Moros i cristians o xoc de paradigmes

Quan Galileu es va atrevir a afirmar que la Terra girava al voltant del Sol el poder absolut de l’Església li va caure a sobre, perquè havia raonat, observat i arribat a conclusions consistents que rebatien el discurs oficial, havia contradit el poder absolut. Al llarg dels següents tres-cents anys, Darwin, Lavoisier, Newton, Pasteur, Cerdà, Monturiol i molts altres homes i dones, van demostrar sense possibilitat de negació que el món era com era i no com els interpretadors de la Bíblia deien, i que en el fons els sacerdots eren éssers humans iguals als altres.

Per arribar a la victòria, va caldre inventar noves institucions que protegissin aquesta nova manera de viure la realitat, Stuart Mill, Rousseau i molts altres van pensar i lluitar perquè els homes arribessin a governar-se a si mateixos com a iguals i no com a súbdits d’un déu llunyà.

Aquesta victòria es produeix perquè els occidentals traslladem al debat públic les nostres il·lusions i frustracions, mentre adorem cada cop més al déu que ens sembla i marginem unes esglésies que viuen fora de la realitat.

Fa temps que l’altra gran religió del llibre, la musulmana, havia d’iniciar el mateix procés. El Baas sirià i l’iraquià, dos partits laics en el poder des de fa dècades, la revolució d’en Kemal Ata Turc a Turquia o d’en Nasser a Egipte, són esforços per seguir aquesta via de modernitat i occidentalització. Aquests esforços, que es van produir precisament a països sense petroli, es van frustrar per acció o omissió de les grans potències europees i sobretot, els darrers cinquanta-cinc anys, d’Estats Units, en la seva llarga guerra freda contra la Unió Soviètica. Són països on, malgrat la repressió per tapar les esquerdes que en els estats va produir el fracàs de les polítiques de modernització, els intel·lectuals encara reclamen la seva religió com un fet positiu. A partir de la religió volen construir una societat tolerant i oberta, en la tradició dels grans científics i filòsofs medievals, i, alhora dels corrents polítics més moderns.

Sense projecte polític de futur, els integristes comencen a guanyar adeptes perquè, per una sèrie d’afortunades circumstàncies històriques, van demostrar la seva eficàcia per aturar l’agressió exterior. El triomf del moviment shiíta a l’Iran, l’assassinat del successor d’en Nasser a mans dels Germans Musulmans i, sobretot, la victòria dels Taliban contra l’Imperi soviètic, van generar un discurs polític molt atractiu i pràctic. Pràctic perquè recupera el dogma religiós com a discurs polític central de la societat, legitima estructures de poder i de gestió alternatives davant d’uns estats sotmesos pel caos i les crisis.

A més aquest dogma permet un retorn a la comunitat dels creients i a la recuperació de sistemes de solidaritat paraestatal davant la malaltia o la pobresa.Potencia el retorn a la família tradicional com a font de solidaritat i de protecció de la dona, alhora que l’exclou del mercat laboral en moments d’una crisi econòmica espantosa.

Les contradiccions amb els països musulmans que van provocar la crisi del petroli de 1973 continuen presents. Els problemes són els mateixos, només que de la podridura de la situació n’ha sortit Ossama Bin Laden i, sobretot, els seus seguidors que són enginyers, metges o mestres que viuen en primera línia la contradicció entre el lliure pensament científic implícit en la seva formació i els ulemes dogmàtics que són l’única resposta als problemes dels seus països.

Una altra mostra de l’enorme contradicció que viuen aquests països és el mateix Jihad: si originariament era la plasmació de l’esforç de difusió de l’Islam a tot el món, avui s’ha reciclat en venjança contra el món occidental. I és que els musulmans com els cristians han renunciat massivament a estendre la seva religió fora de les seves comunitats “naturals”.

Malgrat això la realitat continua empentant, i si tenim en compte que la tolerància religiosa va demanar segles de guerres de religió (els EUA van ser el primer país en no restringir els drets civils per motius religiosos), en empentar-los cap a l’abisme d’un infern com el que nosaltres ja vam passar (els casos d’Egipte –Germans Musulmans– o Algèria –FIS– en són un exemple) han reaccionat amb la solució més fàcil, culpant l’enemic extern.

Calen doncs en primer lloc solucions militars que aturin el perill, perquè precisament pel seu component de modernitat, aquest moviment no és un grup de pagesos que s’ha aixecat, sinó una organització altament sofisticada i molt ben disciplinada que sap on picar per fer el màxim mal possible.

Després, però, caldran solucions polítiques que ajudin a reiniciar el procés de modernització arribant si cal a un Pla Marshall on l’ajut econòmic tingui una cobertura política solvent com integrar Turquia a la UE, acords polítics i comercials amb Egipte, Algèria o Síria que els permetin reprendre el procés de canvi. Mesures que passen també per laïcitzar encara més els estats europeus i convertir-los en estats on els ciutadans, siguin de la tradició religiosa que siguin, puguin viure en llibertat, igualtat i fraternitat.

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn0