Elena Valenciano

Elena Valenciano és eurodiputada pel partit socialista des de 1999. Fa uns quants anys que col·labora amb la Fundació Ferrer i Guàrdia, amb ella hem compartit seminaris i un grapat d’estones en mil projectes, aprenent sempre de la seva experiència vital i política, del seu compromís amb la lluita feminista, és a dir, en la lluita per l’emancipació de les persones. És presidenta de la Fundación Mujeres.

– Des del 1999 estàs al Parlament Europeu, fent política activa de manera professional, quina sensació t’ha produït, això? Què t’ha sorprès més, tant en el sentit positiu com en el negatiu?

– M’ha resultat molt enriquidor el fet de poder portar a Brussel·les algunes de les idees que s’han elaborat des dels moviments de dones en què jo he estat treballant abans. En el sentit positiu, he trobat la possibilitat d’arribar a acords amb persones que procedeixen de llocs, de cultures i d’ideologies diverses. És a dir, la feina de construir el consens. És més fàcil entendre’s des de la política europea que des de l’activitat política d’abast nacional. Aquí, la política és menys de cos a cos i és més de projectes.
En el sentit negatiu, la burocràcia, els procediments, la lentitud amb què s’adopten les decisions… Però això és l’altra cara del consens, com que s’ha de buscar un equilibri tan complicat, els processos de presa de decisions són molt lents.

– Europa és com una finestra per acostar-se a altres realitats. De qui et sents més a prop, per exemple des del punt de vista cultural? Probablement t’entendràs més amb gent d’esquerres d’altres països que amb gent de dretes d’Espanya…

– En aquells temes que tenen relació amb la posició ideològica, els de les llibertats i els avenços socials, sens dubte. En canvi, en allò que fa referència a les conjuntures concretes de cadascun dels països, fins i tot amb la posició geogràfica, ens entenem més sobre la base Nord/Sud. Quan parlem d’agricultura, per exemple, ens entenem millor amb els grecs, els francesos, els italians, els portuguesos… més que no pas amb els finlandesos. Tot i que aquesta simplificació és errònia en alguns casos, perquè també és veritat que, des del punt de vista de l’anàlisi regional, hi ha regions molt similars situades en llocs molt allunyats geogràficament… Per tant, el vector per comprendre la relació que tenim té molt a veure amb el dossier del qual parlem.

– Des del punt de vista ideològic, amb quin socialisme europeu t’identifiques més? Per quin motiu?

– Jo em trobo més a prop dels socialistes francesos perquè tenen una concepció del que han fet a la Unió Europea que a mi em resulta molt propera. A més, jo estic educada en la cultura francesa i per això potser sigui una qüestió una mica més personal… Els francesos entenen la idea de llibertat i solidaritat d’una forma bastant real, no? Els socialistes i molts altres, fins i tot la democràcia cristiana francesa… En canvi, en alguns temes estic molt a prop dels radicals, i en altres dels liberals, per això dic que depèn molt del dossier. Ara, si jo hagués de ser d’algun partit europeu que no fos el meu, m’afiliaria al Partit Socialista Francès.

– I la socialdemocràcia nòrdica, que se’n parlava força durant la transició i a l’inici de la democràcia, com la veus, des de Brussel·les?

– Jo penso que ha estat un referent per a nosaltres, perquè es trobaven a anys-llum en el que era l’Estat de benestar, i també en l’aspecte que jo treballo més, el de la igualtat d’oportunitats. Però ara ja no tant… perquè és com si estiguessin parats en altres aspectes que tenen a veure, precisament, amb el desenvolupament de la idea d’Europa. Sense que s’hagi de generalitzar, jo penso que els nòrdics tenen una posició més aviat de fre del que seria necessari perquè la Unió Europea fos alguna vegada una realitat política. El problema és que estan tan entestats a protegir el seu Estat de benestar que, de vegades, no són prou generosos perquè puguin desenvolupar-se altres països que en són més lluny… Per això és important que avancem, també, en la idea d’una Europa social. Aquesta seria, com si diguéssim, la discrepància.

– ¿Comparteixes la sensació que és necessària una Europa forta, amb gran pes polític, per tal d’acabar amb l’unilateralisme?

– Sí, és clar, aquesta és la clau. S’ha d’entendre que Europa és un projecte que no és acabat, que s’està fent, i que no tothom vol que l’Europa política sigui una realitat. Per descomptat, els progressistes sí que ho volem, i ho hem de voler. Europa serà política o no serà. Hem de construir una realitat política que serveixi de contrapès a altres realitats polítiques que ara són hegemòniques, aquest és el gran repte. Europa ha de poder imposar en el món un model de societat, d’estat de benestar, de llibertat, de justícia i de pau del qual, en aquest moment, som molt lluny.

– Però, quan es va proposar el model míster PESC es va generar la idea que Europa parlaria amb una sola veu en política exterior. Això, ha portat una certa desil·lusió, no?

 

– Sí, no s’ha aconseguit tot el que es podia esperar. És veritat que hem tingut molt mala sort amb la conjuntura internacional. No s’ha resolt encara allò que deia un president nord-americà: Vull parlar amb la Unió Europea ¿a quin telèfon truco? Això té a veure, d’una banda, amb el fet que no tothom hi està d’acord i, de l’altra, que hi ha una pèrdua important de lideratge europeu… Els caps d’estat i de govern europeus no són els de l’anterior etapa, i això es nota molt. Han tingut un sentit europeista més que relatiu, han tingut molt més en compte les conjuntures nacionals que no pas l’europea… Tot i que semblava que s’estava corregint la deriva amb la reactivació de l’eix franco-alemany, la carta d’Aznar i els altres set dirigents ha inaugurat una nova etapa que serà molt negativa per a la UE.

– I, ¿què pot significar, per a Espanya, el fet d’alinear-se amb la perifèria, fora de l’eix dinamitzador?

– Doncs quedar-se fora de la màquina del tren. El govern del PP, i Aznar en concret, s’han situat a la perifèria, amb Gran Bretanya, i amb Itàlia, que té un govern que, aquí a la Unió, es troba absolutament desacreditat. La visió d’Aznar ha estat miop i ultranacionalista espanyola, i la submissió cap a Bush demostra la seva posició dèbil en el context de la UE.

– Amb la qüestió de l’ampliació –el cas de Turquia, per exemple– n’hi ha que pensen que, forçant l’aspecte geogràfic es pot diluir la integració política i social d’Europa, la pròpia identitat europea, i anar cap a un model descohesionat, més com l’americà. Què en penses?

– Jo estic bastant d’acord amb aquesta preocupació. Crec que el cas de Turquia ha de ser un projecte a molt llarg termini i que, abans, hem de resoldre la primera fase de la integració. D’altra banda, no podem oblidar que hi ha una voluntat, per part de Turquia, d’integrar-se, i un compromís, per part de la Unió, que s’hi pugui arribar. Turquia ha de recórrer un camí llarg, tot i que és possible que, en el futur, jugui un paper significatiu en la configuració d’un espai europeu lliure i laic. Ara, els riscos hi són i no podem treballar sense haver-los eliminat. I és bo parlar-ne perquè això ajudarà que Turquia resolgui alguns problemes i també pot ajudar les forces polítiques que siguin més a prop de tenir una idea laica de l’Estat, de fomentar els drets humans. No s’ha d’abandonar Turquia, se li ha de donar un cop de mà perquè si no podria caure en la pitjor de les hipòtesis, però sense que això impliqui diluir la identitat europea.

– Si hi hagués una Europa social, seria més fàcil entendre per a què serveix Europa, no?

– És clar. Això és el que hi ha entorn del debat de la Convenció. Hem de construir un corpus jurídic i polític que sigui comprensible, que sigui votat pels ciutadans, i així aquests hi seran molt més presents. La veritat és que el Parlament Europeu sí que és una institució veritablement democràtica, però, després, la Comissió i el Consell tenen dèficits en aquest nivell… En el debat de la Convenció hem aconseguit –els socialistes– que s’obrís un grup de treball sobre l’Europa social, cosa que no era gaire clara al començament, perquè hi ha molts països que es resisteixen a posar en comú la seva política social.

– I, mirant-ho des de la teva talaia europea, hi ha alguna cosa, a l’esquerra del Partit Socialista? Plantegen alguna idea nova, diferent…?

– No hi ha gran cosa, francament. Hi ha l’Esquerra Unitària dels Pobles, que representa els antics partits comunistes, que és bastant minoritària, i no massa cosa més. El cert és que en moltíssims temes votem junts, és a dir, l’esquerra del Parlament vota conjuntament.

– I respecte al debat sobre aquest tema de les arrels cristianes en la futura Constitució Europea.

– Això ha estat impressionant. Ha estat una embranzida de les forces conservadores i catòliques d’Europa, inclòs el Vaticà, que ha intervingut bastant perquè això quedés recollit en el text. Però, jo penso que no tindran èxit perquè hi ha una majoria, almenys entre els que són a la Convenció, molt clara en contra d’aquesta posició. Això ha sorgit, també, arran del debat de Turquia, molt condicionat per això. Però penso que el text no ho recollirà; si no és així, serà molt difícil que nosaltres hi estiguem d’acord.
El qui ho sap bé és en Josep Borrell, que ha estat molt combatiu en aquest aspecte. Jo personalment penso que no té cap sentit. Europa s’ha construït sobre la base de moltíssims valors de diferents procedències ideològiques, filosòfiques, polítiques, i un dels valors més importants, de base, de la Unió, és la laïcitat, és a dir, que hi hagi una separació claríssima entre les creences religioses i el corpus polític… Aquesta és una qüestió de consens que es trencaria si ara introduïm aquell valor o qualsevol altre, per què no els valors de la Revolució francesa…o Hegel? Seria molt discutible saber quins d’aquests valors han pesat més, però el que és clar és que s’ha construït una comunitat de valors que té, com a fonament, la laïcitat.

– I al final, la construcció europea serà un projecte federal, una Europa d’estats?

– Doncs haurà de ser una barreja entre una Europa dels pobles i una Europa dels estats, amb més incidència per part de les regions. El que ha de passar és –com fan els lands alemanys– que, aquelles regions (“regions” europees, per entendre’ns) amb capacitat legislativa, puguin participar en la presa de decisions. Per exemple, a Espanya la política ambiental és competència de les autonomies… Tindria sentit, doncs, que aquestes autonomies intervinguessin i fossin escoltades a l’hora de dissenyar la política de medi ambient, en què tenim força competències, però això s’ha de decidir, primer, dins de cada Estat. Europa no pot resoldre una casuística tan diversa com la que existeix en relació amb les regions. La competència per decidir que una regió amb competència legislativa assisteixi als consells, l’ha de resoldre l’Estat, però és molt incoherent que no succeeixi així. En la delegació espanyola al Consell, per exemple, quan s’hi tractin qüestions que s’han transferit a les comunitats, hi hauria d’haver representació de les autonomies. Un cop resolt això en un nivell territorial, aleshores serà transferible a la Unió.

– Alguns eurodiputats s’han fet famosos per no ser mai a les sessions, i això deforma la imatge dels que sabem que sí que treballeu de valent. Explica’ns una mica com es porta això de tenir la família a Altea, anar a Madrid, a Estrasburg…

– Nosaltres treballem tres setmanes a Brussel·les i una a Estrasburg, és a dir, totes les setmanes. Per anar a currar, jo haig d’agafar dos avions i trigo vuit hores a arribar-hi. Sempre estem viatjant i malgrat que la itinerància dificulta la capacitat de concentració, de lectura, la feina, com ja he dit, és apassionant… I no s’hi obliga ningú, per tant, hem d’estar contents.

– I pel que fa al tema al qual t’has dedicat més en concret, el de la Comissió de Drets de la Dona i Igualtat d’Oportunitats…

– Jo en sóc membre, d’aquesta Comissió parlamentària. L’objectiu és impulsar la igualtat d’oportunitats. Hem arribat a la conclusió que hem de treballar des d’una perspectiva dual: d’una banda en tots aquells temes específics que afecten les dones, i de l’altra introduint la perspectiva del gènere en aquells temes que aparentment són neutres però que a la pràctica no ho són; és a dir, que tant en l’anàlisi de la realitat com en el disseny de les solucions i en l’avaluació de les polítiques que s’hi apliquin es tingui en compte la perspectiva del gènere, perquè la realitat és mixta i a totes les persones no els arriben igual les diferents polítiques. Només així aconseguirem reduir les diferències en l’accés a les oportunitats, no solament per a les dones sinó per a qualsevol grup que parteixi de certa inferioritat de condicions. I la clau de l’emancipació es troba en l’accés a la formació i a l’ocupació, sense oblidar els aspectes de la salut –hi ha clars dèficits en salut reproductiva, per exemple, manca d’informació per a la gent jove…–, la violència, la jubilació, el sexisme lingüístic…
També treballem perquè s’incloguin, en l’anomenada clàusula democràtica que hauria de garantir el mínim respecte als drets humans per part dels països que signen acords amb la Unió Europea, aspectes com la mutilació genital femenina, la lapidació, els matrimonis forçats… Hi ha coses amb les quals la Unió hauria de ser més combativa… Ara mateix hi ha Líbia presidint el Comitè de Drets Humans de l’ONU i no vulguis saber com estan allà les dones… O el cas dels països de l’Est, alguns d’ells candidats a la integració, d’on rebem mig milió de dones l’any víctimes de xarxes d’explotació sexual… Aquests països, no tan sols la Unió, hi han de fer alguna cosa. I, evidentment, acabar amb la pobresa, que és en l’origen de tot això.

– Per acabar, què has après, mirant-te aquest país des de lluny?

– Ara mateix, em costa molt no tenir aquesta imatge lamentable i ridícula que Espanya està donant a la Unió, no solament però sobretot davant els sectors progressistes, amb el seu seguiment obcecat dels Estats Units… El problema és que el govern representa l’Estat, i és clar… Tampoc no és bo que la diversitat nacional i cultural d’Espanya, que és una font de riquesa, sigui considerada com a font de problemes, i tampoc no es fa massa per incentivar el paper de pont que s’hauria de dur a terme amb el Sud, amb l’Amèrica llatina especialment. En canvi, Felipe González va apropar l’Amèrica llatina i el Mediterrani a la Unió Europea, no tan sols per raons geoestratègiques, sinó també ètiques.

– Des de la teva experiència, què dius als joves que participen de la vida associativa?

– Doncs que hem d’aprendre a jugar en el nostre camp, que és més gran, que és el de la Unió, el de tots els seus pobles. La cooperació farà possible una Europa dels ciutadans i no dels mercats. I no ens hem de deixar enganyar pels governs que no tenen cap interès en afavorir la connexió, l’intercanvi, el coneixement i la participació dels ciutadans i de les organitzacions.

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on Twitter0Share on LinkedIn0