Religiositat i espiritualitat

Aquest article no té una voluntat de rigor filosòfic ni científic. Se’m demana que escrigui sobre religions i davant un tema ambigu i difícil em decideixo a fer un seguit de reflexions i algunes cites que no tenen altra voluntat que expressar una evolució personal, els dubtes i les inquietuds sobre la meva existència i la seva possible finalitat. Faré, doncs, un esforç per explicar-me a mi mateix.Jo m’he criat dins una família catòlica convençuda on la vida tenia sentit gràcies a la fe en un déu i una altra vida després de la mort. Un déu que premiava els bons i castigava els dolents a l’altra vida i que mentrestant es dedicava capriciosament a posar-nos a prova. “Els camins del Senyor són inescrutables” se’ns deia. Vaig estudiar el catecisme i el que en deien Història sagrada. Als quinze anys vaig començar a tenir el que els capellans en deien crisis de fe. Vaig deixar d’anar a missa més per mandra que per una altra cosa i cap als vint anys em vaig adonar que si creia en déu era per la por que em feia morir-me. Que la fe em servia com una assegurança de vida i vaig preferir encarar aquesta por sense crosses.

De tot aquest bagatge cultural i religiós em van quedar bàsicament dues coses. La voluntat de viure segons uns principis ètics en relació a mi mateix i als que m’envolten. I una inquietud, un interès per la religiositat com a fenomen social i com a experiència personal. Sobre el codi ètic no vaig tenir massa problemes d’entrada. La meva aproximació al marxisme, en una versió força dogmàtica com la que vaig conèixer, no era gaire difícil de sobreposar a la fe cristiana, que també tenia format dogmàtic. De tota manera em costava definir-me com a ateu, entre altres coses, perquè no en coneixia cap i el concepte que en tenia era el catòlic. Llavors em declarava agnòstic, per comoditat, perquè la veritat és que en desconeixia el significat. He buscat al diccionari1 i diu: “terme encunyat pel naturalista anglès Thomas Huxley el 1869(…) per indicar l’actitud d’aquell que renuncia a admetre solucions en els problemes que no poden ser tractats amb els mètodes de la ciència positiva i especialment els problemes metafísics i religiosos. Huxley mateix va declarar haver encunyat el terme” com a antítesi de gnòstic de la història de l’Església que pretenia saber-ne molt de les coses que jo ignorava. Ara m’adono que sense saber-ho vaig afinar bastant identificant-me com a agnòstic.

El coneixement de la laïcitat i el lliurepensament em va arribar tard. Tot i que responia a moltes intuïcions personals, em comporta un gran esforç, perquè haig de desmuntar una estructura mental amb importants dosis de dogmatisme, tant en el món de les idees com en les meves relacions personals.

Però el camí de la raó no és capaç d’il·luminar tots els àmbits de la meva vida. Hi ha coses que no es poden explicar amb paraules. I a aquestes coses intenten donar resposta les religions. El sentit de la vida, tot el món de les emocions i del desig. Per què amb el benestar material pren més força l’angoixa de viure? Per què preferim sovint la submissió a la llibertat personal? Per què em trontolla l’equilibri quan porto un mes sense fer la cabra pel bosc? Per què tantes vegades ens angoixa el silenci? Per què vivint en multituds ens sentim tan sols? Si no hi ha déu, per què haig de ser bo?

La llibertat cristiana és la de fer el bé. La llibertat atea no té límits ètics imposats. Per tant, quin és el ciment de la convivència? Si tot és opinable i no podem estar segurs de res, en què es basa la nostra escala de valors? En quin model ètic eduquem els nostres fills?

Què hi pinto en aquesta vida? Res, sento que no hi pinto res. I paradoxalment d’aquesta negació em ve alhora l’angoixa i la força de viure. L’angoixa que tota la responsabilitat és meva. La força del fet que sóc jo qui trio el sentit de la meva vida, que m’invento a mi mateix. Si he triat un camí personal d’esforç, lucidesa i compromís social no és per obligació o per temor al càstig, és només per desig. Perquè em sembla un bon camí per a la meva pau interior, per a la salut mental. I en aquest camí, la raó se’m queda curta.

De vegades sento el meu cervell com un cavall desbocat esclau del llenguatge. Quan miro una posta de sol, és quasi inevitable posar-hi paraules. El llenguatge és un codi per representar-nos la realitat, per comunicar amb els altres. I com tots els codis classifica, simplifica i m’allunya de la vivència nua de les sensacions i emocions. I tanmateix la pau m’arriba quan aconsegueixo desconnectar el soroll de les paraules i sentir, només sentir. I alerta, que no parlo d’evadir-me. Parlo de no pensar i estar més despert que mai, de recuperar aquesta capacitat que es té a la infància d’estar amb la ment en blanc, ajagut contemplant el pas dels núvols entre el blau del cel, d’aquells moments en l’amor en què ja no saps qui ets, quan et fons amb l’altre i no té cap importància saber on acabo jo i on comences tu.

D’aquesta experiència n’hi ha que en diuen contemplació, èxtasi, mística, tao i altres paraules. Per a uns és la comunió amb déu, per a uns altres aproximació a l’origen2. A les cultures orientals és pràctica habitual, al món occidental és un batec més subterrani. Salvador Pániker opina que la confluència entre aquestes dues grans trajectòries culturals, orient i occident, és el camí combinat de la raó i la mística, la superació de la dicotomia entre natura i cultura, la recuperació de l’harmonia i l’equilibri de la persona.

El camí de la llibertat personal és més complex que l’acceptació d’un esquema totalitari. Però el nostre món és cada dia més divers i insegur. L’angoixa de viure creix amb els marges de llibertat. Potser per això la nostra societat utilitza tants narcòtics. Encara no sabem si el ressorgiment dels fonamentalismes anuncia el retorn de la barbàrie o les últimes fuetades d’un passat totalitari que se sap ferit de mort.

El registre del llenguatge que més sap acostar-se a les fibres misterioses que ens fan tremolar l’ànima és sens dubte la poesia. Curiosament la manera de parlar més distant de tota lògica i raó.

“L’única seguretat, l’arrelament dels meus dubtes…)”3

1. Abbagnano, Nicola. Diccionario de filosofía. Fondo de cultura económica, México,1993.

2. Pániker, Salvador. Aproximación al orígen. Editorial Kairós, Barcelona, 1989.

3. Pelegero, Raimon .

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn0