Jo també vaig conèixer Romà Planas

Vaig conèixer Romà Planas a París, quan els estudiants vam descobrir les platges sota l’empedrat, i de seguida ens férem amics i començàrem a col·laborar en dèries que ens eren comunes, més enllà de les nostres ocupacions respectives. Aquella amistat profunda, íntima, mantinguda en les hores bones i en les dolentes, només la va trencar la seva mort. Vaig conèixer molt i molt la seva captivadora personalitat, especialment en els deu últims anys de la seva vida en què ho compartírem gairebé tot.

Un primer tret d’aquesta personalitat era justament la seva passió per l’amistat. Era amic de tenir amics, de parlar amb els amics, d’ajudar els amics, sovint sense que ni ells mateixos se n’adonessin. I sóc testimoni del mal que li feien alguns amics, pocs, que es prevalien de la seva amistat generosa per obtenir objectius personals o polítics. I que, un cop aconseguits aquests objectius, per totes gràcies ja no se li posaven ni al telèfon. Això li dolia fins al fons del cor, però no per això trencava l’amistat, que sempre considerava un bé superior.

Un segon aspecte de la seva personalitat riquíssima –i l’ordre no significa precedència–, l’aspecte segurament més genuí i individual, era la seva formació republicana i laica, a la francesa. Educat a França, en l’escola laica i gratuïta de la República francesa, en va conservar fins al final tots els seus valors. Republicanisme que no volia dir solament una forma de govern, sinó una manera molt madura d’entendre i de practicar la democràcia. Discutidor empedreït, Romà Planas es complaïa en la discrepància com a font de coneixement, com a aproximació a una veritat que mai no és absoluta però per la qual es delia. L’espantava molt més la unanimitat còmoda que no pas la diferència raonada. Aquest era el seu republicanisme: obert, respectuós tant com apassionat. La seva laïcitat conscient i volguda era encara més xocant en un món com el nostre –al seu retorn de l’exili- en què els referents religiosos són presents, implícitament o explícita, en moltes actituds, en moltes activitats, fins i tot en moltes maneres de parlar. Referents sovint ignorats de tan arrelats com estan. El treia de polleguera aquest “si Déu vol” que tanta gent, no precisament devota, fa servir banalment, sense veure-li el sentit que Romà Planas hi veia. Això era sovint motiu d’interminables discussions vehements en què no admetia que la seva nul·la formació religiosa, el seu desconeixement absolut de la cultura catòlica, fossin una mancança cultural que li impedís d’ésser culturament complet. És més, creia que aquestes adherències culturals religioses dificultaven sovint la comprensió de la cultura, de la societat, de la política. De la persona humana. Laic de cap a peus i bel·ligerant per aquesta causa, Romà Planas respectava sense comprendre’ls els seus amics catòlics.

Finalment, Romà Planas era un socialista catalanista. Per allò de republicà, sentia interès per la cosa pública des de petit. Fill d’un pare del mateix nom, exalcalde de la Roca del Vallès i exdirector general d’agricultura amb la Generalitat republicana, el nen Romà va veure a casa, ja a l’exili, personalitats polítiques amigues del pare. Entre elles, el president Tarradellas. Ja home, va adherir-se al socialisme, i al Moviment Socialista de Catalunya, sota el mestratge del fundador Josep Rovira. Alhora, fidel a la màxima institució catalana, es posà a les ordres de Josep Tarradellas. Serví amb fidelitat el doble ideal amb accions discretes en temps d’exili i, en democràcia –i per confessat esperit d’emulació amb el seu pare– com a Director General d’Administració Local de la Generalitat retornada, com a diputat al Parlament i, poc abans de morir, com a alcalde de la Roca del Vallès, com ja és prou conegut.

El seu catalanisme, el seu nacionalisme català com ell deia –fins i tot quan la paraula fou segrestada pel pujolisme–, era, en això també, republicà i laic. Laic en el sentit que, per a ell, Catalunya no era primordialment una història o un paisatge –que coneixia i estimava prou–, sinó una gent: Catalunya eren els catalans. Republicà en el sentit que els catalans eren ciutadans de Catalunya i que l’única política vàlida era la que, respectant-los aquesta condició sobirana, contribuís a millorar-ne la situació en tots els aspectes. Per això dedicà els darrers anys de la seva vida a fer possible aquesta política, des de l’Administració o des de la gestació d’idees i programes a Emprius.

Vet aquí. Romà Planas era molt més que això. Però això és el que m’ha semblat millor de subratllar breument, jo que també el vaig conèixer. I encara el trobo a faltar.

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn0