La bossa o la vida

Fan veure que es barallen molt, que no poden entendre’s gens, que la seva rivalitat depassa tota mesura. Fan veure que ofereixen projectes diferents –i contradictoris– per organitzar d’una manera o una altra les relacions polítiques de la comunitat. Fan veure que són incompatibles. Fan veure que els afecten molt les morts de ciutadans innocents, víctimes de la irracionalitat fanàtica del terrorisme…

Però saben treure’n profit. En treuen profit, fidelitzant aclaparadorament les seves respectives clienteles electorals, a les quals s’adrecen canalitzant cap al victimisme propi allò que, sovint, és la desgràcia aliena. És segur que, per a molts militants de base d’ambdós partits, això sigui, de veritat, una tragèdia sentida com a ben íntima, que no pretenguin apropiar-se-la per rendibilitzar-la políticament. És més que discutible que hi hagi alguna cosa de semblant en el cas de les estructures dirigents dels mateixos partits. Perquè, presentant-se com a víctima i com a únic possible mètode per activar la solució del problema, s’aconsegueix atraure la simpatia i la solidaritat d’una part de la societat. I, això, sociològicament, sempre és rendible. Dóna vots, canalitza recolzaments, justifica carències, contribueix a fer que sembli explicable allò que és inexplicable. I injustificable.

N’han tingut uns bons mestres, els governs de la democràcia cristiana (valgui la contradicció i la desmesura) italiana dels anys setanta. Gli anni di piombo –els anys de plom del terrorisme, o bé feixista o bé de la pretesa extrema esquerra antisistema- que tants vots donaven, jugant amb la por de tantes persones. Dissortadament, perquè tots plegats en rebem les conseqüències negatives, començant pels mateixos que són víctimes de veritat i que no podran explicar-ho.

Però Xabier Arzalluz no tenia cap problema per aprovar les mesures restrictives, en matèria de drets civils, de desenvolupament cultural, de redistribució econòmica i social, del primer govern Aznar, quan aquest darrer no tenia majoria absoluta. I en parlava cordialment i amb deferència quan es tractava de valorar els traspassos de competències autonòmiques. Fins que s’han trobat rivalitzant pel mateix espai electoral, el de les franges socials més conservadores d’Euskadi.

Perquè –de vegades no ho té prou en compte algun sector d’opinió, especialment a Catalunya– tant el PP com el PNB són partits conservadors, catòlics, amb una visió preferentment patriarcal i corporativa de la societat. Els dos defensen una concepció de nacionalisme il·liberal, que situa la identitat de les “pàtries” molt per damunt dels drets de les persones. Els dos confonen la maquinària política amb l’administració, el poder polític amb l’econòmic, l’organització burocràtica amb l’estructura social. Per això tenen tant afany de dominació, des de les caixes d’estalvis fins a les societats gastronòmiques o esportives. Els dos s’inscriuen en una perspectiva premoderna de la societat, molt anterior i oposada a la de l’opció humanista de la raó il·lustrada que és la base d’afirmació del pensament democràtic occidental.

Que són una colla de fatxes, vaja, els uns i els altres. El que passa és que el PNB es va veure obligat a defensar la República enfront del totalitarisme centralista i uniformitzador que representava el franquisme, per poder preservar l’autonomia política, que no pas per simpatia ideològica, com sembla demostrar la posició partidària de negociar amb Mussolini que mantenien alguns dels seus dirigents. Però, sigui com sigui, i a l’hora de la veritat, en la seva majoria va tenir una posició favorable a l’ordre democràtic i contrària al feixisme.

I això li ha concedit un cert pedigrí. Que no tenen els altres. Almenys, vist des de Catalunya. És possible que això, avui, sigui encara menys clar per a una bona part dels ciutadans del País Basc. És a dir, és possible que, avui, les diferències siguin encara més minses…

Fet i fet, a més, els dos han format part de la Internacional Demòcrata-Cristiana (un altre cop, signes d’admiració ben marcats!!!) i del grup parlamentari del Partit Popular Europeu. Fins que l’elegància “tolerant” del PP va fer expulsar de la Internacional tan grotescament anomenada el PNB –que n’era fundador–, i fins que, aquest darrer, amb més elegància estètica, va marxar del PP europeu quan hi va ser admès el grup Forza Italia de Silvio Berlusconi.

Però tot això, en el fons, no és el més important. Ni el més definitiu. Els serveix per mantenir interessades, morbosament interessades, les seves respectives clienteles, i, amb això, anar fent la viu-viu i conservant el control de les seves respectives administracions polítiques. El victimisme provocat pel terrorisme dóna els vots de la por. Una por que opta pel replegament espanyolista, cap al PP. Una por que es refugia en un replegament maternoumbilical, cap al PNB. Fortament conservadora en els dos casos. Perquè la por sempre és conservadora. Ens frena, ens tanca, ens impedeix de ser lliures i decidir per nosaltres mateixos.

Ara, quan s’ha de tractar del marro, no hi ha cap problema. Quan s’han de fer grans negocis, no passa res. I, sorprenentment –o potser no?– s’entenen perfectament entre tots ells. Sense cap dubte. Per això, em fa molt l’efecte que no se n’adonen que veiem que ens prenen el pèl. O potser pensen que els és igual, perquè a nosaltres ens continua interessant la defensa de la vida, d’una vida digna i lliure per a tothom, sense cap tipus de violència. I, a ells, els interessa molt més la defensa de la bossa…

És per això que, ni els uns ni els altres, no tenen cap inconvenient a entendre’s fabulosament en la cúpula dirigent del segon gran banc espanyol, el Bilbao Vizcaya Argentaria, veritable pes pesant del capital financer basc, que si aquest darrer any ha obtingut una pila de beneficis nets, n’espera aconseguir quatre-cents cinquanta mil milions de pessetes, un 21,7% més, en aquest 2001. El dissabte 10 de març de 2001 així ho van manifestar els principals directius de l’entitat, reunits a Bilbao, en la Junta General d’Accionistes. Els dos copresidents, Emilio Ybarra i Francisco González –aquest darrer, nomenat directament president d’Argentaria pel govern del PP– no van parar, com sempre, de llençar innombrables lloances a la política econòmica de José Mª Aznar. Sempre que poden, demanen més abaratiment de l’acomiadament, entre d’altres meravelles de la postmodernitat. És el problema de passar directament a la “post” venint de la “pre”. En això, estan en íntima sintonia amb el seu gran competidor, Emilio Botín, del Banc Santander Central Hispano. (Què ho farà, que tants es diguin Emilio, i un, fins i tot, Botín…?) Evidentment, són també en intimíssima sintonia amb el seu vicepresident i conseller delegat, Pedro Luis Uriarte, exconseller del govern basc i destacat militant del PNB, no pas del sector “crític”, i amb l’assessor jurídic del consell, Mario Fernández, exvicelehendakari en el govern, més “radical”, de Carlos Garaikoetxea.

Tots d’acord, amb la petjada ferma, rere la política econòmica d’Aznar. O, potser, davant?… Cap problema de cultura empresarial difícil de compaginar, cap entrebanc. És igual. Els uns, són directament del PP. Els altres, del PNB (i dels sectors més durs). Tots, viuen a la zona residencial de Neguri. Cap no ha deixat d’estudiar amb els jesuïtes de Deusto. Ningú no porta els fills a cap ikastola, sinó a l’escola privada confessional catòlica. Ja els està bé tot tal com està. No faran massa res per arreglar-ho. Malgrat tot el control que exerceixen al damunt dels aparells policials. N’esperen més del control dels aparells financers i mediàtics. Perquè ho han tingut sempre prou clar. Entre la bossa o la vida, s’estimen més la bossa.

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn0