Joves i Europa

Fa algun temps que costa saber a què ens referim quan parlem d’Europa: uns parlen dels països integrants de la Unió Europea; uns altres, dels que formen part del Consell d’Europa; la resta es refereixen a un continent més aviat petit i complicat. Però més enllà del concepte geogràfic, Europa és un entramat complex de països i institucions que intenta canviar una història de guerres per generar un espai pacífic i de convivència dins la diversitat. Aquest article enfoca de manera general algunes reflexions al voltant dels debats d’actualitat al continent, des de la perspectiva del món associatiu juvenil europeu.

Els joves europeus som conscients dels processos únics que es donen al vell continent. Durant els darrers anys, els joves del centre i de l’est d’Europa han vist com s’enfonsa el sistema econòmic que els subjectava, per passar a viure en un estat de candidatura constant, una mica semblant al d’una olimpíada; els del sud-est han viscut canvis convulsos i tràgics, canvis aparentment democràtics, que procuren generar un espai de pau (tensa –segur–), intentant canviar les petjades de la guerra per les de la convivència; els de la banda occidental han vist massa sovint com als seus països es forçava la màquina de la flexibilització del mercat laboral, la de la rebaixa d’impostos, la de la privatització del sector públic, en pro del dèficit zero; els del nord han viscut titubeigs i dubtes dels governs tradicionalment socialdemòcrates, però han aguantat el millor model d’Estat de benestar. I els turcs, allà.

La consciència dels joves europeus s’ha creat en aquest marc de construcció constant, on sembla que tots intentem aportar allò que ens és propi per ajudar a crear un nou continent. Essent així que la plataforma d’organitzacions juvenils d’Europa (Fòrum Europeu de la Joventut, format pels Consells Nacionals de la Joventut i per les Organitzacions Internacionals1 del continent) es constituïa el 1996 sobre la base de la igualtat d’oportunitats i de possibilitats per a tots els membres, indiferentment de la seva provinença o recursos: això vol dir que totes les entitats membre tenim un vot i que el pressupost global, provenint majoritàriament de la Comissió Europea, s’utilitza per a projectes en tot el continent on participen organitzacions i joves que no són de la UE; això és possible mitjançant una estratègia legal que ens mostra que els joves europeus fa molts anys que tenim una visió paneuropea, una visió ampliada. És bo que sigui així; aquesta experiència ens ajuda a redefinir vells i nous reptes de la vella Europa.

Entre aquests reptes, hi ha la construcció democràtica i pacífica2 del continent; per això, el model de construcció europea s’ha de basar en la llibertat, en la igualtat d’oportunitats i, indiscutiblement, en la laïcitat. Aquest darrer aspecte ha pres importància en el debat de la Convenció sobre el Futur d’Europa, que inclou una Convenció Jove. La Convenció té com a missió desenvolupar el marc social i jurídic de relació entre els estats del que serà la Unió Europea ampliada (en definitiva, una constitució). Aquest nou marc de relació ha de ser flexible i obert per integrar persones de països, cultures i ideologies diverses, generant una mínima identitat europea; això vol dir que ha de ser un marc fonamental en què no hi hagi lloc per a fonamentalismes. Europa necessita una constitució secular, partint de la Carta de Drets Fonamentals aprovada al Consell Europeu de Niça.

Els Joves Europeus Federalistes no s’equivocaven: Europa ha de tenir una constitució. I de fet la dialèctica Convencio(nal) europea s’ha acabat convertint en una dialèctica constituent. Una constitució europea té la missió de situar els ciutadans en igualtat de condicions i d’oportunitats. I ho ha de fer amb clara vocació tolerant vers la privacitat del pensament de l’individu; allunyant-se de l’esperit de privilegi i exclusió amb que el govern espanyol interpreta la Constitució.

No és una qüestió que ens puguem prendre a la valenta: davant d’una perspectiva homogeneïtzadora, no podem ignorar països com Turquia o Bòsnia i Hercegovina, ni tampoc que sabem comptar gràcies als àrabs, ni l’Alhambra, ni els calls (quants n’hi ha al nostre país?), ni els milions de pakistanesos i pakistaneses que viuen a Londres o a Barcelona, o els algerians i algerianes de París.

I, altre cop, la discursiva Convencio(nal) ha dit i repetit que és necessària una renovació de les institucions i de les democràcies europees per arribar a un model democràtic avançat i participatiu; conclusió: com a mínim, volem votar la constitució europea per referèndum a tota la Unió. Com a màxim, a Catalunya, volem una segona transició.

I és que el repte d’Europa és fàcil de pensar i difícil de dur a terme. Una de les grans dificultats del Fòrum Europeu de la Joventut és la més òbvia: fer política. Les opcions, els pensaments i les ideologies diverses fan que tot sovint s’intenti diluir el contingut dels posicionaments en pro d’un consens aturat. Fa sovint la sensació d’una immobilitat que hem d’aprendre a vèncer. És important saber dialogar en la diversitat però sense perdre el nord de vista, perquè l’essència de la convivència no és estar, sinó construir.

Entra, doncs, en escena el pensament de futur, la construcció. Europa pot existir, però sobretot ha de construir. Si només fa la primera cosa, preparem-nos per a l’avorriment, la involució, el debat estèril i la guerra. Si fa la segona (jo hi aposto), preparem-nos per a un diàleg complicat i interessant amb pols diferents, preparem-nos per derrocar el pensament únic, preparem-nos per complir les expectatives creades, preparem-nos per construir l’altre món que és possible, que ara al Brasil ens ajuden.

1. Com la FIEEA (Federació Internacional per als Intercanvis Internacionals d’Infants i Adolescents), de la qual esplac és membre i que presideix la Carme Donaire.
2. Recordem Txetxènia, on el conflicte és viu , atiat a diari per l’exèrcit rus.

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn0