La transcendència en una societat secularitzada

Som en un moment de fonamentalismes per tot arreu: a Amèrica, aquí mateix, a Israel, en el món àrab. Això és un fet. I és un fet perquè hi ha por a la complexitat, a la incertesa. I com que hi ha por, i perquè hi ha hagut el col·lapse de les grans ideologies que van dominar el segle XX, de les grans síntesis totalitàries –el marxisme en va ser una de les més interessants, però va fer fallida, tot i que continua com a metodologia, incorporada a les ciències socials–, ara la gent ha fet un replegament “retro” cap a les identitats de la mena que defensen els fonamentalismes.

Doncs bé, una societat secularitzada, laica, és l’única en què pot sorgir lliurement, íntimament, i que cadascú s’ho inventi si és que li agafa per això, la transcendència; perquè, per començar, no hi haurà personatges, com els clericals, que degradin el misteri i la profunditat de les coses en dogmes puerils, com ho són la gran majoria de dogmes en què hem estat educats els qui vivim en aquests àmbits. Aleshores, en una societat plenament secularitzada, perquè és pluralista –secularització i pluralisme són gairebé sinònims– cadascú pot tenir la convicció, l’experiència, la interpretació que millor li vagi. A alguns, no els hi va gens bé, és clar, però, en principi, aquesta llibertat interior, aquesta manera de recollir allò que és transcendent, “religiós”, aquesta interioritat pura em sembla que tan sols és possible en una societat secularitzada i laica. En aquest context, jo em situaria, potser, en una espècie d'”anarquisme religiós”, en el context d’allò que de vegades he denominat “la religió a la mida”. Em sembla que la relativització dels valors i la secularització a la qual m’he referit va lligada amb aquesta dessacralització que permet que hi hagi una sacralització d’una altra mena, que cadascú pugui viure en el seu interior.

¿En quina situació es troba, en les nostres latituds, l’home que ha estat, més o menys, educat en una religió normal, catòlica, cristiana, etc? Jo crec que la majoria dels antics creients tenen, avui, unes conviccions religioses molt difuses i, molt sovint, eclèctiques. S’hauria de diferenciar entre un ateisme teòric i un de pràctic… El teòric jo crec que no és molt abundant. En canvi, el pràctic jo diria que ho és molt… A mi em fa recordar, també, l’acudit aquell del gitano que està molt malalt i el capellà li diu: “T’has de reconciliar amb l’Església”, i ell contesta: “Sí, jo ho vull”. I el capellà afegeix: “¿Creus en Jesucrist que al final dels temps vindrà a jutjar els vius i els morts?”… I respon: “Sí, jo hi crec, però ja veurà vostè com no ve…” Perquè, a més, per exemple, a Catalunya i a Espanya, que són països teòricament catòlics, ja veurem, si observem els índexs de natalitat, el cas que li fan a la doctrina vaticana sobre la sexualitat…

Perquè fixem-nos en l’ateisme teòric, per exemple, per al qual un dels grans arguments –podríem esmentar aquí una figura emblemàtica com Albert Camus– deriva del problema del mal: és evident que, a qualsevol de nosaltres, posats a fer el paper de Déu, se’ns acudiria un Univers que funcionaria bastant millor que aquest. Ja es veu que, per aquesta banda, no hi ha justificació. Però, en canvi, en aquest context jo sóc bastant més oriental… A Orient mai no s’ha dissociat el bé del mal, ni l’ésser del no res.

Jo penso que s’acosten uns temps en què la secularització, igual que, en certa manera, la globalització –no la globalització del neoliberalisme sinó entesa com la indivisibilitat del planeta– serà el nou marc en què serà indispensable la laïcitat de la societat per tal de fer front a l’exigència de relativisme, de negociació permanent, de no absolutització. Cal un nou marc de diàleg de totes les diferents posicions perquè es tracta d’una nova manera de viure. Una manera de viure que, com a símptoma, ha de tenir l’humor. (Penso en un determinat personatge públic que no en té gens, precisament…) L’humor és el símptoma d’aquesta bona salut laica…

La pedagogia de la laïcitat ens portaria a la necessitat d’una creativitat permanent, per tal d’enfrontar-nos a una societat de complexitat i d’incertesa cada vegada més grans. Com que sí que s’han acabat, penso, les síntesis totalitàries, cadascú ha de fer la seva pròpia síntesi.

Només en aquest àmbit de societat laica, respectuosa per definició, perquè no ha absolutitzat cap valor, no ha sacralitzat ni tan sols la raó, és possible aquest nou tipus de convivència que un filòsof que en algunes coses m’és afí, que es diu Rorty, anomena la convivència democràtica, la convivència en la contingència. Jo crec que això és un nou equilibrisme, un nou art. Alguna vegada ho he denominat l’art de navegar sense absoluts.

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on Twitter0Share on LinkedIn0