Cinc cèntims d’euro

L’euro ha sortit de les butxaques i al crit de “convertiu-vos!” s’ha instal·lat definitivament en la nostra economia i la nostra quotidianitat. La veritat és que ja porto uns quants dies arrossegant l’euro en les meves ínfimes operacions comercials i no enyoro per a res la pesseta. En aquesta gran abstracció que són els diners, tant li fa que siguin euros o pessetes, ni que te’n demanin cinc o vint-i-cinc, els cas és que quan calgui en tinguis. El moment de canvi ha estat precedit d’uns mesos de temença, de mirades enyorades cap a la pesseta i de pànic col·lectiu de baixa intensitat. Ens imaginàvem complicades operacions per tal d’esbrinar el valor real de les coses. Al final res, hem pogut constatar que aquest valor real és impossible de saber i que, encara més, probablement no existeix.

Amb l’euro som més europeus i sense la pesseta som menys espanyols. Però sense capacitat de decisió a les institucions d’aquesta nova Europa no som més que un raconet folklòric i regional. Som només els espectadors d’un simple canvi de símbols.

De vegades m’imagino un món sense diners i després d’uns moments de beatitud em ve la imatge terrorífica d’un desgavell considerable, probablement més injust que la realitat del present. Els diners són un límit en les nostres relacions, un factor d’ordre igualitari. Així que, aparentment, l’euro ens fa més lliures?

Estrenem bitlletam tot un munt d’europeus (300 milions diuen per què em sona tan malament aquesta xifra?) i si més no la cosa és ben higiènica, les butxaques i les carteres aniran netes una temporadeta i els bitllets lliures de la maldat aparent de la brutícia. És clar que el diner no té cap culpa de l’ús que se’n fa, ni de les ambicions que destil·la. I l’euro que el mes de gener han posat a les nostres mans és encara verge dels grans pecats dels diners. Aquests bitllets nous i sense arrugues encara no han provocat corrupteles, ni xantatges, ni humiliacions, encara no estan bruts del patiment que cada mà hi enganxa.

Arribarà un dia en què tota la humanitat en gloriosa comunió compartirà una sola moneda única. I en aquest dia històric per a la Internacional capitalista, rics i pobres seran germans, i no hi haurà canvis, ni divises. I no hi haurà mai més guerres. I visca l’euro!

El veritable trauma degué arribar amb l’aparició de la primera moneda, la primera, primera. En aquell temps, quan d’un dia per l’altre arribà un decret i obligà tothom a deixar-se d’intercanvis i robatoris i a utilitzar els diners. El bitllet neixia com a penyora, com un pagaré, la garantia en una operació d’intercanvi a mig fer. “Per l’euro m’enneuro”, diu la nova dita popular, on abans deia “la pela és la pela”. Ara l’euro és la nova parella del dòlar en aquest ball organitzat pel Fons Monetari Internacional. Així que a partir d’avui només cal demanar que no ens falti l’euro-pa de cada dia. I, sobretot, hem de vigilar que en aquest tocomotxo global, no ens vulguin canviar els paperets, ara que són tan nous.

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn0