El cor de la neteja ètnica. Relat d’un viatge a Cisjordània i Gaza

Palestina no és més que un exemple entre d’altres, però amb una diferència que el fa extraordinari: a Palestina ho podem veure, en viu i en directe.

A Palestina podem visitar, avui, ara i sense gaire problemes ni perills, l’experiència de la història. A Palestina podem veure i filmar, en present, per quins mecanismes s’ha construït i s’expandeix un país sobre una neteja ètnica. A Palestina podem comprendre des de les colonitzacions americana i africana fins a Bòsnia i Kosovo.

Si teniu poc temps, una setmana o deu dies, us convido a fer una estada turística a Jerusalem, Cisjordània i la Franja de Gaza, per veure i poder explicar. Els palestins i els israelians pacifistes ho agraeixen i ajuden a organitzar les visites juntament amb organitzacions del nostre país1. Si teniu una mica més de temps, unes vacances o unes setmanes lliures, us convido a col·laborar amb les organitzacions de solidaritat internacional amb el poble palestí, com la CCIPPP o el International Solidarity Mouvement (ISM). Aquesta ajuda pot consistir en coses tan senzilles com passar uns dies en un poblet amenaçat pels colons, acompanyar ambulàncies perquè l’exèrcit israelià les retingui menys temps als check points, fer acte de presència a check points difícils de creuar per facilitar el pas, trencar els tocs de queda de forma simbòlica i per ajudar famílies que no poden sortir de casa.

Jerusalem fou la primera sorpresa de la meva recent estada a Israel i Palestina, per la tranquil·litat al sector occidental i a la Ciutat Vella. Ara els carrerons de la ciutat emmurallada només estaven deserts de turistes, amb totes les botigues obertes esperant uns clients que no arriben; les patrulles militars hi són menys nombroses i més relaxades, no hi ha tensió, no hi ha Intifada a Jerusalem, tot i haver-se iniciat a l’Esplanada de les Mesquites.

Si la vida a la Ciutat Vella és tranquil·la, a la ciutat jueva és d’una normalitat que fa por. La meva sorpresa fou que em vaig moure cada dia en autobús pel Jerusalem occidental sense cap problema, envoltat de gent, i amb una bossa que només havia d’obrir en entrar en algun edifici oficial o a grans locals comercials. Igual que a la resta d’Israel, tal i com vam poder apreciar a Jerusalem i Tel Aviv, els israelians viuen d’esquena al que estan fent als territoris ocupats. De tant en tant hi ha atemptats, és cert, amb unes persones que moren sense saber perquè i amb familiars i amics que no es refaran de la mort dels que els eren propers. Però això no afecta la vida quotidiana d’Israel. Vaig tenir la impressió de reviure Barcelona després de la bomba a l’Hipercor.

El problema és que tota la societat israeliana sap què passa. Tothom coneix perfectament què és l’ocupació, doncs tothom forma o ha format part de l’exèrcit, tothom hi té un familiar, un amic, una amiga. La contradicció entre el rebuig a saber i el coneixement només es pot resoldre oblidant, i per poder oblidar cal minimitzar la víctima.

En tornar d’Israel vaig tenir ocasió de veure les pel·lícules Amén i El Pianista.

A la primera hi tenim un retrat del que està succeint ara mateix a Israel i a Occident: s’està tancant els ulls, i s’està permetent el que tothom coneix però amaga. La segona, fins el moment que comença el genocidi, és un retrat d’una neteja ètnica, amb els mateixos mecanismes de qualsevol neteja ètnica: els ghettos, la misèria, els check points, etc.

El nostre primer contacte amb la muralla2 va ser a Abu Diss. Un mur de ciment d’uns tres metres d’alçada parteix alguns carrers per la meitat, impedint el pas d’una vorera a l’altra, i separant Abu Diss de Jerusalem. El pas a Jerusalem en cotxe, que abans era tan ràpid com posar l’intermitent i creuar un carrer, ara necessita una volta de més d’una hora i passar un check point d’entrada a la ciutat que pocs tenen permís per travessar. La intenció del mur no és donar seguretat, doncs està demostrat que no pot impedir els atemptats. La intenció és fer irreversible l’ocupació d’algunes zones. Això és perfectament visible a Jerusalem, on la part palestina de la ciutat ha quedat totalment aïllada de Cisjordània.

El passeig per Jerusalem Est i les colònies permet apreciar fàcilment com avança la colonització i els seus efectes devastadors en la societat palestina. Els colons, que tenen tots els serveis i un nivell d’inversió pública que no es veu ni a l’interior d’Israel, tenen tot un sistema d’ajudes i d’exempció de taxes que els converteixen en els privilegiats de la societat israeliana. Al voltant de totes aquestes colònies s’estan creant zones netes de veïns palestins, no per raons de seguretat, sinó perquè així guanyen valor immobiliari i són més fàcils de vendre.

El que queda clar és que no es tracta tan sols d’una desigualtat social brutal entre palestins i colons basada en l’apartheid ètnic. Darrera la desigualtat hi ha la voluntat i l’objectiu polítics d’anar expulsant la població palestina amb una eina tan senzilla com fer la vida el més difícil i degradada possible.

I tot i això, no hi ha Intifada a Jerusalem. Quan vaig preguntar a un dels dirigents palestins sobre si hi havia una raó per no mobilitzar la gent de Jerusalem, la resposta fou que no era una decisió política, sinó incapacitat. Em va parlar de desànim, de repressió dels dirigents de la primera Intifada, d’expulsions i de droga. Va insistir molt en la droga, sobre tot heroïna i crac, que estava fent molt de mal en els joves actuals i en els que eren joves durant la primera Intifada. Ell afirmava que es tractava d’una estratègia israeliana, semblant a la seguida pels governs nord-americans en els anys seixanta i setanta per desactivar la joventut negra. Aquesta acusació la vam retrobar a Gaza, on ens van parlar també del problema de la droga i fins i tot ens van dir a quin assentament de colons hi havia el laboratori.

Avui, ara, només hi ha tres coses que frenen la població palestina d’emigrar: la manca de recursos per fer-ho, la manca d’un lloc d’acollida, i el Sumud. El Sumud és l’esperit d’arrelament a la terra i a les cases que neix de l’experiència de 1948, de saber que si ara fugen de la violència i la misèria trobaran la casa destruïda o ocupada per una família de colons jueus. Però bona part de la classe mitjana palestina ja ha emigrat, amb el que això implica per a una societat, per al seu lideratge social, polític i econòmic.

En la meva opinió, la Intifada d’al-Aqsa està fracassant. La revolta actual és molt diferent de la primera, en la qual pràcticament tot el poble palestí va participar d’una forma o altra. L’actual Intifada no és una revolta de masses, és la resposta d’uns pocs que se senten impotents davant l’ocupació3.

I la societat israeliana i el govern de Tel Aviv estan deixant clar que poden suportar aquests atemptats a canvi d’avançar en la colonització de Cisjordània. Aquesta Intifada no ha canviat la vida dels israelians. La primera, pacífica i de masses, sí que ho va fer.

El problema és que en les condicions creades pels Acords d’Oslo no és possible repetir una revolta popular, doncs la majoria de la població palestina viu a les ciutats de Cisjordània i de la Franja de Gaza que han quedat sota control de l’Autoritat Palestina. I l’exèrcit israelià i els colons vigilen que no surtin dels ghettos.

Yanun és un poblet de poc més de vint famílies perdut entre turons, prop de Nablús i de la Vall del Jordà. Des d’octubre passat, a Yanun hi ha permanentment un grup d’estrangers que fins ara està aconseguint frenar la brutalitat dels colons que envolten la vall del poble. El primer impacte fou la proximitat de l’origen del terror de la gent de Yanun. Els turons que s’alcen al voltant són ocupats per la colònia d’Itamar, fins a controlar totalment la vall. Quan vam anar cap a la part de dalt del poble i pujàvem a una terrassa natural que el sobrevola, a uns deu metres de les cases, ens van aturar, ja que hi havia el perill que ens disparessin des de la colònia. Des de les alçades, els colons avancen en l’ocupació del territori, acorralen la població primer dins el pobles i després cap a nuclis urbans més grans, de forma que la terra acaba en mans de colons arribats de l’estranger4.

I també vam trobar altra gent del poble que ens van parlar de les incursions dels colons, dels trets, de les humiliacions, de la por a sortir a cultivar les terres, de la pobresa i d’un futur terrible. La majoria parlaven d’un futur a l’exili, sense casa i sense terres, expulsats pels colons, ja que els estrangers no es podrien quedar per sempre a Yanun. A la pregunta de què farien quan no poguessin venir més estrangers, la resposta fou que llavors baixarien els colons i haurien de refugiar-se a Aqraba, i com que no podrien cultivar les terres i no tindrien res per viure, si podien haurien de marxar a Jordània.

I això, que pot semblar una exageració, ja ha ocorregut. L’octubre de 2002. Yanun va quedar buit a causa del terror dels seus habitants als atacs dels colons. La gent de Yanun només va poder tornar a les seves cases quan pacifistes israelians i internacionals ho van fer amb ells. La nit, a Yanun, és única al món. Al poblet no es fa mai fosc. Des dels turons que l’envolten els colons dirigeixen focus cap al poble, com en un camp de concentració. A Yanun, fins i tot la nit més tancada sembla de lluna plena5.

A Nablús, altres que també formaven part de les missions internacionals, van coincidir amb una incursió de l’exèrcit israelià a la ciutat per enderrocar una casa, que va acabar amb un palestí mort i diversos ferits. Durant la nostra següent etapa, a la Franja de Gaza, també hi va haver palestins morts. De fet, en les tres setmanes de la meva visita als territoris ocupats palestins, hi va haver prop de cinquanta palestins morts a mans israelianes o de colons, que quasi no foren notícia, doncs normalment es tracta d’un degoteig de dos o tres morts cada dia6. També cal dir que el mateix dia que tornava a Barcelona, el cinc de gener, hi va haver un atemptat palestí a Tel Aviv que va provocar més d’una vintena de morts israelians.

Un cop més, la primera impressió és d’un contrast brutal entre Israel i les zones habitades per palestins. El viatge de Jerusalem a Gaza passa per zones de cultiu, verdes i riques, regades amb aigua que es pren del riu Jordà. La Franja de Gaza, en canvi, s’està convertint en una terra erma i pobre. Però, sobre tot, la Franja de Gaza és un enorme camp de refugiats convertit en el camp de concentració més gran que s’hagi vist. La Franja és una de les regions del món amb una densitat de població més alta. Una població que viu envoltada de filferrats amb pues, tanques, torres de guaita i murs. Això per terra. El mar, que era l’únic espai obert que els quedava als palestins de Gaza, ara és també un mur de la presó. A l’horitzó s’albiren les patrulleres israelianes, que fan la funció de torres de guaita del camp de concentració. Els pescadors no tenen permís per allunyar-se de la costa, han perdut la pesca, han perdut una de les principals fonts d’ingressos, juntament amb el treball a Israel –una altra porta també tancada–, i l’agricultura, un sector que està desapareixent per la pèrdua de les terres i per la dificultat per comercialitzar els productes7.

Les terres arrasades, ermes, amb les marques dels bulldozers i l’amenaça de mort per als camperols si intenten cultivar-les en són testimonis muts, que no surten a les televisions perquè unes hectàrees de terra plena de desferres no és espectacle. Però aquella terra és la diferència entre poder treballar i tenir per viure, o haver de sobreviure amb la minsa ajuda que arriba de l’exterior. Igual que a Yanun, per a aquelles famílies l’explotació de la terra que els estan robant és vital.

La neteja ètnica avança, dia a dia, de forma més lenta o més ràpida, depenent de l’atenció que hi posa Occident, però sempre de forma violenta. L’amenaça és sempre present. Fins i tot a nosaltres, estrangers i, per tant, teòricament intocables, ens van disparar per espantar-nos quan estàvem fotografiant l’explotació agrícola de Rafah. En aquesta ocasió, l’exèrcit havia destruït hivernacles per construir una carretera que uneix una colònia amb una caserna militar i una altra colònia.

Jo havia vist les conseqüències del fenomen dels franctiradors a Sarajevo, amb la gent que havia viscut sota la por permanent i s’hi havia acostumat, amb el que això implica de trauma psicològic. Als territoris palestins i, sobretot, a la Franja de Gaza ho vaig poder presenciar personalment. Vam sentir xiular les bales, vam sentir com xocaven contra les parets de les cases i contra els plàstics dels hivernacles. No disparaven a matar però ens van espantar. A la Franja, totes les parets que miren cap a les colònies i les àrees controlades per l’exèrcit estan foradades, assenyalades i, a molts llocs, la primera línia és de runes i destrucció, que en rus es diu “pogrom”.

La destrucció de cases, les ràfegues i els tancs també els vam veure a Rafah. Carrers sencers enderrocats. Refugiats convertits en refugiats de nou. I encara conserven la clau de la casa de Palestina, ara Israel, d’on van ser expulsats el 19488. Ara tenen dues claus sense casa. Intenteu imaginar què seria passar una frontera cada cop que sortiu del vostre poble o ciutat, i sense tenir la seguretat de poder tornar. Aquesta és la realitat als territoris ocupats. De vegades durant dies. De vegades durant setmanes.

El testimoniatge podria continuar. L’aeroport de Gaza amb la torre de control i la pista destruïdes, d’una forma sistemàtica, malaltissa9. Els trets sentits durant la nit. Una ràfega més llarga del que és normal i l’anunci que un noi de 16 anys havia mort la mateixa nit que vam passar a Khan Yunis. Els nens de Gaza, indisciplinats, indomables, irresponsables, que després de veure els seus pares i mares humiliats un i altre cop els han perdut el respecte. El seixanta per cent d’infants amb traumes greus causats per l’ocupació. El seixanta per cent dels pares i mares també amb traumes greus. Generacions senceres perdudes per al futur. I es pot preguntar a què respon tanta desolació, tant de mal? La resposta és l’objectiu colonial. Ocupar el major territori possible per expandir un Estat que ja fou construït sobre territori netejat dels seus habitants. El colonialisme continua, però ara no ho fa amb una expulsió com la de l’any 1948. Ara és més subtil. Ara s’ha convertit en una realitat quotidiana.

 

 

1. Les persones interessades a visitar Palestina i participar en les missions de solidaritat poden posar-se en contacte amb: 933010171 matí (Ramon, secretari de Sodepau: palestina@llibertat.com).
2. Sobre el mur es pot buscar entre d’altres a: www.lawsociety.org/wall/wall.html, www.pengon.org/first.html, (dos informes molts complets, amb mapes i fotografies); www.nodo50.org/csca/palestina/muro/muro.html (comentari, mapa i diagrama sobre el mur); www.zmag.org/Spanish/0902pappe.htm (article d’Ilan Pappé). D’altres: www.pna.gov.ps/new/wall.html, www.merip.org/mero/mero092902.html.
3. Una entrevista a familiars d’uns dels fundadors de les Brigades d’Al-Aqsa, ara ja assassinat per l’exèrcit israelià, ens va permetre apreciar aquesta dimensió de ràbia i revenja. Segons ells, les Brigades haurien estat formades després per companys d’un jove assassinat que van decidir venjar-se contra soldats israelians. Sigui o no veritat aquesta explicació, el fet que s’estigui construint un mite local al voltant d’aquesta història dóna fe de la força que té.
4. Més del 75% dels colons de Cisjordània i de la Franja de Gaza són d’Estats Units i d’Europa (www.fmep.org/images/charts/chart0007_1.jpg). Sobre aquesta tàctica d’ocupació de territori des de les colònies situades als turons, veure el mapa: “Capturing the Hilltops, Israeli Settlement Outposts 1996-2002” (www.fmep.org/reports/2002/v12n6_map.jpg).
5. Per tenir una imatge d’aquesta idea de camps de concentració dins de camps de concentració, tan sols cal veure el mapa dibuixat pels Acords d’Oslo B (1995) amb les zones controlades per Israel que rodegen i tanquen les zones sota l’Autoritat Palestina (veure el mapa d’Eyal Weizmann a: www.nodo50.org/csca/palestina/asentamientos2002/asentamientos.html). Veure també el mapa: West Bank Hill Top Settlements and Land Confiscations (Foundation for the Middle East Peace) www.fmep.org/images/maps/map9907_1.jpg.
6. La llista de distribució de LAW, una organització de defensa dels drets humans als territoris ocupats palestins, permet un seguiment quotidià de la repressió israeliana (www.lawsociety.org/). La llista de noms dels palestins morts, amb l’edat, la data, el lloc, la forma de l’assassinat… es pot trobar a: www.lawsociety.org/Intifada2000/newlist.html.
7. En seguiment de l’impacte de l’ocupació a tots els àmbits de la vida de la societat palestina, tant a la Franja de Gaza com a Cisjordània, es pot fer mitjançant els informes de Nacions Unides (www.un.org/Depts/dpa/qpal/) o amb la publicació periòdica del Banc Mundial West Bank and Gaza Update. A Quarterly Publication of the West Bank and Gaza Office, The World Bank Group: www.worldbank.org/mna/.
8. Sobre l’expulsió, inclosa una relació de tots els pobles palestins destruïts l’any 1948, d’on van ser expulsats prop de 800.000 habitants, veure: www.nodo50.org/csca/palestina/al-nakba/al-nakba.html. Un mapa amb tots els pobles destruïts o buidats es pot trobar a: www.arij.org/atlas/table.htm.

9. L’aeroport de Gaza fou construït gràcies a l’ajuda europea. Les instal·lacions de la torre de control foren pagades pel govern espanyol. Les relacions de la UE amb Israel han continuat sent excel·lents, com si res no hagués passat.

 

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn0