Rachel Carson, pionera de la consciència ecològica

Poques dones d’aquest segle han pogut esbotzar el cercle de la masculinitat perversa que malmet el món. El cos de Rachel Carson, la precursora del moviment ecologista, es va incorporar a Gaia el 14 d’abril de 1964, quan tenia només cinquanta-sis anys. Però la seva vitalitat fou prou intensa com per deixar-nos un llegat únic: fer néixer la consciència ambiental. Aquesta dona, en temps de plena eufòria de depredació industrial, va sotragar diverses generacions de les societats del Primer Món amb un missatge revolucionari: advertir que la contaminació per plaguicides podia enverinar la biosfera de forma letal.

Rachel Carson va entrar a treballar com a assistent en biologia aquàtica del Govern americà el 1936, perquè es va trobar en l’eventualitat d’haver de fer créixer les dues filles òrfenes de la seva germana gran. Poc a poc, el seu treball la va estimular a estudiar la natura i a escriure. Al 1951 sorprenia el món amb un llibre de divulgació sobre la vida marina, El mar que ens envolta, que va ser un best seller i es va traduir a més de trenta llengües. Aquest èxit editorial li va permetre dedicar-se únicament a escriure. La qualitat literària dels seus textos no passà desapercebuda. A finals de 1963, mentre la mort l’assetjava i patia la crítica despietada dels poders fàctics per la seva contundent obra Primavera silenciosa, fou admesa a la Reial Acadèmia Nord-americana de les Arts i les Lletres. Una institució integrada per només cinquanta membres, entre els quals era la primera escriptora assagista. Certament, la seva obra respira un lirisme i un rigor prou potents com per ser eterna.

Primavera silenciosa, l’obra més coneguda, és un al·legat contra els perills de l’ús indiscriminat dels plaguicides. Publicada per capítols al The New Yorker a partir del 16 de juny de l’any 1962, es va distribuir en versió completa el 27 de setembre. Des del primer moment, el llibre va commocionar tota la societat americana. En aquesta segona meitat de segle, cap assaig no ha sotragat tant la consciència humana com aquest. Primavera silenciosa marca el començament d’una nova era, la de comprendre que «lluitar contra la natura és, inevitablement, una guerra contra nosaltres mateixos».

La indústria química i el poderós Departament d’Agricultura del Govern americà van titllar-la de dona histriònica i es va fer tot el possible per desacreditar-la. Però la llavor que Carson va escampar amb amor en el cor de milions de persones no va caure en terreny estèril. Primavera silenciosa era quelcom més que una denúncia contra els verins químics i els plaguicides. En realitat, és una severa advertència contra la irresponsabilitat de la societat industrial davant la natura i les futures generacions. Ja en aquella època la multinacional Monsanto (avui coneguda pel tema dels aliments transgènics) va publicar L’any de la desolació, en què es descrivia un món sense plaguicides en el qual érem devorats, literalment, per les puces, i ens moríem de gana mentre els pugons heretaven el paradís terrenal. Revistes prestigioses com Time o el Reader’s Digest també van ridiculitzar els arguments de Rachel Carson.

La revolta que el llibre provocà i el ressò que tingué en els mitjans de comunicació de tot el país va obligar el president Kennedy a posicionar-se, i un any després s’adoptaven mesures per regular l’ús de plaguicides. Des de la seva publicació als països europeus, Primavera silenciosa també esdevingué un best seller. El seu missatge es transmeté com una potent ona sísmica per tot el món occidental.

La defensa aferrissada que féu de la natura era fruit d’una profunda convicció: “sempre que destruïm la bellesa natural, o sempre que substituïm algun element de la terra per quelcom artificial i fet per l’home, retardem una mica més el desenvolupament espiritual de la humanitat”.

La seva mort s’esdevingué després d’una llarga malaltia, mentre Primavera silenciosa feia camí per convertir-se en un obra de referència que aixecaria la consciència ecològica de final del segle XX. Pocs mesos abans de la seva mort escrivia a un amic: “La humanitat ha anat massa lluny en l’artifici de la pròpia creació… Però, crec que quan més clarament puguem concentrar la nostra atenció en les meravelles i realitats de l’univers en el qual vivim, menys inclinació tindrem per destruir-lo”. Tota la seva obra és una carta d’amor al planeta Terra i un manual únic d’educació ambiental.

Rachel Carson roman present en la memòria d’aquells que treballem per una nova moral socioecològica. Quaranta anys després que Carson ens llegués el seu amor i les seves dots com a divulgadora científica, mentre el planeta es contamina sense remei, recordem en homenatge el seu epitafi: “Perquè tot a la fi retorna a la mar, a l’oceà, al riu oceànic, com el corrent ho fa en l’etern fluir del temps. El principi i la fi”.

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on Twitter0Share on LinkedIn0