La mort, és a dir, la vida

Sota la pluja,
arbres, camí, silenci,
vides llunyanes.
Sense recança miro
com el meu pas s’esborra

Salvador Espriu

Em fa molt l’efecte que en aquestes poques paraules es pot veure reflectit amb tota intensitat l’únic principi vital del qual, racionalment, podem sentir-nos segurs. L’única perspectiva certa, evident, demostrable, respecte a les coordenades a partir de les quals podem establir un mínim de coneixement, alguna possibilitat de lucidesa. El mitjà pel qual podem intuir el camí –interior i exterior– que ens porta al contacte amb l’inefable. L’evidència final. La mort.

La mort com a projecció real i autèntica de la vida, de la qual n’és l’únic element clar, fix, segur, estable. Tota altra mena de plantejaments al voltant de les diferents dimensions, materials o espirituals, de la vida humana, poden ser probables, possibles, però mai no són segurs. Mai no poden ser irrenunciablement segurs com ho és el principi de la mort i, per tant, com ho és la futilitat de bona part dels neguits, de les preocupacions, dels prejudicis, de les accions o de les passivitats, i dels dogmes dels éssers humans. Si fem l’esforç de no caure en un pessimisme còsmic que no ens portaria enlloc més que a la renúncia i a la inacció (i el cas és que algunes expectatives de la realitat ho afavoreixen… però és que, les renúncies i les inaccions, són tan avorrides!), i si admetem el paràmetre del temps d’una vida humana com a estructura de la realitat, podem arribar a la conclusió que, tret del seu final inevitable –en l’actual estat dels coneixements científics– tota altra mena de supòsits sobre allò que fem, pensem o proposem són, inevitablement i de moment, parcials, relatius (a una determinada capacitat d’aprehensió i de comprensió sotmesa als condicionaments que ens defineixen, sobretot a la inevitabilitat de la mort) i provisionals (no duren més que el que pot trigar a produir-se el final de la vida). Per tant, esdevé inútil, a més d’absurd, l’intent d’encasellar en clixés permanents i absoluts –els dogmes– allò que és, en essència, momentani, fugisser, imparable. Al final de qualsevol camí no hi ha més certesa que la mort i és la mort, per tant, la realitat definitiva. L’única, perquè fora d’ella, per absència, no hi ha res. I, sobretot, no hi ha res segur. L’obra humana es defineix en funció d’aquesta dimensió que, fins ara, no podem defugir. Hem d’aprendre, doncs, a mirar, sense recança “com el meu pas s’esborra”…

Els múltiples camins que s’han traçat per tal d’intentar arribar a un principi absolut de coneixement i que s’han expressat en sistemes de creences o en conceptes estables als quals s’hi ha volgut donar un valor global i un caràcter definitiu han pogut servir, de vegades, segons els casos i per a determinades persones, com a receptes d’un criteri suposadament vàlid universalment que responia, amb una il·lusió de confiança, a la por. A la por –tan autèntica i tan real com la mateixa mort, és a dir, com la mateixa vida– davant el caràcter ocult, misteriós, aclaparador, d’aquesta mort inconeguda i tan propera.

I aquesta por no es vencia si no era amb solucions tancades, amb esclerotitzacions espirituals muntades sobre sistemes de conceptes acceptats de forma acrítica i basats en una percepció –com a mínim– irreal del sentit últim de la vida humana. Aparences de solucions inaplicables en el darrer moment, quan s’acaba tot i no serveixen conceptes teòrics de cap tipus perquè el camí que ens hi ha portat desapareix i els nostres passos s’esborren. Aquesta és l’única estructura de percepció de la realitat que podríem tancar en un únic concepte: la realitat última de la mort, que no és, com a tal realitat, ni provisional ni relativa sinó física i segura. Dels diversos sistemes de pensament i interpretacions filosòfiques en podem dubtar, podem no estar-ne segurs. De la mort, no. En tenim totes les proves i la més gran garantia. Podem afirmar que la mort és veritat. I, com que és veritat, no hi ha cap motiu racional per eludir-la, tancar-la ni emmagatzemar-la dins de cap concepte absolut, amb majúscula, que podria fàcilment convertir-se en un clixé i fer-nos oblidar d’allò que és real a base de repeticions d’hipotètiques interpretacions. Això seria una més de les feines vanes, gratuïtes. Una feina, d’altra banda, ni prou interessant, ni prou divertida. Però no seria una feina inútil treballar per fer possible que, en la pluralitat irrenunciable dels camins que els humans ens tracem per tal d’explicar-nos a nosaltres mateixos i al sentit de la vida (=mort) –que no en té cap més que el que li vulguem donar–, caiguessin les falses barreres dogmàtiques que sovint dificulten l’accés a aquesta petita gran veritat definitiva i l’amaguen sota miralls giratoris en els quals només hi veiem reflectida la pròpia por. Aleshores, caiguts els dogmes, podria començar a plantejar-se una veritable projecció de recerca de la percepció d’aquesta veritat, treient-ne conclusions constructives. Si aquesta veritat –amb minúscula, de tan íntima i quotidiana– és l’única de la qual podem no dubtar, hem d’omplir la resta del camí que ens hi duu –abans que no se’ns acabi, abans que aquesta veritat no ens afecti individualment– de possibilitats de realització.

De realització, de què? De la felicitat. De la certesa de la mort, assumida com a part indissociable de la vida, tan sols se’n pot derivar un compromís ètic radical amb la resta de la vida: la mort, que no és provisional ni relativa, ens porta a defensar al màxim el dret dels éssers humans a fer el seu camí, abans que no s’esborrin els seus passos, buscant la realització de les aspiracions a ser feliços, a sentir-se satisfets, i a fer-ho lliures, sense que res ni ningú pretengui imposar cap drecera enmig d’aquest camí que cadascú haurà d’escollir. De l’afirmació de la lliure possibilitat de seguir els múltiples camins plurals neix la relativitat i la provisionalitat –mesurades amb cada temps individual concret– de totes les idees que, al llarg del camí, hem pogut anar forjant-nos. I d’aquesta relativitat i provisionalitat neix la llibertat dels altres a forjar-se’n d’altres o a no forjar-se’n cap.

Es tracta de facilitar l’enriquiment de les perspectives d’aquests camins, respectant-les però vetllant perquè cap d’elles no en pretengui l’exclusiva. D’aquí sortirien les vies, que només poden ser individuals i lliures, d’accés a la percepció de les nostres veritats, íntimes, últimes, tan personals com la nostra mort, és a dir, vida. Defensar el dret a una vida digna i lliure i treballar per l’accés al coneixement de la realitat, superant tot dogmatisme i acceptant, des d’un pla d’igualtat d’oportunitats per a la recerca i la generació d’opinió, les aportacions de les consciències lliures, constitueix la base –material i filosòfica– del conjunt de passos que ens poden permetre extreure el màxim profit dels nostres respectius camins, afavorir-ne les condicions de la travessa, allargar-ne –si és que volem– les possibilitats, físiques i espirituals, d’obtenir-ne satisfaccions.

I, al final del camí… en tindrem prou? n’estarem satisfets? Després de tanta relativitat i provisionalitat, ens acollonirem davant allò que pot tenir aspecte d’absolut? Però, si la mort és part de la vida mateixa, i no cap altra cosa, de què tenir por? Superar el desconeixement, la ignorància, les disfresses conceptuals dogmàtiques que ens impedeixen d’enfrontar-nos naturalment amb allò que és tan evident, és dotar-nos de capacitats per superar la por final. Tot i que, en el nostre context cultural occidental, això implica sobredosis de capacitats, perquè es tracta d’interioritzar una part de la vida que les cultures predominants rebutgen i davant la qual sembla que no hi hagi més que intents de fugida (que encara que semblin cap enrere, sempre són, en aquest cas, cap endavant). Si ens sentim lliures no haurem de tenir massa dificultats a superar la por i, en tot cas, sabrem que no val la pena fugir.

No sabrem res més. No podrem oferir grans receptes de solucions finalistes. Però haurem treballat una mica per trobar-nos més a gust amb la veritat, per millorar les condicions de la vida abans del final del camí. Potser podem contribuir a aclarir la nostra pròpia tasca si som solidaris amb la resta de la humanitat. Així, l’aprehensible final no impedirà la riquesa dels passos que s’hagin donat al llarg del camí. Des de la vella saviesa d’alguns grecs, tant estoics com epicuris, fins a Kavafis o Bertrand Russell, la tradició de l’humanisme ens hi empeny. Abans d’intuir cap Itaca, del que sí que som plenament conscients és del camí que ens hi duu. Aquest és el sentit darrer d’aquesta manifestació autèntica de la vida que és la mort: la feina activa per la millora de les condicions, materials i espirituals, de la humanitat. El progrés de la llibertat, de la raó i de la justícia social és l’únic camí que ens enriqueix i, mentrestant, ens pot atorgar la perspectiva de sentir-nos constructors, nosaltres mateixos, d’aquest nostre camí. És a dir, de donar-li, de veritat, a la vida (=mort) el sentit que nosaltres volem. Que és l’únic sentit que pot tenir.

Ho sap dir, amb senzilla riquesa, Salvador Espriu:

“Quan arribis,

si et sento,

hauré de saludar-te

amb un gran crit. Car moro

sense cap saviesa,

però molt ric de passos

de perdut vianant”.

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn0