Cròniques des del Foro. El manzanòdrom

Carretera Nacional 634 al seu pas per San Vicente de la Barquera, Santander. La parsimoniosa caravana de vehicles travessa la ria a pas de tortuga. Fart de l’aire condicionat, he obert la finestreta per intentar refrescar-me amb l’aire del nord. Que n’és de diferent un embús de vacances del típic embús de dilluns al matí allà al Foro, tan llunyà…

En travessar un pas de vianants escolto un paisà: “¡Joder con estos madrileños! ¿No pondrá el gobierno un sitio para que se pasen todos juntos el verano sin joder la marrana por aquí?”. Entre sorprès i divertit pel comentari miro al meu voltant. Hi ha cotxes de

tot arreu: de Madrid, de Barcelona, de Valladolid, alguns portuguesos, gallegs, bilbaïns,… Aleshores, per què ha fet aquest comentari sobre els madrilenys? És potser aquesta llegendària enveja als de la capital? Podria ser, per ventura, aquesta prepotència que caracteritza els de les grans ciutats i que ens fa odiosos als ulls dels pobletans? Serà potser per aquesta mania, que últimament sembla que s’acobla a les nostres mentalitats, d’encasellar l’altre, de classificar-lo i postergar-lo en un racó pel sol fet de ser diferent, de ser un altre?

No puc apartar del meu pensament la frase del paisà i la seva relació amb allò que passa al Foro últimament. Una idea grandiosa va començar a apuntar-se a la meva ment. Pretenia potser el paisà que l’Ajuntament de Madrid, sempre a l’avantguarda, comencés les gestions encaminades a la posada en marxa del que podríem anomenar un Madridòdrom?

I què seria un Madridòdrom, podria preguntar-se el profà, aliè a les últimes tendències en polítiques sòcio-culturals? Doncs ni més ni menys que un espai especialment condicionat perquè els madrilenys, en el seu conjunt, s’agrupessin sense causar trastorns a la resta de l’Estat. En fi: un cosòdrom, per anomenar-ho d’alguna manera.

L’època dels cosòdroms s’inicià en les albors de l’últim camí democràtic d’aquest país. En el Madrid de Tierno Galván les coses van començar amb la creació del primer macrocentre comercial (“La Vaguada”) en un barri populós del nord de la ciutat (el Barri del Pilar) amb una densitat molt alta de població i una carència clara d’equipaments. Les reivindicacions veïnals (poliesportius, centres culturals, zones verdes, habitatges socials,…) es van veure relativament reconegudes. Avui en dia podem veure un petit parc, dependències municipals, un centre cultural, un teatre municipal i un parell de pistes de bàsquet; encara que la superfície del centre comercial va ser molt superior a la que tots esperaven. El centre comercial “La Vaguada” fou el primer gastòdrom d’Espanya. Les conseqüències que va tenir l’obertura d’aquest centre van afectar la cultura del barri. Per exemple, els jubilats, lluny de passejar pels parcs, passen les tardes assegudets dins el centre comercial veient passar les hores i la gent.

Com eren els temps de la moguda, una de les primeres idees que es van proposar va ser la creació d’un rockòdrom en el qual es poguessin celebrar grans esdeveniments musicals. Després d’alguns anys d’utilització, el recinte que es va habilitar per a aquests fins va quedar en desús per obsolet. Després va arribar Álvarez del Manzano i el tema va passar a les catacumbes dels projectes. Però la idea havia calat en més d’una mentalitat. No la idea del rockòdrom –no ens confonguem–, sinó la que subjeu quan s’aplica amb perversió. Una de les perversions de les denominades mentalitats democràtiques d’avui

en dia.

Es tractaria de les solucions que es proposen al problema existent entre el límit dels drets d’uns i de les llibertats dels altres. Aquesta mania de postergar el veí “molest” o incòmode respecte a la moral oficial (tan ortodoxa aquí a la Villa y Corte). És aquesta moral mesquina que no es resigna a la tolerància respecte a l’altre, simplement el suporta. I, si és possible, millor que no es vegi. Així, per exemple, aquí al Foro portem anys amb les queixes de l’Alcalde respecte a la quantitat de manifestacions que es produeixen a Madrid i la seva peregrina idea de crear un manifestòdrom en el qual els descontents de totes les Espanyes proclamin les seves consignes, sense que resulti molest ni per al trànsit ni per a les sensibilitats de la gent de bé. És aquesta mentalitat encallada en la utilització del terme llibertat d’una manera tan limitada… Els vells romanços dels conservadors: sempre preocupats per la limitació de les llibertats públiques, que no privades (per als que disposin de possibles).

Un altre exemple el podríem trobar en la idea de la regidora, Sra. Tardón, amb la seva intenció “d’agrupar” les prostitutes que es busquen la vida a la Casa de Campo en un pujol perdut (un putòdrom), aïllades, sense dotació de cap tipus. I així, d’allò que els ulls no veuen el cor no se’n dol, o dit d’una altra manera, la tàctica de l’estruç. Però, és clar, quan el tema pren altres dimensions, com podria ser el sexòdrom existent prop de l’aeroport, immediatament s’encenen tots els llums d’alarma, i amb qualsevol excusa es tanca el xiringuito. La vella història d’atacar conseqüències, oblidant-ne les causes.

És com l’afany de reproduir el tractament que fa uns segles es reservava als leprosos. I és que, en el fons, viuen tant la Síndrome de Torquemada que se senten com un peix a l’aigua encotillats en la seva mentalitat timorata. Sofreixen una tremenda confusió entre gueto i espai específic. I així ens trobem amb la riquesa dels seus arguments: que si són molests, que si és un escàndol, que si és més còmode, que si és més bonic, que si és més discret, que si és més tradicional,… I, és clar, les tradicions cal respectar-les per sobre de qualsevol altra manifestació cultural.

D’aquesta manera ens han convertit Madrid en un autèntic processòdrom disfressat de tradició –cristiana, per suposat–en el qual els beats de la Villa y Corte es guanyen el cel amb la seva devoció. Aquells que no combreguen amb els seus credos podran accedir a algun dels múltiples cosòdroms que cada dia se’ls ocorren. I n’hi ha molts. A saber: els gastòdromos (o centres comercials), els ociòdroms o els marxòdroms (tan de moda últimament i ubicats en polígons industrials reconvertits en bars de copes), el rockòdrom (encara que ara no estigui operatiu), el putòdrom o els sexòdrom (per no danyar sensibilitats), el nenòdrom (Juvenalia, el dia del nen,…), el manifestòdrom (que tant reivindica l’alcalde), el politicòdrom (o seus de les diverses institucions estatals, autonòmiques i locals),…

Haig de dir que cada dia que passa pren forma a la meva ment la idea de reivindicar un laicòdrom en què els laics i lliurepensadors podem ajuntar-nos a parlar de les nostres coses, les de tots, sense que cap senyora d’abric de pells ens miri com a leprosos i ens relegui al gueto.

Encara que, si d’això últim es tractés, i pensant-hi aquí a la platja, com en un somni estiuenc, el que més m’agradaria seria que es creés un Manzanòdrom.

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on Twitter0Share on LinkedIn0