Nacions Unides i la justícia infinita

Si s’usa la raó és fàcil concloure que no existeix una Justícia Infinita per molt que insisteixin els poetes chusqueros de la CIA, i que qualsevol adjectivació del terme justícia és en si mateixa perillosa. Per als post-il·lustrats la justícia no deixa de ser mai una utopia, intentem que les nostres accions i les de les nostres institucions s’aproximin al màxim a l’ideal de justícia, però sabem que mai podrem afirmar amb total seguretat que una acció és totalment justa. Entre altres coses perquè no existeix una teoria de la justícia universalment acceptable i compartida, i decidir en cada moment allò que és just o injust depèn massa del color del vidre amb què es miri. Per això és preferible no adjectivar la paraula justícia ni abusar massa de les majúscules en escriure-la, perquè en última instància el que és declarat just o injust per les nostres institucions profanes no és més que allò que s’ajusta o no al dret vigent, i com sabem el dret no deixa de ser un discurs del poder establert.

Se sap que la coincidència entre dret i justícia és al menys fortuïta i casual –que no causal–, fins al punt que es distingeix entre la possibilitat de jutjar les conductes atenent a allò que estableix el dret o atenent a l’equitat (ex aequo et bono). El dret com a discurs polític, com a discurs del poder, s’ha vist aureolat, en les societats il·lustrades no talibanes, per un vast conjunt de regles procedimentals i processals que garanteixen la seva oportunitat i neutralitat; el respecte d’aquestes regles s’ha configurat com el mètode més idoni per aproximar-se a l’ideal de justícia. Com sabem que el judici sobre una acció no pot fer-se en termes de justícia pura o absoluta, i que qualsevol pretensió d’aconseguir la Justícia amb majúscules és una quimera, pensem que la millor forma d’aproximar-nos a aquest inaprensible ideal és mitjançant la utilització de procediments neutrals i equitatius, prèviament determinats i cognoscibles i dotats de les dosis de legitimitat suficients. Per això és important que davant els brutals atemptats terroristes de l’11 de setembre als Estats Units d’Amèrica, la resposta del món civilitzat no sigui la d’iniciar una croada per imposar la justícia infinita, ni en nom de les víctimes ni en nom de suposades llibertats perpètues.

Només des del respecte escrupolós als procediments previstos i lliurement acordats, només des del dret com a discurs d’un poder que s’autolimita, tindran legitimitat les respostes contra el terrorisme. En l’escenari internacional, igual que en l’intern, la lluita contra el terrorisme –i contra qualsevol forma de delinqüència– només té eficàcia si es fa des del dret, i no al marge i/o contra el dret: és la diferència entre la venjança del justicier i l’exercici del poder sancionador (aplicador de sancions) d’un Estat de dret. El que és just, sigui finit o infinit, dependrà de moltes variables perquè ens posem d’acord, però sí que podem saber allò que és jurídic i allò que no ho és. El món de les relacions internacionals no pot ser una selva on imperi la llei del més fort, ni tan sols si el dret és deficient, si té grans llacunes, o si no hi ha instruccions suficients per garantir la seva aplicació eficaç… potser ara els toqui entonar el mea culpa als estats que tradicionalment s’han oposat a una institucionalització i presència més grans del dret internacional.

En tot cas, la teoria que ara els Estats Units tenen barra lliure per imposar la seva justícia infinita contra qui vulguin i on vulguin no té cabuda en l’actual ordenament internacional. Com en tot Estat de dret el que han de fer és determinar qui són els autors, jutjar-los amb totes les garanties jurídiques –que fins i tot els criminals es mereixen– i condemnar-los amb tot el rigor de la llei. Si es demostra, com tot ho sembla indicar que la responsabilitat de la matança és de Bin Laden i els seus sequaços, i es descarta amb això que l’atribució del crim pugui fer-se a un estat, qualsevol acció destinada a detenir per jutjar els criminals ha de ser feta per les autoritats del territori on aquests s’amaguen o amb el consentiment d’aquestes autoritats. Si Afganistan es nega a detenir i a extradir als terroristes, cap estat pot unilateralment, al seu compte i risc, violar les fronteres afganeses per actuar contra els mateixos. Una norma bàsica, fonamental i estructural del dret internacional contemporani és la prohibició de recórrer a la força armada, i aquesta norma absoluta només preveu dues excepcions: la legítima defensa o quan el Consell de Seguretat de les Nacions Unides decideix actuar contra el violador del dret.

La legítima defensa és una excepció a la prohibició de l’ús de la força armada que es justifica per la seva necessitat, immediatesa i proporcionalitat: mentre dura un atac es pot usar la força necessària per evitar-lo. Efectuat l’atac ha d’actuar el dret. Anar a buscar el delinqüent i fer justícia pel seu compte és reinventar la venjança, ja no hi ha lloc per a la legítima defensa perquè l’atac ja s’ha produït, ja no hi ha ni immediatesa, ni necessitat. La Societat Internacional en prohibir l’ús de la força era conscient que alguns estats rebels podien atacar els seus béns fonamentals i que només amb la possibilitat d’un ús racional de la força armada era possible dissuadir-los i sancionar-los, per això va decidir que l’exclusivitat de la força, el monopoli de la violència, estigués en mans del Consell de Seguretat de les Nacions Unides, òrgan que només pot decidir utilitzar la força si així ho consenten els cinc membres permanents –EUA, Rússia, Xina, Gran Bretanya i França. Si l’Afganistan persisteix en la seva negativa d’extradir els criminals, el Consell de Seguretat pot decidir sancionar-lo, fins i tot autoritzar que els estats utilitzin la força armada per obligar-lo a complir amb les seves obligacions. Però aquesta decisió no pot prendre-la per si sol un estat o un grup d’estats.

Una negativa dels Estats Units al fet que la decisió d’actuar contra l’Afganistan –en tant que dóna refugi als terroristes– es prengui en el si del Consell de Seguretat de les Nacions Unides, actuant des de l’OTAN unilateralment com es va fer quan va decidir atacar Sèrbia en el marc del conflicte de Kosovo, debilita encara més els ja de per si dèbils mecanismes d’aplicació del dret internacional, a favor de la llei del més fort. Però, recordant el Leviatán de Hobbes, Estats Units és el més fort quan està despert, però dormit no és immune als Bin Laden del món… El dret li ensenya un camí més segur: el d’un Tribunal Penal Internacional que intenta néixer sense el seu recolzament i que seria la instància idònia per jutjar i condemnar el terrorisme internacional, o unes Nacions Unides ofegades per la negativa americana a fer efectives els seus deutes pressupostaris i que són la instància idònia perquè les actuacions contra els estats rebels no siguin la venjança de justiciers solitaris infinits sinó l’aplicació equitativa del dret.

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on Twitter0Share on LinkedIn0