Nota sobre el segle XX

En el transcurs del segle XX, en els diversos camps de l’activitat humana: el científic, el cultural, el polític, el social, l’econòmic, etc., han tingut lloc nombrosos esdeveniments importants i canvis transcendentals. Des del canvi de paràmetres científics, en particular en el camp de la física amb la teoria de la relativitat i la teoria quàntica que han qüestionat la validesa universal de la newtoniana, fins al fenomen de l’explosió demogràfica, d’una magnitud sense precedents, passant per l’enorme destrucció d’espècies vegetals i animals i la posada en perill de l’ecosistema de la Terra, pel gran augment de la producció acompanyat, durant el darrer quart de segle, d’un important increment de la desigualtat en el seu repartiment i de l’increment de la misèria, per l’avenç, en la major part de països, del reconeixement dels drets de les dones i la seva equiparació real encara que no total amb l’home, etc.

L’extensió d’aquesta nota impedeix referir-se als diversos aspectes de l’activitat humana. Per això aquí tan sols es farà referència, i de forma esquemàtica, a dos d’aquests aspectes, el geopolític i l’econòmico-social.

El segle XX s’inicià amb el predomini mundial de l’imperi britànic, que a les acaballes del regnat de la reina Victòria es trobava en la seva màxima esplendor i s’acabà amb el predomini mundial indiscutit de l’imperi ianqui. Aquesta ex-colònia britànica aconseguí la independència a finals del segle XVIII, quan els colonitzadors d’origen britànic de la costa Est protagonitzaren la revolució americana i la guerra de la independència amb què aconseguiren trencar els vincles colonials amb l’imperi britànic, al qual al cap de més de cent anys i arrel de la Primera Guerra Mundial, substituïren com a primera potència mundial.

Així, a nivell geopolític, el segle XX es caracteritza pel predomini anglosaxó a nivell mundial, que de forma més o menys total s’ha mantingut en el transcurs de tot el segle, i pels diversos intents de substituir o sostreure l’esmentada dominació, amb les corresponents guerres i revolucions a què han donat lloc.

El 1914 s’inicià la Primera Guerra Mundial (1914-1918). En aquest conflicte que enfrontà les “potències centrals” –Alemanya, Àustria-Hongria, Turquia,…– a les “potències aliades” –Gran Bretanya, França, Rússia,…– a les quals avançada la guerra s’hi afegiren els EUA, s’hi entrecreuen diverses enemistats i motivacions, com la rivalitat franco-alemanya, la disputa entre Àustria i Rússia pel domini dels Balcans, etc. Però la seva causa general i raó principal es troba en la lluita per una nova redistribució del món entre les potències europees degut a l’aspiració d’Alemanya, que en els anys anteriors havia experimentat un formidable creixement econòmic, a potència hegemònica i a la voluntat de Gran Bretanya de mantenir el seu predomini.

Aquesta guerra, que finalitzà amb la derrota de les “potències centrals”, a més d’acabar, de moment, amb les aspiracions d’Alemanya, comportà altres conseqüències. Poden citar-se entre les més importants:

– La desaparició de quatre imperis: l’imperi alemany, el rus, l’austro-hongarès i el turc, i la transformació dels dos primers en repúbliques tot patint considerables pèrdues territorials, mentre que els dos segons es desintegraren com a entitat política.

– L’inici de la pèrdua de l’hegemonia mundial de les potències europees a favor de l’hegemonia dels EUA i l’ocasió per al desencadenament de la revolució russa.

La revolució russa de 1917, a més de comportar profundes transformacions a nivell polític i econòmico-social, va representar també un canvi important a nivell geopolític, el de la constitució d’un espai territorial extens exclòs de “L’ordre mundial” patrocinat per la dominació anglosaxona.

El 1945 començà el conflicte bèl·lic que va enfrontar les “potències de l’eix” –Alemanya, Itàlia, Japó– a les “potències aliades” –Gran Bretanya, França, l’URSS, els EUA– en el transcurs de la Segona Guerra Mundial (1939-1945). El motiu central de la guerra fou l’intent d’Alemanya i del Japó de posar en qüestió l’estructura de dominació mundial imperant i substituir-la per l’establiment d’un “Nou Ordre Internacional” basat en el repartiment del món en tres zones hegemòniques: l’anglosaxona, l’alemanya i la japonesa. Intent que es trobà amb l’oposició anglosaxona, en particular de la Gran Bretanya i dels EUA.

Alemanya propugnava la creació de l’anomenat “Espai Vital”, que s’estenia per l’Europa continental i les terres de l’Est –fer de Rússia l’Índia alemanya– com a zona autosuficient econòmicament i dividida territorialment per funcions econòmiques d’acord amb els interessos alemanys.

El Japó, amb uns plantejaments semblants, pretenia la creació de “L’Esfera de Major Coprosperitat de l’Àsia de l’Est”, utilitzant l’eslògan d'”Àsia per als asiàtics” (llegir per als japonesos), copiat del de la doctrina Monroe aplicada pels EUA des de feia més de cent anys d'”Amèrica per als americans” (llegir nord-americans).

Els EUA amb plantejaments també similars propugnaven primer la creació de la “Gran Àrea” que incloïa a més de tot Amèrica, els països de l’occident europeu i els seus imperis colonials, en particular el britànic, el francès i l’holandès, la qual cosa entrava en conflicte amb les aspiracions d’Alemanya i del Japó. Avançada la guerra, quan aquesta s’inclinà a favor seu, ampliaren la “Gran Àrea” i la substituiren pel “Món Lliure” que incloïa tot el món, excepte l’URSS i la seva zona d’influència. Entre 1942 i 1944 ja van planificar la creació del FMI, el Banc Mundial, l’ONU, etc., per garantir els interessos dels EUA a la postguerra.

El resultat de la guerra representà la fi de les aspiracions d’Alemanya i del Japó, l’establiment de la supremacia indiscutible dels EUA a nivell mundial –el 1947 amb el 6’3% de la població disposaven del 50% de la riquesa mundial– i l’ampliació de la seva hegemonia i comandament a tot el “Món Lliure”. I també, la consolidació de l’URSS, que sortí de la guerra econòmicament debilitada i territorialment ampliada, com un espai independent del “Món Lliure”.

Una altra conseqüència de la guerra va ser la pèrdua de capacitat de les metròpolis per mantenir les seves possessions colonials, en especial les d’Àsia on la major part havien estat ocupades pel Japó. El 1945 la meitat d’Àsia, gairebé tot Àfrica, com també el Carib i Oceania eren colònies, però molt aviat començà un ampli i ràpid procés de descolonització. El 1946 els EUA concediren la independència a les Filipines, mentre que França i Holanda es resistien més cosa que donà lloc a guerres –Indoxina, les Índies Holandeses– que van perdre. Gran Bretanya va recular amb més rapidesa i va concedir la independència a Birmània, l’Índia, el Pakistan. L’evolució al Pròxim Orient va ser similar. I a l’Àfrica el procés es produí amb cert retard, i no es va no accedir en molts casos a la independència fins a principis dels seixanta i fins i tot més tard, com va ser el cas de les colònies portugueses.

Poc temps després d’haver-se signat la pau, finalitzà la lluna de mel entre els EUA i l’URSS aliats durant la guerra i s’inicià el llarg període de l’anomenada “Guerra Freda” que finalitzà el 1989 amb la “caiguda” del mur de Berlín. Dos anys més tard, el 1991, l’URSS es desintegrà.

Els més de quaranta anys que durà la “Guerra Freda” constitueix un període caracteritzat per la divisió del món en dos grans blocs enfrontats, els anomenats “Món Lliure” i “Països Socialistes”, comandats respectivament pels EUA i l’URSS. Es tractà d’un enfrontament asimètric en què el “Món Lliure” va disposar sempre d’una clara superioritat econòmica, tecnològica i militar, tot i que el 1949 la Xina s’incorporà al camp “socialista” i que la Unió Soviètica obtingué algunes victòries puntuals, com les que aconseguí en la cursa per la conquesta de l’espai. Superioritat que si bé conferí als EUA una indiscutible supremacia a nivell mundial no fou suficient per impedir el desenvolupament autònom d’uns estats, l’URSS i la Xina com a més importants, que intentaren superar el retard econòmic heretat dels segles anteriors.

A partir dels anys cinquanta, cal tenir també en compte la presència, en l’escenari de la política mundial, dels anomenats “Països no Alineats” o del “Tercer Món”, bloc que inclou un ampli conjunt de països econòmicament poc desenvolupats, la majoria amb la independència política acabada d’estrenar i que en la “Guerra Freda” no volien situar-se ni amb els EUA ni amb l’URSS. Aquests països, a partir de la seva neutralitat en la “Guerra Freda” i comptant amb la força numèrica de què disposaven a l’ONU com també amb el seu pes com a productors de matèries primeres que necessitaven els països industrialitzats, intentaren aconseguir la independència econòmica i l’autonomia que precisaven per poder desenvolupar-se.

Durant els anys cinquanta i seixanta i fins la primera meitat dels setanta aquest bloc de països obtingueren un èxit considerable amb l’increment de la seva influència política i amb un major desenvolupament econòmic. Però a partir de la segona meitat dels setanta i durant la dècada dels vuitanta van ser progressivament marginats, fins a desaparèixer totalment com a projecte conjunt durant els noranta.

L’última dècada del segle XX, amb l’enfonsament del “camp socialista” i la desaparició del bloc dels països del “Tercer Món”, el “Món Lliure”, dirigit i controlat pels EUA, va passar a abastar tot el món. Per això des de l’inici dels noranta, els EUA diuen que s’ha instaurat un “Nou Ordre Internacional”.

En acabar el segle XX, el rang de llengua universal aconseguit per l’anglès, la imposició de la cultura ianqui arreu del món i la xarxa d’espionatge planetari “Echelon” en la qual hi participen els EUA, la Gran Bretanya, el Canadà, Austràlia i Nova Zelanda, simbolitzen clarament el moment de màxima expansió –fins al present– atès per la supremacia anglosaxona.

Pel que respecta a l’àmbit econòmico-social, en iniciar-se el segle XX el sistema econòmic imperant era el capitalisme liberal, el qual tot i les fases o cicles d’expansió i crisi per què havia passat des del seu naixement, s’havia anat expandint i consolidant. Durant la primera dècada del segle XX i part de la segona, els països econòmicament més desenvolupats experimentaren un fort creixement de la seva capacitat productiva –en constitueix una mostra l’enorme augment de la producció de la indústria sidero-metalúrgica–, que els empenyé a incrementar les seves possessions colonials amb les darreres terres que restaven per repartir.

Els problemes derivats de la sobreproducció exacerbaren la competència i rivalitat entre les grans potències industrials, la qual cosa finalment conduí a l’esclat de la Primera Guerra Mundial (1914-1918), a partir de la qual el capitalisme liberal entrà en una llarga i profunda crisi. Crisi que va atènyer la seva màxima gravetat l’any 1929, amb el crac de la Borsa de Nova York –l’anomenada “crisi del 29″– i de la qual el capitalisme no aconseguí sortir fins a la finalització de la Segona Guerra Mundial.

Aquesta crisi del capitalisme liberal va sumir la burgesia en una greu crisi de confiança sobre el seu present i el seu futur, en perdre la fe en el funcionament dels “mecanismes automàtics del mercat” en què es basava el capitalisme liberal.

Davant la crisi econòmico-social que es va obrir en el si del capitalisme i la incapacitat del mateix capitalisme liberal per superar-la, es varen propugnar i es van dur a terme una sèrie d’alternatives econòmico-socials que d’una manera més o menys profunda tractaven de modificar o substituir el capitalisme liberal a fi de poder superar aquesta crisi.

Per la seva importància i significació com a alternatives que es van posar en pràctica durant aquest període cal esmentar: El “socialisme” d’Estat a la Unió Soviètica, que es desenvolupà a partir de la revolució bolxevic de 1917; els règims totalitaris feixista i nacionalsocialista a l’Itàlia de Mussolini i l’Alemanya de Hitler respectivament; l’alternativa col·lectivista basada en els principis del socialisme llibertari o antiautoritari, que és desenvolupà durant la revolució espanyola de 1936 i la política del New Deal promoguda pel Brain Trust, que el President T. Roosevelt va impulsar als EUA.

Totes aquestes alternatives presentaven entre elles diferències importants, però al mateix temps, a excepció de la col·lectivista –basada en l’autogestió dels treballadors i en l’exercici de la democràcia directa–, tenien totes un important element comú: el d’assignar a l’Estat, en major o menor grau, un considerable increment del seu poder i de les funcions que havia de desenvolupar en el conjunt de l’activitat social en general, i en l’activitat econòmica en particular, donant-li el paper d’ordinador actiu de la vida econòmica, que el capitalisme liberal confiava exclusivament als mecanismes del mercat.

El resultat de la guerra espanyola de 1936-1939 que eliminà l’alternativa col·lectivista i el de la Segona Guerra Mundial (1939-1945) que acabà amb el nazisme i el feixisme (excepte a Espanya i Portugal que restaren com a països aïllats o marginals) reduí, a partir de 1945, a dos el nombre d’alternatives amb presència real, les quals protagonitzaren la vida econòmico-social de les dècades següents: la del “socialisme” d’Estat, que en les seves diverses variants fou la que imperà en els països de l’anomenat camp socialista i la del New Deal, que també en diferents versions, fou la que s’implantà en els països capitalistes més desenvolupats, donant lloc al capitalisme monopolista d’Estat i a l’anomenat Estat de benestar.

Pel que fa al “Tercer Món”, constituït per un ampli i complex conjunt de països amb diferents graus i condicions de dependència econòmica, durant les dècades que van des dels anys cinquanta fins als vuitanta, s’assajaren diferents models de desenvolupament en els quals el pes o importància de la propietat privada o estatal dels mitjans de producció era força diferent, però la intervenció de l’Estat en l’economia va tenir, en general, una gran importància.

La fi de la Segona Guerra Mundial marcà l’inici dels “trenta gloriosos”, període en què s’experimentà un impressionant creixement econòmic, tant a “Occident”, com en el camp “socialista” –que fou particularment elevat– com en el “Tercer Món”.

Amb “els fets de maig” a París –món occidental–, “la primavera de Praga” a Txecoslovàquia –camp socialista– i els esdeveniments de la Plaça de les Tres Cultures a Mèxic –tercer món–, l’any 1968 marcà l’inici de la contestació social a la situació existent, que es prolongà durant la dècada següent. El moviment s’originava, no tant per la manca de progrés econòmic, el qual es donava, sinó per la manca de participació i capacitat real de decisió de la població en els afers polítics, econòmics, culturals, etc., en definitiva per l’exigència de fer realitat el dret de la població a decidir el tipus de societat en què volia viure, dret que es trobava negat per la imposició de la dominació que exercien les diverses elits polítiques i econòmiques.

Aquest moviment va ser reprimit, neutralitzat i finalment derrotat en els tres móns “l’occidental”, “el socialista” i “el tercer”, però deixà una clara constància de l’ampli rebuig social al manteniment del statu quo imperant des del final de la Segona Guerra Mundial –1945– i posà en evidència l’esgotament dels models econòmico-socials existents i la necessitat de reemplaçar-los. De tot plegat les classes dominants en prengueren bona nota i no precisament per satisfer les aspiracions plantejades ans tot el contrari per intentar impedir que podessin ser plantejades de nou.

A l’URSS, a partir de finals de la dècada dels setanta, una fracció de la classe dominant assajà de portar a terme certes mesures descentralitzadores i pseudo-democratitzadores tot mantenint el model de “socialisme d’Estat” sense aconseguir resultats positius. Posteriorment –el 1991– la mateixa classe dirigent decidí liquidar l’esmentat model per instaurar la propietat privada capitalista i a partir de la seva situació de privilegi poder seguir exercint de classe dominant. Això ha donat lloc a un capitalisme assilvestrat en el qual les màfies i la corrupció desenfrenada són els protagonistes; com també, un dramàtic descens de la producció i del nivell de vida de la població i a un augment espectacular de les diferències econòmiques. Rússia ha tornat de fet a la situació tercermundista de què en bona part havia aconseguit sortir.

Pel que fa a la resta de països que havien adoptat el “socialisme d’Estat” l’evolució ha estat semblant, excepte algun cas, com el de la Xina, en què la transició ha estat més gradual, i ha obtingut uns resultats econòmics més positius, acompanyats però d’un augment de les diferències econòmiques i de la misèria d’una part important de la població.

En els països capitalistes –amb els EUA i la Gran Bretanya al davant–, la classe dominant mancada de noves idees i incapaç tant de renunciar a la seva situació de privilegi com de plantejar noves alternatives que li permetin mantenir-se en el poder, optà per tornar a introduir els vells dogmes i esquemes del capitalisme liberal –maquillats amb la pompa de les noves tecnologies– sense, pel que sembla, tenir en consideració la profunda crisi que ja patí el capitalisme liberal durant aquest segle, amb l’enorme destrucció de riqueses i les desenes de milions de morts que provocà. Crisi que al ser incapaç de superar, forçà al capitalisme mateix a recórrer a d’altres alternatives.

Amb tot, l’ofensiva per imposar el capitalisme liberal que s’inicià a finals dels setanta i prosperà durant els vuitanta, s’ha imposat totalment, a nivell mundial, durant l’última dècada del segle XX, tot i haver patit una sèrie de crisis parcials. La continuació encara no és història i quan ho sigui formarà part del segle XXI.

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on Twitter0Share on LinkedIn0