolució Francesa: llibertat, igualtat i fraternitat. I consisteix en lluitar per més llibertat, més igualtat i com a conseqüència més fraternitat” (*). Durant els darrers anys afegia que, en ser ja gran i quedar-li pocs anys de vida, per a ell ser d’esquerres consistia en tractar de sacsejar els joves perquè aquests s’atrevissin a decidir què és ser d’esquerres.

Per damunt de tot, Víctor Alba fou un home lliure que estimava la vida. Per això va ser un rebel, un revolucionari amb un esmolat sentit crític i una gran ironia, un home compromès amb el seu temps i amb la seva societat, que sempre va lluitar contra l’opressió i a qui repugnava qualsevol ortodòxia i dogmatisme.

Per això va ser un home de conviccions, no de fe, que emprava amb precisió les paraules, a les que restituïa el seu sentit. En una entrevista realitzada per aquesta revista, quan li vam preguntar: què creus?… va respondre: “Jo no dic mai creus. És una expressió religiosa que s’ha infiltrat en el llenguatge” (*). Més endavant, en preguntar-li què era el que no s’havia de fer, va dir: “Primer de tot, no s’ha de creure en res. En cap dels dos sentits: creure en el sentit de tenir fe i creure en el sentit d’obeir…” (*).

Per això, no es va avorrir mai, va fruir tot el que va poder de la vida i no li feia por la mort. Fa bastants anys, en una conversa que té enregistrada el periodista Francesc-Marc Àlvaro, digué: “No em fa por la mort. El que m’emprenya molt és deixar de viure. És que són dues coses diferents”.

 

(*) Entrevista a Víctor Alba, publicada a Espai de llibertat Núm. 9.

 

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn0