Reciclar fa mandra

Reciclar és transformar un material per ser reutilitzat, no necessàriament en la seva forma original. Així quan parlem de reciclar el paper de diari no volem pas dir que l’hàgim de convertir novament en paper. Tanmateix, amb les fibres de la cel·lulosa del paper de diari es pot fabricar novament paper de diari, però també altres productes papers com ara el cartronet de les capses per a aliments. Quan parlem de reciclar els envasos de tetrabrik en realitat el que fem és reaprofitar la pasta de paper per fabricar paper kraft i recuperar el plàstic i l’alumini per donar-los nous usos. Els envasos de tetrabrik també es poden triturar i convertir-los en planxes de consistència semblant a l’aglomerat de fusta per fer mobiliari. Les ampolles de beguda fetes amb plàstic de polietilètaraftalt (PET) es poden filar per teixir jerseis. En definitiva, reciclar és afavorir que allò que seria un rebuig només útil per omplenar els abocadors tingui una nova vida. L’actual tecnologia de l’anomenat reciclatge ens permet reaprofitar un bon nombre de productes usats, com ara l’oli de fregir, dels motors d’automoció, dels fluorescents, de les piles botó, etc. En realitat, doncs, contribuir al reciclatge és fer que visquem en un món menys empudegat i tòxic.

Perquè les nostres deixalles es puguin reciclar cal que les separem i les dipositem en contenidors separats o les portem a les anomenades deixalleries. Tanmateix, aquest gest tan senzill com és separar els nostres residus domèstics requereix un esforç i organitzar casa nostra per fer-ho possible. L’administració ajuda (no sempre) al reciclatge instal·lant contenidors específics per al paper, els envasos, el vidre i les piles situats als carrers. També pot organitzar la recollida selectiva d’aquests materials a domicili i construir deixalleries (que malauradament molts ciutadans ignorants rebutgen). Ara bé, no en tots els barris hi ha contenidors de reciclatge i en molts menys indrets no es fa recollida domicilària. Així, doncs, que afavorir el reciclatge del paper, els envasos, el vidre i altres materials requereix la col·laboració ciutadana. Una col·laboració que no té cap recompensa directa per al ciutadà individual i que a més costa diners públics.

Malauradament, els missatges i les campanyes de l’administració per animar al reciclatge tampoc no són gaire enginyosos i més aviat es plantegen sempre amb eslògans que o bé culpabilitzen al ciutadà o bé els polítics són els primers de no fer-los-hi cas. En aquest sentit, val a dir que reciclar és un acte gairebé heroic a la nostra societat. Per altra banda, cal afegir el fet que per cada ciutadà que recicla n’hi ha nou que no ho fan. Així que per al qui recicla les seves ampolles de vidre després de conservar-les en una pila uns quants dies a casa i, finalment, fent l’esforç de caminar entre 50 i 100 m o més, s’adonarà que, mentre ell les diposita al contenidor iglú verd, en els contenidors de la brossa n’hi ha un munt de llençades pel veïnat. Tot plegat, és ben frustrant.

No ha hi dubte que en aquestes condicions reciclar (en el sentit de separar la brossa reaprofitable i dipositar-la en el contenidor o portar-la a la deixalleria) només és possible si ho hem convertit en un hàbit. Un hàbit és un comportament que hem automatitzat i que podem practicar amb independència d’allò que puguem pensar. Fa uns anys ens deien que si compràvem folis reciclats contribuíem al reciclatge del paper. En realitat, el que fèiem era comprar un producte fabricat amb el paper usat que recollien els alemanys. Mentre, les papereres del nostre país, les quals majoritàriament empren com a matèria primera paper usat, continuen havent de comprar paper usat arreu del món, en una xifra que anualment supera les 600 mil tones. Això és així perquè el fet important no és tant escriure o fotocopiar sobre paper reciclat sinó fer que ni un gram de paper es perdi a la brossa domèstica i arribi al contenidor de color blau o a la deixalleria.

Reciclar és un art…

 

És hora que acabem amb els tòpics i ensenyem a la nostra mainada que per cada realitat concreta cal usar el paper més adient i que sobretot cal garantir que tot el paper que rebutgem es separa per a poder ser recollit selectivament. Encara massa sovint hom es fa càbales sobre el paper que s’ha de comprar per fer un treball mentre poques persones reaprofiten el paper per les dues cares i moltes menys guarden el paper usat en una capsa i a continuació es fan la caminadeta fins al contenidor específic. Així que si algun missatge és urgent que a nivell educatiu transmetem és el que no hi ha reciclatge sense un esforç personal, amb independència de les facilitats que l’administració aporti…perquè reciclar és un art.

L’espècie humana és mandrosa per definició. Així que el repte per fer front a qualsevol millora social o ecològica és dotar-nos d’aquella informació que realment ens sensibilitza sobre un tema i com a resposta generi un gest o comportament favorable. Si tothom veiés o conegués allò que es pot fer amb una guia telefònica vella potser tindríem més mala consciència quan no ens la recullen i la llencem al cubell d’escombraries. Qualsevol moviment educatiu ha de propiciar que es generin comportaments socialment o ecològicament favorables. Si veiéssim l’esforç de treball i la maquinària necessària, així com l’impacte ecològic que causem, per obtenir els pocs grams d’or d’una joia potser no en faríem col·lecció amb tanta alegria. Potser si poguéssim observar la toxicitat del mercuri rebutjaríem qualsevol aparell electrònic que incorporés piles botó. En canvi, la gran majoria de les eurocalculadores no incorporen una placa solar per funcionar; certament, són una mica més cares que les que només van amb piles botó, però el seu impacte ecològic és molt menor.

Si reciclar fa mandra i és un art afavorir les tecnologies menys contaminants, també sol ser una mica més car. La qüestió és que entre comprar-se un rellotge de piles botó cada dos anys, més valdria adquirir-ne un que costa quatre vegades més, però és solar o bé genera l’energia amb el moviment del canell i dura un mínim de quinze a vint anys. El principal problema de la nostra societat és que volem viure en un món ecològic pagant el mínim i sense ni fotre brot. Potser que a l’hora d’educar la nostra mainada els monitors hauríem de donar exemple amb les andròmines que porten al damunt i amb els propis comportaments. Reciclar fa mandra i viure ecològicament és un art, raó per la qual és més car. Però, la salut d’una persona no té preu i un entorn saludable per a les generacions futures potser no el puguem pagar ni amb tot l’or del món. En canvi, ara per ara som a temps que amb la nostra contribució tot sigui una mica diferent, és a dir, una mica menys pol·lucionat i menys perillós per a la nostra supervivència. I llavors, encara hi ha qui diu que reciclar fa mandra…

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on Twitter0Share on LinkedIn0