El perill nuclear al segle XXI

La predilecció per les centrals nuclears que han manifestat les companyies elèctriques és directament proporcional a la inquietud que provoca a la ciutadania. L’energia nuclear té quelcom de fascinació alquímica en la mesura que transmutem l’essència mateixa dels elements (en aquest cas de l’urani). I en aquest canvi de l’estat de l’àtom s’allibera una ingent quantitat d’energia tèrmica molt útil, però, malauradament, acompanyada d’una energia invisible de gran poder destructiu en forma de radiació iònica.

La transmutació radioactiva ens permet aprofitar-nos de l’energia de la fissió atòmica, però invertint la major part dels recursos per protegir-nos de la radiació que l’acompanya. Una radiació, mortal per a la vida i que per altra banda pot ser punyent durant milers d’anys. Jugar amb l’energia atòmica, en aquest sentit, és un joc sense possibilitat de fer-se enrera. Des de la primera fissió, l’urani radioactiu o els subproductes resultants com el plutoni, no deixaran de ser mortals fins passats un mínim de 10.000 anys. En altres paraules, un cop desballestades, les centrals nuclears continuaran sent un focus de malediccions pels segles dels segles. Tots els sarcòfags atòmics constituiran un focus de risc per a la salut de les persones i l’entorn per a totes les generacions futures. Els materials de confinament emprats requeriran un manteniment i vigilància constant. En resum, des del primer dia que s’inicià l’aventura nuclear, sense adonar-nos, vam signar un pacte d’esclavatge mil·lenari que en qualsevol moment pot desfermar-se de forma letal en contra de la humanitat.

El veritable risc de l’energia nuclear no rau en essència en la possibilitat de l’explosió atòmica d’una central sinó en els residus radioactius que genera i en el fet que un cop tancada la central continua sent activa contra la vida. Precisament, la gran quantitat de residus radioactius generats han propiciat noves aplicacions d’aquests materials no exemptes igualment de risc. Aquest seria el cas de la recent polèmica dels projectils d’urani empobrit.

L’urani empobrit

 

Els defensors d’aquesta tecnologia s’excusen argumentant que s’ha reduït en un 40% la radioactivitat respecte a l’urani natural pur i que els isòtops U234 i U236 també s’han disminuït. Malauradament, el nivell de radioactivitat és 60 vegades superior a la de l’urani natural i hem de recordar que la vida radioactiva del U234 és de més de 200.000 anys. Tanmateix, la característica que fa l’urani tan atractiu per a la indústria militar és la seva densitat. Es tracta d’un metall més dens que el plom, i gairebé tant com l’or, només que infinitament més barat perquè és un residu. Major densitat vol dir major poder de penetració sobre l’acer i altres metalls i, per tant, major poder destructor.

L’urani empobrit s’ha emprat com a material bèl·lic essencialment en tres conflictes documentats: el 1991 a la guerra de El Golf on es van llançar unes 750 tones en forma de projectils, el 1995 en foren 3 tones a les àrees sèrbies de Bòsnia i el 1999 el nombre de projectils d’aquest material emprats a Kosovo passava de les 10 tones. La radiació per al soldat exposat a l’urani empobrit d’un projectil com a usuari no sembla que sigui superior a la d’una radiografia. El veritable perill de l’urani és el residu que queda en el camp de batalla i que podrem ingerir a través de l’aigua i dels aliments (hortalisses o animals) que l’hagin acumulat. El nostre organisme continuarà acumulant-lo (especialment, als pulmons, els ronyons i el fetge) des d’on continuarà irradiant els nostres teixits i cèl·lules.

Els projectils d’urani empobrit quan fan blanc contra un blindatge desprenen un aerosol de partícules radioactives que poden ser respirades per els qui es troben a la vora o dipositar-se directament sobre el sòl, l’aigua, les plantes. Més enllà de la polèmica sobre les síndromes tòxiques i l’increment de càncers en els soldats que hi participaren, la realitat és que la radioactivitat (per mínimes que siguin les dosis) amb el temps s’acumula i incrementa la probabilitat de contraure limfomes, leucèmies, de provocar avortaments, malformacions, etc. Aquesta probabilitat no és fàcil de calcular i més quan la baixa radioactivitat no afecta de la mateixa manera a cada persona i no hi ha un model o patró per avaluar els efectes en funció dels temps d’exposició a la radiació ni de les dosis rebudes. En tot cas, l’ús de l’urani empobrit és molt més que una arma de destrucció immediata. Dissenyar i admetre armes de destrucció retardada i indiscriminada com ara la radioactivitat és una penyora immoral per a les futures generacions.

Vigilar la radioactivitat

 

Però, el veritable perill que ja ens ha llegat la indústria nuclear és el descontrol en el material radioactiu residual. Les desaparicions d’isòtops d’urani o plutoni en els països de l’antiga Europa de l’est són més habituals que no pas es filtra oficialment. El tràfic internacional d’aquests residus pot suposar que s’abandonin materials altament perillosos sense que hi hagi un sistema fàcil de detecció. La ferralla radioactiva que accidentalment es va fondre als alts forns d’Acerinox l’any 1998 i que va escampar un núvol de gas d’urani radioactiu per tot el litoral mediterrani no es va detectar fins tres dies després de la seva emissió.

A Catalunya hi ha una xarxa voluntària (a banda de l’oficial que no dóna mai dades si no és per imperatiu legal) de persones que s’han comprat aparells de detecció de radioactivitat. No són aparells barats, però potser seria important reforçar i millorar l’actual xarxa cívica voluntària de prevenció d’emissions radioactives.

No fa gaires anys en una associació es podia fer una col·lecta popular per adquirir un equip àudiovisual. En el segle XXI disposar d’aparells de mesura de paràmetres ambientals potser serà fonamental per exigir responsabilitats a l’administració i als sectors empresarials implicats en l’emmetzinament del nostre entorn. La veritable xacra de la radioactivitat és que quan en sentim els efectes vitals pot fer massa temps que estigui bombardejant el nostre organisme. D’aquí que no hi hagi possibilitat de prevenir la radioactivitat sinó podem mesurar-la primer.

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn0