El silenci dels mòbils

Només durant les festes de Nadal passades es vengueren 2 milions d’unitats de telèfons mòbils. De fet, quan aquest petit prodigi tecnològic ha batut tots els rècords d’implantació en el Primer Món apareix l’advertència dels risc potencial per a la salut causat per les ones electromagnètiques que emet. Des de mitjans dels noranta, diversos estudis han posat de manifest el poder carcinogen de l’energia de la radiofreqüència. La recerca en el camp dels anomenats camps electromagnètics -electromagnetic fields (EMF)- de baixa intensitat es va iniciar fa uns 25 anys per part del Govern suec. Actualment, l’evidència dels efectes dels camps electromagnètics de les línies d’alta tensió és estadísticament significativa. Ara bé, en el cas de les ones de radiofreqüència com les que emeten els telèfons mòbils, i que contenen una energia mil vegades inferior, a ningú li semblava que poguessin tenir una influència biològica.

Tot i que no hi ha dades concloents, els telèfons mòbils han demostrat que són capaços de modificar les cèl·lules animals. Estudis científics independents han observat que sotmetent rates de laboratori a les ones que generen els telèfons mòbils durant dues hores, aquestes, en modificaven l’ADN cel·lular. Altres recerques han pogut corroborar una relació entre l’ús freqüent del mòbil i l’aparició de càncers al cervell. Ara bé, els increments epidemiològics de determinades malalties no és gens senzill d’atribuir-ho a una causa única. Pensem, per exemple que hi ha fumadors d’un paquet al dia que s’han mort de vells i sense càncer de pulmó. I és que els efectes biològics causats per agents externs nocius depenen de cada individu i no només de patrons fisiològics o moleculars. Més enllà de la controvèrsia sembla clar que uns minuts d’exposició a la radiació d’un telèfon mòbil pot transformar un 5 % de propensió activa al càncer en un 95%. Altres estudis conclouen que l’ús intensiu del telèfon mòbil multiplica per 2,5 el risc per a la salut.

Els telèfons mòbils actuals emeten en la freqüència de 900 MHz o bé de 1.800 MHz (UHF) i tenen una potència elèctrica segons els models entre 0,6 W i 2,0 W. En el cas dels nous telèfons digitals GSM emeten una sèrie de 546 pulsos de radiofreqüència en un interval de 217 Hz (en altres paraules, ones que colpegen amb intermitència el cervell 217 vegades cada segon) la qual cosa s’ha demostrat que és biològicament més activa que no pas la dels telèfons analògics. L’energia emesa per un telèfon mòbil -anomenada Specific Absorption Ratio (SAR)- i mesurada en watts per quilo de teixit viu irradiat varia segons els models. Per exemple, el conegut Motorola Star Tac emet només 0,10 W/kg en canvi altres models com el Nokia 6110 és de 0,87 W/kg. Al mercat es troben models que poden arribar a 2,67 W/kg. Tot i que la SAR d’un mòbil s’ha de prendre amb precaució respecte al risc biològic, sí que és una dada que ens pot permetre saber amb quina prudència hem d’emprar el nostre mòbil o quin model hem d’escollir. Lamentablement, aquesta dada, els fabricants no la subministren.

El potencial de risc biològic causat pels mòbils té molt a veure en el fet que el nostre cervell es comporta i actua com un emissor d’ones electromagnètiques (per això ens poden fer un encefalograma). Així, doncs, tenir a la vora un potent emissor electromagnètic com és ara l’antena d’un mòbil és evident que no pot ser innocu. Si un mòbil quan rep una trucada interfereix una ràdio o casset portàtil, com no ho ha de fer en el nostre cervell? Els estudis científics demostren que els EMF són capaços de trencar el DNA cel·lular i produir modificacions genètiques de substàncies bàsiques com ara determinades hormones (de totes elles sembla que la més afectada és la melatonina, responsable que tinguem la noció del temps al llarg del dia). Per altra banda, els efectes nocius de les transmissions per pulsacions de grans emissors com és ara els radars són conegudes de fa temps.

Segurament, encara fa massa pocs anys per predir que les advertències dels científics sobre els efectes de la telefonia mòbil en la salut humana poden ser fatals. De fet, en el cas de l’asbest, emprat abastament en el camp de la construcció d’habitatges, no ha estat fins aquests darrers anys que se n’ha comprovat la toxicitat; per altra banda, es calcula que els efectes importants no es deixaran sentir fins d’aquí a 20 o 50 anys. Potser per això, aquestes primeres advertències no ens poden deixar inactius. A hores d’ara, són moltes les persones que pel tipus de treball han de parlar al llarg del dia més d’una hora pel mòbil. Moltes d’elles descriuen símptomes com ara maldecaps, brunzits auditius de nit, pèrdua de memòria, tics oculars, formigueigs pel cos, mareigs o convulsions.

El risc principal en l’ús del mòbil deriva de les ones emeses per l’antena i per això cal apartar-lo del cervell. Curiosament, els telèfons amb una SAR més baixa són precisament els que estan dissenyats amb l’antena apartada de l’aparell, la qual queda més lluny quan l’usem. Tot i que al mercat es venen algunes fundes que asseguren que protegeixen de la radiació, la millor recomanació que es pot fer és equipar-se amb un telèfon mòbil amb un sistema de “mans lliures”. Un auricular i un micròfon que puguem connectar a l’aparell i mantenir-lo així dins la bossa o apartat de qualsevol part del cos. L’efecte de l’energia de les ones electromagnètiques es redueix amb la distància i afecta amb major virulència a un organisme jove en formació que no pas a un adult. Que els adolescents siguin propietaris d’un telèfon mòbil no és una opció gens assenyada, especialment si hi ha la possibilitat que en facin un ús continuat i superflu.

Mentre la recerca científica no aporti dades més concloents i la indústria continui actuant i venent aparells sense un manual d’ús per prevenir possibles riscos per a la salut humana, cal actuar d’acord amb el principi de màxima precaució. Sigui com vulgui, les autoritats administratives en diversos països han començat a formular o manifestar la intenció de regular el nivell d’emissions electromagnètiques que rebem, incloses les que provenen dels telèfons mòbils. Tanmateix, aquesta regulació, de moment, no passa de ser simbòlica. Per tant, mentre les empreses i els propis governs mantinguin els actuals nivells d’hipocresia, la millor regulació és la que s’autoimposa l’usuari mateix. Una persona previsora val per dues.

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on Twitter0Share on LinkedIn0