La panxa no pot créixer indefinidament

L’Organització de les Nacions Unides per a l’Agricultura i l’Alimentació (FAO) calcula que el 60% de les pesqueries oceàniques s’està explotant per sobre de la seva capacitat i que un 70% de les espècies que es capturen estan al límit de la seva explotació o ja l’han superat. Per altra banda, dades concloents indiquen que la producció de cereals per càpita s’ha reduït un 10% des de 1984 i continua a la baixa, alhora que les reserves necessàries, per si vénen males anyades, han estat per sota dels mínims suficients en els darrers anys. Els recursos de la Terra, no només són limitats, sinó que el creixement demogràfic ho fa a un ritme que els sistemes naturals no poden assumir.

Hom podria, doncs, augurar un segle XXI de fam generalitzada, però la paradoxa és que mentre 1.200 milions de persones passen fam al món, una xifra equivalent té problemes de sobrepès. Ambdós grups pateixen de mala alimentació, un per deficiència i l’altre per excés. La realitat és que el 20% de la població mundial –l’anomenada occidental– consumim el 80% dels recursos i si, tal com preveuen els experts, la població del 2050 creix fins als 8.900 milions d’habitants, serà impossible que ho faci seguint el ritme de vida d’Occident. Alguna cosa haurà de canviar perquè el sistema de producció i distribució d’aliments pugui abastar a tantes persones i que totes gaudeixin d’un nivell de vida acceptable.

Terres o carn?

 

Es calcula que actualment al món hi ha 0’11 hectàrees de conreu per càpita, tres vegades menys que el 1972. Els terrenys de conreu de cereals es van perdent a causa de l’abús de fertilitzants, el cultiu intensiu i la maquinària pesada que han contribuït de manera important a augmentar l’eficiència productiva dels conreus però també a l’acidificació i erosió dels sòls, la contaminació de les aigües o l’esgotament dels aqüífers. Això té unes repercussions d’importància cabdal ja que els cereals ens proporcionen la meitat de les calories i proteïnes que consumim de forma directa. De la resta, gairebé un 40% esdevé pinso i el consumim de forma indirecta a través del bestiar, una font d’aliment que cada dia desitgem més. Mentre que el 1950 consumíem 44 milions de tones de carn l’any, actualment aquesta xifra s’eleva a 217 milions de tones. Curiosament, el país que més ha augmentat el seu consum de carn és la Xina, arran de les reformes econòmiques de 1978 que van disparar l’economia del país. És a dir, com més ric és un país, més carn consumeix. Però aquesta comunió gastronòmica amb el món occidental ha tingut per a la Xina un preu sanitari, el percentatge de persones amb sobrepès ha passat del 9% de 1989 al 15% de 1992 i continua creixent.

És hora que ens plantegem el sistema d’abastament d’aliments i els nostres hàbits alimentaris. Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), a tots els països del món la meitat de la població pateix algun tipus de deficiència en la nutrició. L’excés de pes és preocupant en un país com els Estats Units, on pateixen sobrepès el 55% de la població adulta i un de cada cinc infants. Mai en la història no havíem tingut tanta quantitat i varietat d’aliments com ara. Davant aquesta abundància, un dels temes que més ocupa les organitzacions internacionals sobre alimentació com la FAO o l’OMS és la mala nutrició. Mengem molt però malament. Consumim moltes proteïnes i greixos animals en detriment de les proteïnes d’origen vegetal, la fibra i les vitamines. A més, en general, ingerim un nombre de calories excessiu pel tipus de vida que portem. Als EUA el tractament de l’obesitat li costa a la sanitat del país 118.000 milions de dòlars anuals, uns diners que es podrien destinar a d’altres qüestions socials si es posés una mica de seny a l’hora de menjar.

El pes que afebleix el planeta…

 

Els estats subvencionen el combustible que es gasta en l’agricultura i la pesca perquè és la base de la cadena alimentària. Però no sabem quina part dels nostres diners acaba convertida en donuts, pizzes o hamburgueses, que potser mai no consumim perquè seguim una dieta sana. Kelly Brownell, professora de Nutrició de la Universitat de Yale, opina que caldria gravar els aliments segons el seu valor nutritiu. D’aquesta manera els aliments més pobres en nutrients i més rics en greixos i sucres, tindrien un impost afegit al seu preu de venda mentre que les fruites i verdures no es gravarien amb cap impost. És clar que la població pot decidir quan està ben informada, però que amb això no n’hi ha prou. Sembla provat que tenim una disposició psicològica per als sucres i els greixos. Mc Donald’s, Coca-cola o Donuts ho saben i d’això se n’aprofiten per fer negoci. L’ètica empresarial és una fal·làcia per a aquestes companyies. Però qui permet que elles es vagin enriquint a costa del que sigui són els governs de les nacions. En l’era de la globalització, ara és el moment de replantejar-nos una qüestió tan fonamental com la producció i distribució dels aliments. Quan mengem més del que en realitat el nostre cos necessita, no només ens engreixem amb els problemes de salut i psicològics que pot comportar sinó que, a més, estem exigint un model de desenvolupament que amenaça directament el planeta. Però aquest excés de menjar, siguin vegetals, carn o peix es fa perquè l’energia de conrear, pescar o engreixar està subvencionada. Una energia que al seu torn contribueix al perillós efecte hivernacle. Les vaques potser es poden tornar boges, però la humanitat sembla que fa molt mès temps que ho està i no sembla que això alarmi gaire gent. El problema és que ara per ara pesa massa allò d'”a la taula i al llit al primer crit”; el darrer crit just abans d’ofegar-nos, però de massa farts…

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on Twitter0Share on LinkedIn0