SóS (Sols)

Susana M. Sánchez Arines és vicepresidenta de l’Asoc. de Tempo Libre Mistura

E ficamos nós sós
Sin o Mar e sin o barco
Nós1.
Manuel Antonio. De catro a catro, 1928

Em cada um dos castros da Galiza, os mouros enterrárom um tesouro: umha trave de ouro que fará rica à pessoa que a encontre; mas temos que saber buscar porque os mouros protegêrom essa trave de ouro com outra de alcatrám colocada de tal forma, que na procura do ouro, de nom termos boa sorte, podemos arder nós e todo quanto nos circunda, numha explosiom de avarícia e lume infernal. Quem se decida a buscar o ouro deve antes meditar se val a pena arriscar a vida própria e a da parróquia. De todos os casos que recordam os nosos velhos, até hoje ninguém deu co ouro, e muitos com o alcatrám.

Há centos de anos que galegos e galegas nos vimos criando com esta lenda. Com ela aprendemos onde é que está a riqueza.

O ouro d@s galeg@s é o mar. O mar era o nosso caminho de comunicaçom co mundo. Por ele chegárom gregos e fenícios a trocar cerámica mediterránea por ferro castrexo, por ele o filho de Breogám foi povoar a arredada e tam apreciada Irlanda, vinhérom normandos e vikingos a saquear as nossas costas, piratas e corsários ingleses a abordar galeons. Terranova e Canadá tenhem nome galego-português e só umha ordem de Madrid impediu que Corunha fosse a saída oficial face América. Através do mar nos chegou a maldita palavra que vós credes galega: a nahua chaPaPote.

O mar era o nosso caminho do trabalho. Na Galiza misturárom-se e crescêrom as duas grandes culturas marítimas ocidentais: a arábigo-mediterránea e a nórdica. Por isso os marinheiros galegos tenhem fama em todos os oceanos, em três quartas partes do planeta. E por isso grandes portos e bancos pesqueiros tenhem o seu nome em galego, que é a forma de nos apropriar do mundo, como Capetom (Cape Town) Antuerpe (Amberes) Gran Sol (Grand Sole)… Som estes, lugares mais importantes para a Galiza do que podem ser outros mais achegados. Se umha indústria nasceu e cresceu de Galiza para fóra, rachando a inércia colonizada da nosa economia, é a pesqueira. Pescanova percorre mares e investiga profundidades abisais, as bateas som as nossas leiras das rias e as piscifactorias e cetáreas povoam as costas. Ainda há conserveiras que levam nomes cataláns, como Massó, mas as mans que as herdárom e trabalham som galegas. A frota pesqueira galega foi primeira do mundo e os seus estaleiros, os melhores, antes de chegarem os luns ao sol.

Como bem berrou Rosalia, também foi o nosso mar caminho de fugida, de emigraçomexílioinsubmissom, porta por onde marchárom tantos galegos e galegas escapando-lhe à fame, à miséria, ao servizo militar ou à dictadura, crecendo novas Galizas em outras Habanas e Buenos Aires do mundo.

Mas todo isto acontecia em outra era, em outros tempos, A. de G.: Antes da Globalizaçom, antes de que a Globalizaçom eliminasse as fronteiras e figesse, das nossas aldeínhas só comunicadas co mundo, umha única aldea global calada a golpes de pobreza e injustiza.

Hoje os castros de Cies e Ons presidem umha manto de negrura; o faro romano da Torre de Hércules alumea o passo a barcos varados nos peiraos, os galeóns que jazem no estreito de Rande (Vigo) aguardam a chegada do terror de azeviche, a Torre ruinosa da Praia da Lançada (Ogrove, Pontevedra), antes vigia contra o normando, outea o mar por ver onde é que está o chapapote; hoje os piratas normandos e os corsários ingleses transformarom-se em barcos de ajuda estrangeira e avions portugueses que invadem o nosso céu para nos amossar a realidade, a cruda negra carvonada alcatraneira betunada e petroleada realidade.

Estes tempos caníbais de avarícia, economicismo, roubo, esquilmaçom, lucro, esquecêrom a maldiçom da trave de ouro e deitárom sobre o povo galego pobre, submisso, calado, todo o alcatrám… ardendo-nos a vida e o futuro.

Porque os piratas de gabinete, traje e garavata, sem avós que lhes expliquem o mundo e as suas regras, nom pensárom no futuro da aldea global antes de perseguir o ouro como feras selvagens. Nós, galegos empobrecidos de hoje, poderemos contar a esses netos, que quem sabe se teremos, que no nosso tempo alguém encontrou o ouro, sim, mas a troca de destruir todo quanto o circundava. Nós.

E a isto nos negamos. Nom queremos umha Costa da Morte, queremos umha Costa da Vida. Como canta o Manifesto Gaiteiro queremos VIDA, vida em Corrubedo, em Pedras Negras, na Langosteira, no Coído, en Camelhe, em Louro, em Palmeira, em Sálvora, em Canexol, em Melide, em Liméns… Nom queremos um mar fechado, cemitério de marinheiros afogados e barcos cadáveres, um deserto sem entrada nem saída. Nom. Queremos que nos leve ao mundo e que por ele o mundo chegue a nós. Quremo-lo caminho, mas sem asfalto. Negamo-nos a este progresso que nos deixa aos pobres tam só a merda dos ricos.

Por isso, ainda que negro, conservamos o humor. A falta de Super-heroes mutantes que lhe parem os pés ao HomeChapapote, estamos muitos galegos de mans negras a plantar-lhes cara aos vilhanos. Umha nova cor negra percorre a Galiza dumha ponta a outra: a cor negra da anarquia, da pirataria anti-multinacional, a cor assembleária, as mans dos trabalhadores e as voluntárias e os ninguéns substituíndo ao estado inexistente, ao governo perdido, para defender o que é de todos: A dignidade.

Sols

En cadascun dels castros2 de Galícia, els mouros3 van enterrar un tresor: una biga d’or que tornarà rica la persona que la trobi; però hem de saber buscar, perquè els mouros van protegir la biga d’or amb una altra de quitrà, col·locada de manera que, si no tenim bona sort tot cercant l’or, podem cremar nosaltres i tot el que ens envolta, en una explosió d’avarícia i foc infernal. Qui es decideixi a buscar l’or ha de pensar-se, abans, si val la pena arriscar la pròpia vida i la de la parròquia. De tots els casos que recorden els nostres avis, fins avui ningú no ha trobat l’or, però sí molts el quitrà.

Fa centenars d’anys que els gallecs i les gallegues ens criem amb aquesta llegenda. Amb ella hem après on és la riquesa.

L’or dels gallecs és el mar. El mar va ser el nostre camí de comunicació amb el món. Per mar van arribar els grecs i els fenicis a canviar ceràmica mediterrània per ferro castrexo, per ell el fill de Breogan va anar a poblar la llunyana i tan volguda Irlanda, van venir normands i víkings a saquejar les nostres costes, i els pirates i corsaris anglesos a abordar galions. Terranova i Canadà tenen nom galaico-portuguès i tan sols una ordre de Madrid va impedir que la Corunya fos la sortida oficial cap a Amèrica. A través del mar ens va arribar la maleïda paraula que vosaltres considereu gallega: la nahua chaPaPote.

El mar era el nostre camí del treball. A Galícia es van barrejar i van créixer les dues grans cultures marítimes occidentals: l’aràbigo-mediterrània i la nòrdica. Per això els mariners gallecs tenen fama a tots els oceans, a tres quartes parts del planeta. I és per això que grans ports i bancs de pesca tenen el seu nom en gallec, i que denominar és la nostra manera de posseir el món, com Capetom (Cape Town), Antuerpe (Anvers), Gran Sol (Grand Sole)… aquests són llocs més importants per a Galícia del que puguin ser-ho altres més propers. Si una indústria ha nascut i ha crescut de Galícia cap enfora, trencant la inèrcia colonitzada de la nostra economia, és la de la pesca. Pescanova recorre els mars i investiga profunditats abissals, les barcasses són els nostres horts de les ries i les piscifactories i vivers ocupen les costes. Encara hi ha conserveres que porten nom català, com ara Massó, però les mans que les han heretat i les que les treballen són gallegues. La flota pesquera gallega va ser la primera del món i les seves drassanes, les millors, abans que hi arribessin los lunes al sol.

Com va cridar molt bé Rosalía, també va ser el nostre mar camí de fugida, d’emigració-exili-insubordinació, la porta per on van marxar tants gallecs i gallegues, escapant de la fam, de la misèria, del servei militar o de la dictadura, creixent noves Galícies en altres Havanes i Buenos Aires del món.

Però tot això passava en una altra era, en altres temps, aG: abans de la globalització, abans que la globalització eliminés les fronteres i fes, dels nostres llogarets solament comunicats amb el món, una única aldea global callada a cops de pobresa i d’injustícia.

Avui els castros de Cíes i Ons presideixen una capa de negror; el far romà de la Torre d’Hèrcules il·lumina el pas a vaixells encallats en els molls, els galions que jeuen a l’estret de Rande (Vigo) esperen l’arribada del terror d’atzabeja, la Torre en runes de la Praia da Lançada (Ogrove, Pontevedra), abans guaita contra el normand, escorcolla el mar per tal de veure on és el chapapote; avui els pirates normands i els corsaris anglesos s’han transformat en vaixells d’ajuda estrangera i en avions portuguesos que envaeixen el nostre cel per fer-nos veure la realitat, la crua, negra, encarbonada, enquitranada, embetumada i banyada de petroli realitat.

Aquests temps caníbals, d’avarícia, economicisme, robatori, espremuda, lucre, han oblidat la maledicció de la biga d’or i han llançat al damunt del poble gallec pobre, submís, callat, tot el quitrà… cremant-nos la vida i el futur.

Els pirates de despatx, vestit i corbata, sense avis que els expliquin el món i les seves regles, no han pensat en el futur del món globalitzat abans de perseguir l’or com feres salvatges. Nosaltres, gallecs empobrits d’avui, podrem explicar als néts, que qui sap si tindrem, que en el nostre temps algú va trobar l’or, sí, però a canvi de destruir tot el que l’envoltava. Nosaltres.

I ens hi neguem. No volem una Costa da Morte, volem la costa de la vida. Tal com canta el Manifesto Gaiteiro, volem VIDA, vida a Corrubedo, a Pedras Negras, a Langosteira, a O Coído, a Camelhe, a Louro, a Palmeira, a Sálvora, a Canexol, a Melide, a Liméns… No volem un mar tancat, cementiri de mariners ofegats i de vaixells cadàvers, un desert sense entrada ni sortida. No. Volem que ens dugui al món i que per ell el món ens arribi. El volem camí, però sense asfalt. Ens neguem a aquest progrés que ens deixa als pobres tan sols la merda dels rics.

Per això, tot i que negre, conservem l’humor. A manca de superherois mutants que li parin els peus a “l’HomeChaPaPote”, hi som molts gallecs de mans negres plantant-li cara als brètols. Un nou color negre recorre Galícia d’una punta a l’altra: el color negre de l’anarquia, de la pirateria antimultinacional, el color assembleari, les mans de treballadors i de voluntàries i dels ningú substituint l’estat inexistent, el govern perdut, per defensar allò que és de tots: la dignitat.

1. I vam restar nosaltres sols/ sense el Mar i sense barca/ Nosaltres.
2. Restes arqueològiques de poblats de la cultura castrexa (celtes?), gairebé tots dels segles I, abans i després de. N’hi ha més de 2000 a tot Galícia.
3. Res a veure amb els àrabs. És el nom dels habitants mitològics dels castros.

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on Twitter0Share on LinkedIn0