Perquè formem monitors

A un expresident d’Esplac li vaig sentir comentar un cop que calia millorar la gestió dels esplais, perquè eren una catàstrofe organitzativa i només quan milloressin les seves estructures, farien millor la seva feina. Han passat els anys, ha continuat sortint el Sol i els esplais han continuat fent la feina de la mateixa manera, a satisfacció de nens, pares i monitors, però no de nosaltres que ens hem continuat queixant, sense voler veure que potser som nosaltres els que anem errats. Perquè a la fi quan parlem d’organització dels esplais, parlem de sistemes d’organització de monitors, ja que els esplais són espais socioculturals sense cap sentit si no els estructuren els seus protagonistes, els monitors. Uns monitors que ho són perquè són feliços fent el que fan, es diverteixen fent-ho amb qui ho fan, i fent-ho durant aquest període concret de la seva vida.

Quants cops hem explicat en taules rodones amb més ponents que assistents, que l’única prevenció davant les drogues és donar alternatives de lleure responsable als joves? No estem d’acord que la base de la responsabilització és bastir un projecte autònom que ens deixi assumir riscos en plantejar-nos iniciatives i reptes? Però després de tanta literatura, encara no hem analitzat el fenomen de l’esplai, només hem construït un discurs sobre allò que voldríem que fos l’esplai o com a màxim sobre allò que per a nosaltres ha estat l’esplai.

Ara bé, si ens allunyem del fenomen i l’analitzem, és òbvia la raó per la qual són feliços els monitors, tenen un projecte autònom (l’esplai), que els permet assumir riscos, plantejant-se iniciatives i reptes, dins d’un àmbit familiar i segur, que no els obliga a enfrontar-se amb els pares i/o adults, els quals mantenen una actitud que va de l’acceptació neutral a l’acord entusiàstic. La vida personal dels monitors, que d’aquesta manera té un sentit sòlid i robust, la gaudeixen amb un grup d’amics amb el qual comparteixen una escala de valors i d’objectius finals comuns, i uns continguts i estructures del dia a dia (nens, activitats, ritmes temporals, etc.), rics, densos i tremendament engrescadors. I tot aquest projecte el tenen entre mans just quan han d’aprendre a viure com a adults, construint, assajant i polint els rols que hauran d’assumir la resta de la seva vida, i aprendre també a “dissenyar-se” com a ciutadans independents a partir del seu rol de jove entre iguals. Quina diferència amb els grups d’amics que només van de discoteques i només tenen les relacions personals, o la resistència física com a matèria primera per a bastir el sentiment de grup. I arribats a aquest punt de l’anàlisi del “constructe cultural monitor”, ens estranyem que la distribució de responsabilitats sigui sempre vaga i fràgil i l’organigrama paper mullat. Qui amb dos dits de seny atacarà a un amic demanat-li responsabilitats per una actuació? Qui mínimament intel·ligent es carregarà la força estructuradora de l’esplai (els vincles d’amistat entre monitors), seccionant l’entitat en grups, segons un organigrama que no aporta cap valor afegit apreciable?

Però la història avança i els grups formats en un barri o un poble, en un centre d’ensenyament mitjà, una discoteca de moda o un esplai, es dissolen lentament a mesura que es planteja la necessitat de construir el jo a través de la independència econòmica, la privacitat i la formació de parelles estables. En entrar en contradicció amb les exigències d’obertura, amb la fraternitat entre iguals, es comencen a “estressar” les relacions, i fragmenten l’entitat en grups que tenen discursos divergents sobre l’esplai. Davant d’això, la resposta que estem donant des de l’Escola El Sol o des d’Esplac és buscar un sentit més enllà de la vida personal, el sentit de la transcendència laica, que és la defensa d’una ideologia, com a projecte comunitari.

Aquest militant que busquem té unes característiques que el fan universal i alhora particular. Sense abdicar ni un mil·límetre del lideratge de la seva vida personal, que li dóna sentit, contingut i consistència en les relacions amb els altres, sent que la vida personal aïllada o contra un projecte en comú perd tot sentit. És la seva vida personal la que fa que tots i cada un dels militants siguin diferents, és el compromís social allò que els fa iguals tot i que no intercanviables, ja que cada projecte social és únic, és la barreja el que multiplica les aproximacions als projectes i la riquesa de les aportacions. Però el “constructe cultural militant”, té lleis pròpies tan rígides com les lleis de la física. Un militant de veritat, no continuarà treballant amb un grup de monitors. Necessita una entitat estructurada, amb un discurs consensuat (ideologia), que transcendeixi les relacions personals, i que li permeti executar les seves accions sense renunciar al propi jo.

Parlem d’esplais, ens preocupem per les crisis, formem monitors sense adonar-nos que és a un col·lectiu complex, dissimilar i molts cops necessàriament impermeable a les nostres idees, a qui ens dirigim. Només tenint en compte aquesta anàlisi en el temps dels monitors, la gestió dels esplais tindrà alguna utilitat, i la formació que impartim algun sentit per als alumnes.

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn0