Antoni Batista, periodista

Antoni Batista és autor del llibre “Diario privado de la guerra vasca” en el qual es narren els episodis més significatius de la història d’ETA i el seu impacte a la societat basca i espanyola. És redactor de La Vanguardia especialitzat en el conflicte d’Irlanda i, sobretot, del País Basc. Compagina les seves activitats periodístiques amb les de crític musical, també a La Vanguardia.

– Quan llegeixes el que s’escriu sobre el País Basc, no tens la sensació que la majoria de la gent parla del que desconeix?

– Tinc aquesta sensació quan llegeixo els diaris en general, no només quan parlen del País Basc. Crec que estem en un moment molt baix d’exigència en la professió periodística i de llibertat d’expressió, que té a veure amb com està configurat el mercat periodístic, amb dependències econòmiques i polítiques cada cop més fortes, tributàries de determinats peatges o rèdits. En referència al País Basc, tinc la percepció que quan hi ha coneixement molt sovint també hi ha manipulació. Als mitjans de comunicació es dóna una imatge molt esbiaixada de la realitat basca. S’estan fent molts treballs acadèmics d’anàlisi sobre el tractament periodístic que rep el tema basc. Un de molt recent –encara no publicat– dirigit pels professors de la Universitat del País Basc Txema Ramírez de la Piscina i Petxo Idoyaga demostra que hi ha publicacions periòdiques espanyoles de referència –per exemple El País i l’ABC– que un 49% de les vegades que esmenten el govern del PP, o el PP en relació al País Basc, ho fan en positiu. En canvi, del govern basc només en parlen positivament un 10% menys. És una dada significativa.

– En el teu llibre expliques que s’està donant un procés de demonització mediàtica de determinats personatges, que fa que persones que no coneixem ens acabin caient malament, més enllà de la raó… Com es produeix?

– Quan vaig fer el meu estudi universitari, el personatge més demonitzat era Jon Idigoras. Des la publicació del llibre fins ara, aquest infern ha crescut… Fixem-nos com han canviat les coses perquè l’element més demonitzat actualment sigui Xabier Arzallus, del PNB –un partit democràtic des de fa cent-tres anys– que no ha tocat mai una pistola. La barreja de manipulació i desinformació fa aquestes coses. També hi ha la necessitat de crear els antilíders, com a resposta a la creació de líders. Convertir Mayor Oreja en líder porta a fer de Xabier Arzallus un antilíder. Aquesta magnificència de Mayor Oreja –amb tot el respecte i obviant temes personals– s’assembla una mica al tractament que es dóna a persones com el rei, que semblen éssers d’un altre planeta, se’ls fa tan perfectes que estan deshumanitzats.

– Per comparació amb Catalunya és bastant complicat d’entendre. Quina creus que és l’arrel del conflicte que es viu al País Basc?

– El conflicte basc no s’assembla al català perquè no és producte del mateix moment històric en el qual es plantegen problemes d’encaix de nacionalitats com la catalana. Sovint dic, en broma, que el País Basc és el poblat d’Astèrix, és l’únic poble que resisteix a la romanització i que com a tal conserva una llengua preindoeuropea. Parlar una llengua preindoeuropea a l’Europa global és pràcticament un sacrilegi cultural. El País Basc ha estat sempre incòmode a les superestructures polítiques dels seus veïns més poderosos, llevat de l’època en què té estat propi –que dura des del segle IX fins als Reis Catòlics. L’arrel del problema és el no encaix en unes estructures polítiques que molts senten alienes. Aquesta incomoditat persisteix en l’actual marc jurídic espanyol. Al País Basc, els resultats del referèndum de la Constitució de 1978, no són de referèndum, sinó d’eleccions municipals; no hi ha una majoria del poble basc que digui sí a la Constitució.

– En la tradició liberal, el País Basc és comparable a Catalunya? Sabino Arana a Valentí Almirall?

– La tradició liberal del País Basc és discutible, és clerical i conservadora. De fet ETA sorgeix com a trencament amb el nacionalisme tradicional. Sabino Arana fa el mateix paper que fa Blas de Infante a Andalusia; Euskadi li deu un nom i una bandera. Però les seves tesis avui no són vigents. El concepte d’ètnia formava part en el seu moment de la definició de nació, i Arana aprofundeix molt en aquest terme, que avui ha quedat obsolet. A més no sempre sosté els mateixos plantejaments, i parla més de Biscaia que del País Basc. Valentí Almirall,quant a tradició progressista i liberal, li dóna trenta voltes.

– A Catalunya hi ha una fascinació per Euskadi, que no sembla que es produeixi en sentit invers. Què n’opines?

– No, jo crec que hi ha un feeling mutu. Les xifres de turisme interior demostren que els catalans som els principals consumidors de turisme basc i que els bascos són uns dels principals visitants de Catalunya. Fins i tot en moments delicadíssims de la República els bascos demostren l’afecte que tenen per Catalunya. Alguns historiadors valoren el problema de la Llei de Contractes de Conreu com una de les raons d’inici del foc militar del trenta-sis. El PNB hi va votar a favor. Després de la guerra, la Generalitat a l’exili rep molta ajuda del lehendakari Aguirre i el govern basc.

– Determinats sectors d’ETA s’han declarat hereus de la tradició carlista. Com ho interpretes?

– Es consideren hereus de la tradició carlista, no pas ideològicament, sinó com a moviment armat de resistència a l’estat centralista. Hi ha una novel·la de l’Àngel Reikalde Dorregarai, la casa torre, que explica com en una família, durant tres-cents anys, les armes passen de pares a fills. Quant a tradició d’armes ETA és hereva del carlisme; pel que fa a tradició ideològica, ho és de teòrics i activistes de l’esquerra, des del Ché Guevara a Mao Zedong. En un moment determinat, el carlisme és el precedent de lluita armada contra l’estat centralista, però no pas ideològicament. El de l’època de Franco és un carlisme acabat. ETA hereta el carlisme de Zumalacárregui, del XIX.

– És cert que –com afirma Álvaro Baeza– ETA va néixer als seminaris? Suárez Gamboa explica que en un moment determinat, després d’un atemptat hi ha gent d’ETA que es va a confessar. Hi ha algun aspecte religiós en el nacionalisme basc radical, o té altres arrels?

– Álvaro Baeza és una font que no té cap mena de credibilitat. I Suárez Gamboa, un arrepentit que espera aconseguir beneficis penitenciaris, tampoc és una font fiable. Com a arrel ideològica de la fundació d’ETA, l’Església no hi té res a veure. ETA neix a les cases d’uns estudiants de Guipúscoa i Biscaia, que comencen a reunir-se i a formar grups diversos, entre els quals no hi ha cap capellà. Una altra cosa és com a suport d’infraestructur –a l’època franquista, a tot arreu, l’Església deixa locals per fer reunions perquè té la cobertura legal del Concordat, que impedeix que hi entri la policia– o que alguns membres d’ETA formin part del clergat, perquè en aquella època el compromís cristià té bastants teòrics de la guerrilla urbana. A finals dels anys cinquanta, principis dels seixanta, hi ha una església revolucionària que també té a veure amb ETA. D’aquí a dir que ETA va néixer en un seminari, hi ha un salt argumental molt fort.

– Molts pensàvem que ETA s’acabaria amb la democràcia. Per què no es va acabar?

– Ho pensava molta gent. Però, tal com ho diuen ells “No luchábamos contra el franquismo, luchábamos contra España”. Així el problema és per a ells Espanya. La Constitució no recull les seves aspiracions autodeterministes, aquesta és la raó sobre la qual ells sustenten la seva no desaparició després del franquisme. Defensen que eren lluitadors contra el franquisme més perquè Franco era el govern d’Espanya, que perquè fos una dictadura. No seria el primer cas de nacionalisme radical on preval la nacionalitat abans que la ideologia. Els irlandesos, a la Segona Guerra Mundial, van entendre’s amb el Reich contra els anglesos. Van posar el problema nacional per davant del problema ideològic.

– Com era ETA durant el franquisme?

– Durant el franquisme ETA va fer unes funcions de moviment de masses més enllà de la seva ideologia; estava ben organitzada i aglutinava una sèrie de gent d’esquerra, antifranquista, que creia en aquell moment era més operatiu ser a ETA que militar al PNB, i ETA no era aleshores només una branca militar sinó que tenia braços socials, polítics i culturals. També aquí, per a una sèrie de gent d’esquerres que probablement no eren comunistes, era més operatiu militar al PSUC que al Partit Socialista –molt poc visible a la clandestinitat.

– Aquesta gent és la que se’n va cap a Euskadiko Ezquerra en el seu moment?

– Crec que sí, a més dels que creuen que en un sistema democràtic no té sentit la lluita armada. Hi ha gent que se’n va per un problema ideològic, i gent que ho fa per un problema ètic.

– Es parla d’aïllar ETA i el seu entorn. No és un plantejament impossible?

– Es parla de reduir-los al gueto, ETA ja hi és, però el seu suport social frega el 20% de la població. En aquests anys, el teixit social d’Herri Batasuna o de l’esquerra abertzale està ficat a la majoria de domicilis, de famílies, de grups d’amics… L’aïllament social no és possible, el polític sí. Després de la mort de Miguel Àngel Blanco els van fer el buit, són els pitjors moments de l’esquerra abertzale.

– Mediàticament s’oposa nacionalisme basc a constitucionalisme.

– En tot cas és un conflicte entre el nacionalisme basc i l’espanyol –no crec que sigui encertat considerar que Mayor Oreja no és nacionalista. Es viu amb molta por la possibilitat que arribi a governar el bloc nacionalista espanyol, però els rèdits del nacionalisme basc tampoc han estat massa positius; en vint anys de govern no ha pogut solucionar el problema de la violència i s’ha trobat amb una societat que va cap a la fractura.

– Com valores la treva? Va ser un intent seriós, o acabem fent de la necessitat virtut?

– Tot apuntava que era creïble. Fins i tot Jon Idígoras en una roda de premsa va dir que la treva era definitiva i irreversible. Mesos després en una entrevista a la BBC, membres d’ETA deien que aquesta generació no tornaria a veure la violència. Però amb la lògica política a la mà, no es pot analitzar el que fa ETA, que és una organització molt canviant, tan clandestinitzada que cada vegada viu més aïllada de la realitat. Això ha augmentat la diferència d’interessos entre l’organització i la societat. Arriba un moment que la seva política surt de la lògica. Si fossin uns analistes acurats s’haurien adonat del que s’ha adonat bona part del seu electorat i de la gent d’EH: plantejaments ètics a part, si l’objectiu polític és l’independentisme, l’autodeterminació, la violència no només no hi ajuda, sinó que perjudica. El planter de la Kale Borroka és cada vegada més jove –cosa que incideix en la minvada capacitat d’anàlisi– i les detencions cada cop més freqüents fan que l’accés a la cúpula sigui cada cop menys selectiu.

– Per què creus que fracassa Lizarra?

Per diverses raons. Per la diferència de velocitats en l’arribada als objectius des d’un moviment revolucionari i des d’un moviment institucional. ETA –que va per la línia expeditiva– s’impacienta amb el timing institucional i acusa el PNB de traïdor, perquè va un pas més enrere del que ells esperaven. Una altra raó és que el pacte ajunta la pacificació amb la via política, amb l’autodeterminació: pau per a autodeterminació. No s’hauria d’haver establert una relació tan intensa entre aquests dos termes. El PNB en el pacte de Lizarra oblida una franja important de la societat, els no nacionalistes. No es podia fer un procés a Euskadi, ni polític ni social, prescindint de la meitat de la població, sense comptar amb el PSOE.

– Amb el clima tan enrarit que hi ha és molt difícil de plantejar el tema del dret a l’autodeterminació. Qui ha d’exercir-lo, on, quan, com?

– En aquest moment no es pot plantejar el debat sobre qui és el subjecte polític del dret a l’autodeterminació. És molt posterior al reconeixement del dret. L’exercici d’aquest dret, si fos reconegut, pot trigar deu o quinze anys o fins i tot més. El procés de pau consisteix en anar a poc a poc, començar a dialogar a partir de les coses més primàries. Si realment a Euskadi s’inicia un procés autodeterminista, aquest subjecte tan complex es realitzarà al cap del temps, no d’una tirada, depèn molt de les condicions polítiques, que són variables.

– Aquells que han intentat assajar la línia de buscar solucions, d’investigar raons històriques i constitucionals, per obrir portes a aquest reconeixement, són assassinats per ETA. Com ho interpretes?

– Des de l’absoluta il·lògica, en aquests moments, el que guia la mà d’ETA és la lògica de l’absurd. Des del posicionament ètic de no justificar cap assassinat., tots són rebutjables. La mort d’Ernest Lluch demostra l’allunyament de la realitat que té la direcció d’ETA, que ja va tenir un conflicte intern quan va matar Gregorio Ordóñez. Va ser el salt qualitatiu de passar de matar gent dels cossos i forces de seguretat a matar una persona que havia estat el legítim representant del poble. L’acte va rebre la condemna del sector polític més proper a ETA. El més interessant de les propostes d’Ernest Lluch és que se situava en un terreny intermedi, que pot solucionar el problema capital dels bascos, d’encaix en un marc jurídico-politic superior, des de la pròpia legalitat. Si una dictadura es va convertir en democràcia, amb més facilitat es pot aconseguir que tots els bascos –els que se senten bascos, els que se senten espanyols i els que se senten espanyols i bascos– se sentin còmodes en el propi territori. Aquest és el gran repte polític del govern d’Euskadi, el repte de la governabilitat. El pacte de Lizarra va confondre la pacificació amb la governabilitat.

– Com es produeix aquesta mena de silenci ètic dels sectors més abertzales?

– És difícil d’explicar. En tot cas hi ha un nucli dur de l’esquerra abertzale, que vota HB passi el que passi. A les eleccions de 1999, en plena treva, hi va haver un augment de votants d’HB, a compte dels que rebutgen la violència, però una part important de l’esquerra està d’acord amb la violència. Nosaltres no l’entenem però ells la tenen interioritzada, creuen que és una guerra. Tenen la idea que el procés l’han de fer tots junts, que les dissidències donen fortalesa a l’adversari. En el sector polític, la tesi és que encara que hi estiguin en contra, si HB condemnés la violència, es convertiria automàticament en dissident. Els membres d’Herri Batasuna creuen que són ells els que han d’arrossegar ETA.

– Com ho arreglaries tu?

– Jo separaria la governabilitat de la pacificació. La governabilitat del dia a dia s’ha de fer al Parlament. A banda hi hauria d’haver una metodologia de la pau, com la que hi ha hagut a Irlanda –tot i que Irlanda i Euskadi no s’assemblen massa. Una solució de diàleg en dos terrenys. Un, entre tots els grups polítics sense distincions, en el qual es parlés de política, de futur, de les solucions, de l’encaix, de tots aquests temes que subjauen en el problema basc. Però mentrestant l’executiu hauria d’anar governant i el parlament fer lleis. També hi hauria d’haver una altra taula de diàleg entre ETA i el Govern espanyol en la qual es parlés de pau per presos. És una teoria, però n’hi ha d’altres, per al PP el mètode és policia per perseguir els delictes i aïllament polític de l’esquerra abertzale.

– Els grups socials que hi estan en contra, pots aclarir-nos qui són?

– Hi ha grups, com Basta Ya o el Foro de Ermua, que sembla que vagin més a crispar que a resoldre. Crec que en aquests moments, els moviments positius que hi ha a Euskadi són Gesto por la Paz, Elkarri i Guernika Gogoratuz –”recordant Guernika”, un fòrum de debat acadèmic sobre metodologies de la pau–. Aquests grups tenen una funció de sensibilització per la pau, no una funció operativa. La pau no la faran les ONG, sinó els polítics.

– Hi ha algun personatge especialment interessant que escrigui sobre aquests temes?

– L’Avenç ha tret un monogràfic sobre Euskadi, que he coordinat jo. Un dels meus articles és precisament una bibliografia comentada. El llibre de Juan Mari Ollora Una vía hacia la paz, sobre la metodologia que va menar Lizarra, és interessantíssim. Els llibres de Kepa Aulestia són interessants. Angel Rekalde, del que ja he parlat… Per fer-se una idea d’Euskadi, i per entendre-ho, has de llegir molts diaris, has de veure moltes televisions i has de llegir molts llibres. No pots quedar-te amb una sola versió. És tot tan segmentari i parcial, que difícilment trobes una idea globalitzadora que ho incorpori tot.

– Un dels articles del present monogràfic, tracta l’estreta relació dels poders econòmics bascos i espanyols, el bé que s’entenen entre ells la gent del PP i del PNB, tot això com encaixa?

– El PNB, com el catalanisme polític, sempre ha tingut bons pivots a Madrid, tant en el món econòmic com en el polític. Però aquesta era la trajectòria del PNB fins a Lizarra, després hi ha el congrés pràcticament reconstituent del PNB, que es pronuncia a favor de la sobirania. No sé fins a quin punt aquesta estratègia, després del gir sobiranista del PNB, es pot analitzar en les mateixes coordenades. És massa prematur, no es pot saber encara què faran els poders econòmics, si estaran còmodes amb aquest PNB que no és el d’abans.

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on Twitter0Share on LinkedIn0