Guerra o terrorisme global?

El desenvolupament de la tirania privada del capital financer i de les grans multinacionals, que des de fa més de vint anys va impulsant la ideologia neoliberal, porta a un desordre mundial cada cop més profund i fora de control. Desordre que es manifesta en tots els aspectes de la vida i que comporta l’increment de les injustícies i les desigualtats socials, de la inestabilitat laboral i emocional dels individus, del càncer, de la depressió i d’altres malalties, de les crisis econòmico-financeres nacionals o regionals que cada cop sovintegen més i són més greus, de l’engany i la corrupció dels professionals de la política i dels mitjans de comunicació, de la incomunicació entre les persones, de la desestructuració social, de les agressions al medi ambient i del seu deteriorament, del nombre de morts víctimes de les armes i de la gana, etc.

Tot plegat, ha anat acompanyat de la manca de vitalitat del pensament crític i de l’exercici de la capacitat de raonar i analitzar lliurement, així com de la passivitat i el pessimisme social. Aquesta situació, però, sembla que comença a canviar des de fa un cert temps. Des de la lluita dels indis de Chiapas, la dels camperols i treballadors del Brasil, la dels obrers de Corea del Sud, etc., es va estenent l’oposició i mobilització social contra la tirania.

En els darrers temps, la crítica i la contestació en l’àmbit local s’han incrementat, tal com demostren els actes i manifestacions contra la desfilada militar a Barcelona, la lluita contra la llei d’estrangeria, les okupacions d’habitatges, la lluita contra el Pla Hidrològic, etc. Així mateix, la contestació de la globalització neoliberal s’ha estès per tot el món. Des de Seattle, on a finals de 1999 es va impedir la inauguració de la conferència de l’Organització Mundial del Comerç (OMC), cada cop que s’ha celebrat una cimera d’alguna de les instàncies (FMI, BM, OMC, G8, Fòrum Econòmic Mundial, etc.) que utilitzen els grans grups financero-especulatius i les multinacionals per imposar la seva tirania privada s’han produït noves i mes grans protestes. A Seattle es van congregar més de 50.000 manifestants; un any i mig després, a Gènova, el nombre de manifestants s’havia triplicat.

Davant la impossibilitat de defensar l’indefensable, el desordre a què ens ha portat la seva tirania, els que posseeixen el poder responen al qüestionament de què són objecte de l’única manera que saben fer-ho. Utilitzen la violència física contra els que expressen pacíficament la seva protesta i intenten destruir la veritat amb les mentides i els enganys que s’encarreguen de difondre els mal anomenats mitjans de comunicació, per tal de criminalitzar tota dissidència. És a dir, terroritzen i criminalitzen. La repressió de les protestes contra la globalització neoliberal a Barcelona i a Gènova constitueix una mostra.

I és en tots aquests actes de protesta i manifestacions, que van des de Seattle fins a Barcelona i Gènova, que la matusseria i brutalitat de l’actuació policíaca se’ls va girar en contra. On va quedar al descobert el seu engany i desqualificada la seva actuació davant la població, restant fins i tot públicament qüestionada la seva legitimitat. Això provocà el pànic dels governants, tal com van posar en evidència els patètics esforços que realitzaren per tal d’intentar justificar l’actuació policial.

Aquesta situació ha sofert un canvi a partir de l’onze de setembre passat, amb els brutals atemptats de Nova York i Washington. Els que posseeixen el poder han utilitzat els atemptats per justificar l’ús de la pròpia violència i brutalitat i incrementar-les. Començant pels EUA –bombardeig indiscriminat de la població afganesa, fins i tot després de la caiguda del govern talibà, establiment de tribunals militars en què els acusats estan desproveïts de qualsevol dret, autorització als seus serveis secrets per assassinar estrangers, etc.– i seguint pels altres estats que han aprofitat l’ocasió per intentar “resoldre” els seus afers domèstics incrementant l’exercici del terror, com Rússia amb Txetxènia, Israel amb els palestins, l’Estat espanyol amb el País Basc, etc.

Pel que fa als atemptats de l’onze de setembre, tot i que no es coneix amb precisió ni l’autoria, ni el conjunt d’interessos i complicitats que van fer-ne possible la realització, el que pot afirmar-se és que el seu origen es troba en el desordre generat per l’actual tirania privada i en el desig de posar-hi fi. És a dir, aquests atemptats han sorgit del desordre, han estat possibles pel desordre, a la vegada que l’han pretès combatre.

L’atac contra les Torres Bessones i el Pentàgon es va produir quan als Estats Units s’havia iniciat la construcció de l’escut antimíssils, versió actual de la “Gran Muralla”. Muralla que, tot i els ingents recursos materials i humans que es van emprar en la seva construcció, no va evitar que la Xina fos envaïda. La pretensió d’aconseguir la invulnerabilitat, que va motivar la construcció de la “Gran Muralla” a Xina i ara la de l’escut antimíssils als EUA, es va demostrar, una vegada més, impossible d’aconseguir. L’atac de l’onze de setembre als centres de poder financer i militar dels EUA, va posar en evidència la seva vulnerabilitat.

L’onze de setembre, amb tot el seu horror i conseqüències negatives, podia haver produït també un efecte positiu: el de contribuir a fer reflexionar els amos del món. Hi havia la possibilitat que aquests, almenys per propi egoisme, fossin capaços de comprendre que els calia escoltar i prendre en consideració les raons del creixent descontentament que es dóna arreu del món. Descontentament que fins ara s’ha expressat, en general, de forma pacífica. I a partir d’aquí, esforçar-se en corregir o, com a mínim, mitigar les causes que originen l’esmentat descontentament. Procurar posar fre al desordre que han creat, encara que només fos per no acabar convertint-se, també, en les seves víctimes.

La reacció dels dirigents dels EUA i dels seus lacais ha anat, però, en la direcció oposada. Per una banda, han mobilitzat una impressionant maquinària militar per destrossar amb bombes “intel·ligents” la població afganesa, els magatzems de queviures i les precàries instal·lacions sanitàries de què disposaven, sense aconseguir detenir –segons ells– els responsables dels atemptats. Amb gran pompa han traslladat a Cuba uns quants fonamentalistes de poca importància per empresonar-los en condicions inhumanes. Mentrestant, diuen no saber on és Ossama bin Laden, Mohammed Omar es passeja en motocicleta per Kandahar, i els dirigents d’Al-Qaida i dels talibans estan descansant tranquil·lament als seus habitacles. Recorda l’Iraq, no?

Per altra banda, a nivell intern, els EUA han aprovat una legislació antiterrorista que recull l’anomenada “llei patriòtica”, que restringeix de forma molt important les llibertats i els drets de les persones i en particular dels estrangers. Tribunals militars sense unes mínimes garanties per a la defensa, detencions per sospites durant un temps il·limitat, autorització per violar la correspondència i tot tipus de comunicació interpersonal, etc., són només algunes de les restriccions de les llibertats que propugna aquesta llei. A més, la seva vaguetat permet ficar en el mateix sac tot tipus d’organitzacions, incloses les que lluiten pels drets humans i les pacifistes, com va succeir amb la investigació del grup pacifista “Women in Black” pel FBI. Tota crítica a l’actual política del govern o l’intent d’analitzar les causes de l’onze de setembre, representa convertir-se en sospitós, en antipatriota i amic dels terroristes. Tal com va dir Bush el 20 de setembre “esteu amb nosaltres o esteu amb els terroristes”.

Criminalitzen les organitzacions, moviments i activitats en què s’expressa el pensament crític o en què es defensa alguna idea o plantejament que divergeix de la VERITAT oficial, tot i que la seva actuació sigui pacífica i democràtica. És a dir, es criminalitza la llibertat de crítica, d’opinió i d’expressió, elements indispensables per a l’existència d’un règim democràtic.

També es criminalitza la pertinença a determinades col·lectivitats, definides en funció de les seves característiques ètniques, religioses, culturals, etc. Ésser estranger, palestí, magrebí, kurd, txetxè, negre, etc., et converteix en culpable o, com a mínim, en possible culpable que ha de demostrar la seva innocència. Els exemples son incomptables. Als EUA han establert tribunals militars especials, la pràctica de la detenció arbitrària i indefinida, … per als estrangers. A Barcelona, la policia nacional ha apallissat, maltractat i acusat, injustament i cínicament, un negre i dos magrebins, tal com ha aparegut als mitjans de comunicació. La immensa majoria de casos similars no hi apareixen mai, però aquests són especials en ser un ciutadà nord-americà –membre de l’orquestra de Barcelona– i britànics els altres dos (característiques que no portaven escrites a la cara), vet aquí “l’error policial” de què parla la Valdecasas.

La criminalització té per finalitat, en primer lloc, desprestigiar aquestes organitzacions, moviments i col·lectivitats davant la població. Desprestigiar els seus plantejaments i reivindicacions, però sobretot té per objectiu justificar la utilització de la violència i el terror que el poder exerceix sobre els criminalitzats. En altres paraules, d’acord amb la definició que el diccionari dóna de “terrorisme”: “Utilització sistemàtica i sovint indiscriminada de la violència per aconseguir uns determinats objectius socials i polítics”, tracta de justificar el terrorisme d’Estat.

Ni el creixent malestar i contestació de la població, ni els fets de l’onze de setembre que han evidenciat la vulnerabilitat de la primera potència mundial, no han aconseguit, fins ara, fer reflexionar de forma raonada, tot i que sigui interessada, els amos del món. Sia per patir d’una incapacitat absoluta per raonar, sia per tenir el convenciment ferm de la fallida inevitable del Pensament Únic i de la globalització neoliberal.

Sigui per la raó que sigui, el fet és que en lloc d’escoltar i procurar apaivagar el descontentament, han passat de posar en primer terme el Pensament Únic i la globalització neoliberal, a posar-hi la lluita del BÉ contra el MAL i la globalització de la guerra dintre i fora de les pròpies fronteres, cada cop mes desdibuixades. Han optat per generalitzar a tot el món la guerra entre “bons” i “dolents”, en la qual tot raonament, tot intent de diàleg, no tan sols sobra sinó que, a més, converteix en traïdor i en “dolent” tot aquell que el practica.

Solament una molt àmplia i generalitzada mobilització de la població pot fer desistir els amos del món de seguir amb la seva demencial estratègia de guerra global. Si no el futur que ens espera és la guerra i la seva progressiva extensió per tot el món, tal com el propi Bush ja ens va advertir.

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn0