L’antifranquisme al carrer

…”Fills de puta”, cridaven els del meu costat. No sé si els coneixia. No.

Una facció de grisos s’havia decantat en persecució del nostre grup. Els cotxes novament envaïen el petit espai ocupat per la manifestació. Clàxons, fressa, crits, trets de fusells, el pes ferotge de les botes damunt el paviment. “Fills de puta”, més fort, “cabrons”, “fills de puta”… i fugir (..) He vist aquest matí tres càrregues fortes. Jo mateix, a la segona, he perdut tot contacte amb els meus…

Són més a prop, els polis. Corren desesperadament, protegit el cos amb l’escut blindat, brandant la porra amb llet, disparant els trabucs, remugant fàstics en aquell seu bramul d’inquisidor aïrat…

D’aquesta manera Just M. Casero iniciava el relat de la manifestació del 8 de febrer de 1976 en què a la reivindicació de l’amnistia, s’hi incorporaren les de “llibertat” i “estatut d’autonomia”. Feia una setmana, molts milers de ciutadans havien ocupat democràticament el carrer davant la sorpresa de les autoritats reclamant l’amnistia. Ara, set dies després, uns 8000 “grisos” es desplegaven per l’asfalt de la ciutat per impedir que allò es repetís. I actuaren amb una contundència premeditada contra els que intentaren dur a terme la reivindicació unitària de l’antifranquisme català. Just M. Casero fou una de les víctimes d’aquella violència policíaca: va perdre la visió d’un ull a causa de l’impacte d’una pilota de goma. D’altres foren apallissats, veieren els seus cotxes destrossats o foren torturats a comissaria.

Feia dos mesos i mig de la mort del dictador. I el primer govern de la monarquia amb Carlos Arias Navarro al capdavant i Manuel Fraga Iribarne com home fort mantenia una política continuista sense cap horitzó de canvi democràtic. En aquest context, les manifestacions per l’amnistia van suposar la irrupció pública de l’antifranquisme d’ençà el 20-N-75 i es pretenien com a punt d’arrencada de la ruptura democràtica. D’un antifranquisme que, des de feia anys, havia anat vertebrant el descontent social amb la dictadura, tot dotant-lo d’un contingut profundament democràtic i d’oposició frontal als valors de l'”España del 18 de julio”. Des d’aquesta tradició assumia ara un renovat protagonisme històric dient un “no” contundent a la pretensió del règim, clarament explicitada per Arias Navarro: …Yo lo que deseo es continuar el franquismo. Y mientras esté aquí o actúe en la vida pública no seré sino un estricto continuador del franquismo en todos sus aspectos y lucharé contra los enemigos de España que han empezado a asomar su cabeza y son una minoría agazapada y clandestina en el país… La qual cosa es complementava amb l’advertència de Fraga: …La calle es mía…

Aquests “temps d’amnistia” no eren fàcils. Tot estava per decidir. Si l’oposició desertava de la lluita democràtica els continguts de la dictadura havien de consolidar una monarquia pensada en aquesta perspectiva. Si la continuava, topava amb un aparell d’estat molt poderós, que, de moment, les hipotètiques forces reformistes dins el mateix règim no eren capaces d’alterar. La repressió continuava sent l’única resposta a les demandes socials. Havia quedat palès a Barcelona; i es refermaria al llarg d’aquell primer semestre de 1976 a Vitòria, a Madrid, a València, a Bilbao, a Sabadell… Però també es feia cada cop més evident que, en el desigual enfrontament, l’antifranquisme no podia provocar l’ensulsiada de les estructures de la dictadura. Tanmateix, posava en solfa la impossibilitat del seu manteniment i marcava la perspectiva de futur: un sistema inequívocament democràtic. En conseqüència, i davant la seva impossibilitat, la “ruptura” anava assolint una dimensió ideològica, referencial de la utopia mobilitzadora, i s’apuntava cap a la negociació com a mètode per sortir del col·lapse.

Caldria esperar a la formació del nou govern Suárez perquè l’estratègia negociadora fos possible. Suárez, pel seu cantó, havia d’encarnar la superació de l’immobilisme d’Arias, motiu pel qual escenificà la “ruptura” amb el búnquer i parà l’atenció en els cants de sirena de l’oposició, amb la qual, forçosament, havia de pactar. Per això calia mostrar de forma immediata la seva voluntat reformista i la seva capacitat per desbordar els immobilistes: ben significativament, la proclamació d’una amnistia, el 30 de juny de 1976, fou la seva primera decisió. Amb un llenguatge i uns continguts que recollien, en part, les aspiracions antifranquistes (parlava de reconciliació nacional i d’implantació d’una normalitat democràtica en la seva declaració d’intencions) es plantejava com una mostra de la voluntat política d’integració de la corona al mateix temps que incorporava una capciosa legitimació de la mesura entroncant-la amb uns insòlits precedents jurídics, els indults franquistes. Així, tot i les seves limitacions, era un primer pas, que necessàriament, per tenir credibilitat, calia acompanyar de reformes jurídico-polítiques que impedissin considerar com a accions delictives les que eren amnistiades. Per tant, suposava una nova dinàmica molt complexa de liquidació del franquisme i d’edificació d’un sistema democràtic.

Les manifestacions de febrer de 1976 van iniciar doncs, el procés que posaria en crisi el continuisme franquista, que visualitzà els límits de la proposta rupturista de l’oposició i la precipità cap al camí pragmàtic de la negociació, i que va fer veure al fins llavors tímid reformisme de dins del règim que l’única possibilitat de bandejar el búnquer era obrir les portes, precisament, a aquesta negociació amb l’oposició. En definitiva, foren l’expressió més acabada de la “pressió des de baix”, de la mobilització al carrer, com a element decisiu en el procés de la transició política.

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn0