L’era de la incertesa

Ni entre el 31 de desembre de 1999 i l’1 de gener de 2000, ni entre el 31 de desembre de 2000 i l’1 de gener de 2001, no passa absolutament res. No hi ha cap relació amb cap canvi astronòmic ni amb cap pas d’una era a una altra que no sigui un simple convencionalisme de base matemàtica. A més, inventat per un Papa.

L’astrònom Socígenes d’Alexandria va elaborar un model de còmput de l’any, basat en la suposada rotació del Sol al voltant de la Terra, aplicat a Roma per Juli Cèsar l’any 46 abans de la nostra Era (any 708 de la fundació de Roma). En comptes de començar al març, com era habitual (i més lògic en els calendaris de base solar), l’any s’iniciaria al mes de gener i tindria una durada de 365 dies, afegint un dia més cada quatre anys –es feia doble, precisament, el 23 de febrer (bis-sexto die ante calendas martias). En conjunt, es computava una durada de 365’25 dies, produint-se un error de 7’5 dies en 1000 anys. El Papa Gregori XIII, el 1582, ordena una reforma que establirà les estacions segons el cicle solar existent l’any del Concili de Nicea (325) i farà coincidir l’any civil –365 dies– amb l’any tròpic –365’242 dies–. Com en els 1257 anys transcorreguts des d’aquell Concili s’havia acumulat un retard de 10 dies, es va decretar que després del dijous 4 d’octubre de 1582 vindria el divendres 15 d’octubre, i que serien de traspàs tots els anys múltiples de 4, però dels acabats en dos zeros només ho serien aquells el nombre de centenes dels quals fos també múltiple de 4.

Els països amb governs majoritàriament catòlics van adoptar ben aviat el nou sistema proposat pel Papa, però a la mateixa Europa van coexistir durant molt de temps ambdós calendaris. Gran Bretanya no adoptaria el calendari gregorià fins al 1752; Japó ho faria el 1863, Rússia el 1918; Rumania i Grècia el 1924 i Turquia el 1927.

A més, hi ha calendaris lunisolars que tenen la mateixa durada però amb mesos que segueixen aproximadament les llunacions. Tenen un mes variable que permet realitzar ajustaments, de manera que, després d’un cert cicle, l’any comenci en les mateixes circumstàncies astronòmiques. És el cas dels calendaris amb més relació amb els canvis reals de caràcter natural, com l’hebreu, el grec antic, el xinès, el mongol, l’indi i el maia.

Hi ha, també, calendaris lunars que es fonamenten tan sols en el curs de la lluna. Computen un any de 12 mesos d’entre 30 i 29 dies, amb un total de 354 dies. Presenten importants marges de diferència amb la durada de l’any natural. L’exemple més clar és el calendari musulmà. 33 anys “musulmans” equivalen a 32 anys naturals.

Hi ha, finalment, sistemes basats en aspectes humans i no pas naturals, matemàtics o astronòmics, d’un abast molt menys considerable, però que pretenen fonamentar-se en dates que al·ludeixen, d’una forma històrica o simbòlica, a processos inaugurals o fundacionals considerats positius. Els casos més clars es relacionen amb una concepció il·lustrada que pretén desempallegar-se del sistema de comptabilització tradicional a partir del suposat (i no demostrable històricament) naixement de l’individu que dóna peu al canvi d’era en el món occidental.

L’exemple més complet és el del calendari republicà francès instituït el 24 de novembre de 1793 per la Convenció revolucionària. Es datava a partir del 22 de setembre de 1792, dia de la proclamació de la República –que, a més a més coincidia amb l’equinocci de tardor–, inici de l’any I. L’any es dividia en 12 mesos de 30 dies, segmentats en tres “dècades” de deu dies en comptes de setmanes de set, afegint-hi 5 dies de “festes republicanes”. És conegut el canvi de nom dels mesos, per simbolitzar el pas a una nova era, que prenien com a base els cicles del treball agrícola o les circumstàncies climàtiques. L’1 de gener de 1806, Napoleó, obeint els seus desitjos d’estabilització del règim que implicaven una entesa amb el Papa, va decidir el seu reemplaçament pel calendari gregorià.

Un altre és el cas del calendari maçònic que s’inspira en una aproximació simbòlica als inicis del procés de la civilització (sempre, òbviament, des d’una perspectiva occidental i un tant eurocèntrica) que prendria la revolució urbana posterior al neolític i la transició a l’edat del bronze com a paràmetre inicial, sumant 4000 anys a la data convencional.

No podem treure tampoc massa conclusions concretes, deixant a part els merders dels calendaris, respecte a si de debò hi ha res a celebrar… o tan sols a commemorar.

Hi ha moltes maneres d’enfocar els hipotètics sentits o absències de sentit de qualsevol període temporal que pugui periodificar-se des d’un punt de vista, diguem-ne, històric. Una de les interpretacions més recurrents, aquests darrers temps, insisteix a considerar, malgrat la raó matemàtica, el segle XX com a culminació d’un procés obert que, gairebé des del començament de l’existència d’un espai social i cultural comú a Europa occidental, hauria d’haver conduït al progrés general de la societat i a la millora global de les perspectives vitals i intel·lectuals dels individus que hi viuen. Aquest espai, sense capficar-nos massa en la versemblança de les dates, sembla configurar-se per la barreja de les desfetes polítiques de l’Imperi romà i la pervivència del seu llegat cultural, empeltat d’una certa però no pas general tradició grega, amb la mitologia –material i metafísica– cristiana que atorga cert perfil als regnes d’origen germànic amb els quals es dibuixa l’entorn polític europeu a partir del segle V. Fins a l’any 1000, més o menys, s’escolen els “segles de ferro” que desemboquen en un tímid intent de quatre frares, representats per Alcuí de York –la majoria dels quals ho eren per poder accedir a la mínima cultura escrita, però no pas per convicció– de plantejar-se alguna necessitat més que l’estricta supervivència. Del cos, evidentment. I ho fan des de l’únic lloc on és possible mobilitzar recursos de caire intel·lectualment creatiu: algunes escadusseres biblioteques del nucli de l’Imperi carolingi on es conserven manuscrits aprofitables… Aquí comença el que no podem escatir si és o no un dels orígens d’un error important de percepció històrica: el “renaixement” carolingi com a primera fita del desplegament a Europa del geni de les potencialitats humanes posades al servei d’algun afany de millora, d’un anhel de contribuir a fer possible una correcta combinació entre la passió de les idees i la capacitat per materialitzar-les en un procés constructiu del qual en pogués sortir un avenç per a d’altres persones o grups. Una interpretació tradicionalment “positiva” o potser idealista ha volgut enllaçar, des d’aquí, els esforços posteriors amb les conseqüències darreres de la modernitat, tot considerant que la feina per la “il·lustració” esdevenia d’un horitzó de molt més abast que no pas el del pensament progressista “modern” manifestat a partir del segle XVIII…

… Una mica més tard, al segle XII, es manifestaria aquell incipient ambient de creativitat i energia alternativa que Lluís Racionero ha volgut imaginar com a antecedent directe del Renaixement: el desvetllament cultural occità que té en les corts d’amor i el catarisme la seva manifestació més clara, on l’heterodòxia espiritual porta a replantejar, en bona mesura, la funció de moltes relacions socials i personals, amb la dona, per primer cop en el nostre context, com a eix vertebrador d’una nova concepció de la comunitat.

Malgrat la ferotge repressió patida, alguna espurna en subsisteix en forma de llavor, transmesa pels “fratelli d’amore” i els humanistes incipients del dolce stil nuovo, a les zones del nord i el centre d’Itàlia que, més tard, es converteixen en el nucli del nou esperit renaixentista. En la seva expansió hi contribuirà, en bona mesura, el relatiu progrés agrícola que han fet possible els canvis d’arada i la substitució de les eines de fusta per les de ferro en bona part dels territoris de l’Europa meridional (sembla prou comprovable que és en aquesta època quan, a Catalunya, pot detectar-se ja una important transformació del paisatge com a resultat del treball de la terra), així com la influència eficaç de la ciència i la tècnica àrabs, que a través de l’intercanvi que es manté ininterrompudament malgrat les crisis bèl·liques, condueixen a la revolució comercial del segle XIII, a un augment molt considerable de les activitats mercantils i a la millora dels mitjans de transport i de comunicació –que vol dir assegurar, bàsicament, l’existència de camins entre el món rural i els seus centres de mercat, les fires i, cada cop més, les ciutats–, i a ampliar o organitzar els ports. D’aquesta primera tongada d’acumulació de capital per part d’una incipient burgesia mercantil en sortirà el seu intent d’aspirar a una més gratificant posició social i política i, inevitablement, l’enfrontament amb els beneficiaris de la feudalitat, l’Església i la noblesa terratinent. Aquest procés ens porta a les lluites de la Busca contra la Biga per fer-se amb el control del Consell de Cent barceloní, a la dinamització creixent de la funció de les ciutats com a àmbit generador de noves expectatives i, indefugiblement, a la revolució urbanística i artística del segle XV i als nous paràmetres mentals que desemboquen en l’humanisme renaixentista.

Algú ha volgut veure en el nou paradigma de l'”home del Renaixement” la veritable i definitiva consciència europea. L’autoafirmació de l’individu, la capacitat d’enllaçar la raó intel·lectual amb la voluntat d’acció, i la possibilitat de comunicar-ho i estendre-ho universalment, per augmentar el control dels individus sobre el medi, el domini sobre el món, l’aparença de protecció enfront l’adversitat, el desig de permanència en la vida de la terra més que no pas la permanent preparació medieval per a l'”altra vida”.

El gest i la pulsió que comuniquen el rostre amb la mà, a punt per actuar, del David de Miquel Àngel, ens en donen bona prova. A partir d’aquí, s’obren dues menes de perspectiva: l’aprofundiment en els valors de la llibertat, la conquesta del dret i dels drets davant qualsevol sistema totalitzador, orgànic i hegemònic, el trencament dels vells dogmes esclerotitzats… o l’impacte arrabassador del geni, de la voluntat desfermada per damunt de tot i de tothom. La mirada universalment comunicativa de la Gioconda de Leonardo potser ho fa extensible arreu. O potser el misteri màgic del seu somriure i l’esborronament difós del seu entorn ens avisen, irònicament, que, al final del camí, hi podríem trobar sorpreses …

Perquè, d’una banda, hi ha l’embrió de la llibertat de consciència i de l’emancipació dels qui han estat sotmesos… de l’altra, la gènesi del poder absolut, de l’estat racionalment estructurat com a maquinària funcionarial inesgotable, de les grandiloqüents monarquies del Barroc… el Leviathan de Hobbes.

Potser la nova energia es transformaria en voluntat de poder i assumiria els costos destructors com a part indefugible de l’accés al control del món. Potser al final hi hauria l’imperialisme colonialista, el productivisme explotador capitalista, la degradació del medi i l’esgotament dels recursos naturals i la tecnologia de l’holocaust, o del gulag.

El cas és que l’aplicació tècnica de la “nova ciència” permetrà, a partir del segle XVII, procedir a exportar aquest nou paradigma europeu per afavorir l’aprofitament dels recursos agrícoles i minerals d’arreu del món i l’explotació de la població, destruint cultures quan cal, que és gairebé sempre, i condemnant continents sencers a viure en el futur un rol subsidiari i inert. L’actual situació d’Àfrica n’és el resultat més sagnant.

De ben segur hi haurà, entre la població europea, una relativa millora en les seves condicions alimentàries i higièniques –no és cap broma que les patates americanes seran el principal (i durant molt de temps únic) benefici per als sectors populars d’aquesta expansió– i que les transformacions comercials i l’obertura contínua de noves rutes marítimes permetran augmentar la capacitat d’increment en els ritmes d’acumulació de capitals i, paral·lelament, exportar excedents de població a d’altres continents, preferentment a Amèrica.

Amb això, tindrem la base dels fonaments materials de la modernitat industrial. I el pensament d’arrel il·lustrada haurà de començar a reivindicar la seva adscripció a una d’ambdues tradicions modernes: aquella que s’inscriu en la Declaració de Filadèlfia de 1776 com a resum de les intencions de les idees de progrés, el dret de tots els individus a la felicitat. El cànon de pensament i d’acció dels corrents humanistes que, sota adscripció liberal, socialista o àcrata, o, evidentment, sense cap mena d’adscripció, han constituït la clau de volta de les lluites populars per la llibertat i han begut, i segueixen bevent, de les fonts de la Revolució Francesa de 1789 … Per desenganxar-se de l’altra, la dels qui han donat peu a un esquema de “progrés” en què l’evolució científico-tècnica es posa només al servei de la voluntat de poder, sigui a l’empresa, a cadascun dels diferents àmbits de sociabilitat o en l’espai de la comunitat políticament articulada, per a la qual les persones deixen de ser, fonamentalment, subjectes de drets i esdevenen “recursos humans”… És el fil, no gens subtil, que porta de F.W. Taylor a Hitler i a Stalin. Tots, malgrat les distàncies històriques i els diversos orígens mentals, identificats amb una visió quantitativa, mecanicista, per a la qual només compta la dimensió linealment productiva de les capacitats d’organització de l’individu concebut com a peça d’engranatge d’un ordre “harmònic” definitiu. Amb el suport decidit i immarcescible de totes les franges conservadores de la societat i de totes les esglésies dogmàtiques que, es diguin com es diguin, sempre han prioritzat el principi d’ordre per damunt del de llibertat… o el de Thanatos per damunt del d’Eros.

Paradoxalment, doncs, una de les valoracions possibles ens fa sospitar que la versió mecanicista de la modernitat enllaça, altre cop, amb els vells models imperials del despotisme “asiàtic”, afegint-hi, això sí, bones dosis d’eficàcia tècnica i rigor científic. Sense aquesta versió, el segle XX no hagués comportat la transformació de tantes possibilitats d’accés real al gaudi dels béns de la vida, com duia al seu si, en un malbaratament groller i en l’invent dels camps de concentració.

Segurament és per això que Cioran, com a resum del pessimisme filosòfic contemporani, es plantejava que la no-acció i el no-ésser havien d’haver resultat millors per a la humanitat i per al conjunt del planeta: no haguéssim hagut de sortir de les cavernes, no haguéssim hagut de començar cap procés civilitzatori…

Però… i la tensió creadora dels elements enriquidors de la cultura humana, i el desfermament d’una “acció” fonamentada en l’amor, i el goig d’estimular la solidaritat entre tots els éssers humans, i de sentir-se combatents per la llibertat?… Aquestes eren les esperances que ens mobilitzaven, de joves, en la lluita contra el feixisme, i que partien del supòsit implícit que, en la concepció d’un esdevenidor més lliure, més igual i més fratern, hi rau la primera de les tradicions de la modernitat. Podríem anomenar-la mitjançant els etiquetatges clàssics i diversos, probablement ben intencionats. Almenys, en la seva majoria… però són poc adequats als ritmes actuals de configuració de la postmodernitat, altament desconfiats –amb raó, en bona part– dels sistemes ideològics tancats. El que es buscava, conscientment o, més probablement, amb tota inconsciència, no era res més ni res menys que la plasmació d’aquell esperit que anticipaven les primeres idees de l’humanisme europeu:

• El caràcter universal de la raó i el seu ús com a instrument fonamental del coneixement i com a vehicle de transformació de la societat.

• L’evidència que tots els homes i dones són iguals, independentment dels seus orígens socials.

• El dret de tots els homes i dones a assolir la felicitat.

• La creença en la necessitat d’un progrés general de la societat, els costums i les formes de vida.

Ara com ara, si ens demanessin una conclusió del sentit final d’allò que ha estat i del que hauria pogut ser, tenint en compte que, amb tots els daltabaixos, segueixen coexistint ambdues visions, podríem potser al·ludir a la nova concepció helicoïdal de l’evolució, segons la qual el progrés no és lineal i ininterromput sinó que torna a perfilar-se d’una manera més aviat cíclica, en forma de cercles ascendents, que, malgrat tot, contribueixen a explicar els retrocessos i les aturades… i, també, les expectatives de futur, la construcció i l’enfortiment d’aquell gest de passió racional que el David podia representar. I, com ell, assumir ben clarament que l’única mà de la qual podem esperar algun ajut es troba al final del nostre braç. Amb el benentès de no oblidar-nos del somriure de la Mona Lisa i de saber, és clar, fotre’ns de les nostres pròpies dèries.

És incert, però hi som. Ha estat incerta, aquesta era del fals “segon mil·lenari”, com incerta és la seva conclusió. Malgrat tot, seguirem treballant per la versió original de la pel·lícula. Que ningú no ens obligui a interpretar-la amb els seus subtítols manipulats.

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn0