Ball de dades a les manifestacions de Barcelona

El passat mes de març i en una sola setmana vam viure tres de les manifestacions més multitudinàries de la història de Barcelona. El 10 de març a favor d’una nova cultura de l’aigua (i en contra del Pla Hidrològic Nacional), el 14, la manifestació dels sindicats europeus i el 16, la convocada per la Campanya Contra l’Europa del Capital i la Guerra, la Plataforma Catalana i el Fòrum Social de Barcelona.

Milers de persones van ocupar els carrers per expressar la seva veu crítica amb un model de desenvolupament insostenible, injust i insolidari. Una manifestació s’entén, per tant, com una expressió ciutadana de suport o rebuig d’una certa política. En aquest sentit, podem acordar que té dues grans funcions. D’una banda, serveix per incrementar la consciència crítica dels que hi participen i, de l’altra, serveix per transmetre un missatge a la societat. El ressò mediàtic d’una manifestació esdevé, per tant, un dels seus principals objectius i una de les principals estratègies de pressió política i social.

Suposo que tothom és conscient que els pobres veïns de la Via Laietana no són els únics que han d’assabentar-se de les reivindicacions de milers de ciutadans. Una manifestació que no surt als mitjans de comunicació només aconsegueix el primer dels objectius esmentats. Però compte!, sortir als diaris no és directament sinònim d’èxit. S’ha de veure de quina manera se surt. Així, com tots hem observat, hi ha mitjans de comunicació que fan una certa lectura en positiu de les manifestacions i uns altres que fan una lectura diametralment contrària. No descobrirem la sopa d’all si diem que la informació que es publica als diaris o surt a la televisió no és mai neutral. Si algú té dubtes sobre això que compri el mateix dia diaris com La Razón o El País i comprovi si un mateix fet obté la mateixa cobertura informativa. No hem de ser tan ingenus com per pensar que els mitjans de comunicació no obeeixen els interessos dels seus propietaris. De fet, no és casual que, en referència a la manifestació del dia 16, alguns mitjans destaquin els disturbis del final i d’altres no. Com s’explica que a Televisió Espanyola, per exemple, tinguin més importància el 0,01% dels manifestants (els violents) que el 99,9% restant? Com hem d’interpretar que un representant del Partido Popular qualifiqui 300.000 manifestants de “minoria marginal”?

De fet, el consens sobre el nombre de participants en una manifestació és una de les principals batalles que es lliuren en l’arena de la rendibilitat política. Com a norma general, quan la manifestació critica el poder les estimacions de participació dels organitzadors acostumen a ser majors que les dels “organismes oficials” (bàsicament la policia local o el govern civil) i viceversa. Fixem-nos que, per exemple, a la manifestació que es va convocar contra ETA arran de l’assassinat d’Ernest Lluch, es va dir que hi havien anat un milió de persones i que en la del 16 de març, segons la Policia Municipal, hi assistiren “només” 250.000 (una quarta part). La meva impressió personal és que, en termes reals, la participació en aquestes dues concentracions va ser força similar. La diferència s’explica, per tant, en termes estrictament polítics.

És divertit observar les diferències en la lectura de la participació que sempre es fan des de diferents fonts. El cas de la manifestació convocada amb motiu de la vaga general del 20 de juny és paradigmàtic. Els organitzadors van afirmar que hi havia 600.000 persones, els diaris deien 500.000, la policia local 400.000 i la Delegació del Govern 15.000. Interpretar això és molt difícil. Potser el que va passar és que hi havia realment 600.000 persones, però els diaris van estimar que no s’havien de comptar, aproximadament, 100.000 individus que eren turistes o veïns que anaven a comprar el pa. La policia local sabia que hi havia 100.000 policies municipals i la Delegació del Govern era l’única que coneixia que aproximadament 385.000 persones més eren membres infiltrats de la Policia Nacional (secretes). Per tant, es van manifestar 15.000 persones juntament amb 385.000 secretes, que estaven vigilats per 100.000 policies i en companyia de 100.000 turistes, veïns i d’altres persones que passaven per allí.

Imaginem-nos per un moment que el diumenge després del partit Barça-Madrid ens trobem a la premsa un titular del tipus “El Barça va marcar 5 gols al Madrid segons els organitzadors del partit però només 1 segons fonts oficials”. Seria ridícul, oi? Llavors, per què no ens sorprèn aquest continu ball de dades sobre els assistents a les manifestacions? De fet, se m’acudeix, com deia algú, que podríem fer com a la Cursa del Corte Inglés: repartir dorsals a tots els participants.

Bromes a part, el que és clar és que la xifra de participants, més que un nombre real, té principalment un valor simbòlic. La xifra reforça i dóna potència a una idea. De fet, molt enginyosament, els organitzadors de la manifestació del dia 16 “contra l’Europa del capital” (per entendre’ns) van xifrar el nombre de participants en 495.000. Van dir que no havien arribat al mig milió perquè la policia fronterera va retenir a la Jonquera a prop de 5.000 ciutadans francesos que venien a Barcelona. Genial!

Les definicions de la realitat tenen conseqüències reals. Això vol dir que allò que es presentat com a real (independentment que ho sigui) té una influència directa en la realitat. Així, el reconeixement social i la pressió política que es deriva d’una manifestació de mig milió de persones es redueix si aquesta no apareix als mitjans de comunicació. El problema és que hi ha alguns mitjans majoritaris que ostenten el monopoli de la definició social de la realitat (i que defensen gairebé exclusivament els interessos del poder).

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on Twitter0Share on LinkedIn0