Tots som immigrants

Els últims fets esdevinguts al barri de Ca n’Anglada de Terrassa posen de manifest que la nostra cultura no ha trobat encara l’antídot contra el racisme, l’odi i la xenofòbia. Sens dubte, aquest és un indicador d’una manca de maduresa col·lectiva força preocupant. Ens indigna la contínua violació dels drets humans al món (a Timor, a Xile o a Bòsnia, per posar només alguns exemples) i en canvi som capaços de tolerar que grups d’intolerants, fent ostentació de simbologia feixista i paramilitar, campin a la seva per les nostres ciutats. Això no és normal!.

De mica en mica hem interioritzat l’experiència de la violència com un fet usual i legítim. Arriba un moment que ningú no la qüestiona. La violència ens envolta, simbòlica i/o física; la trobem al carrer, en les relacions familiars, a l’escola, a la feina, a la televisió… i fins i tot l’ONU, el màxim òrgan de l’entesa entre els pobles, reconeix la violència com a via legítima per a la resolució de conflictes. Si ens hi fixem, descobrirem que la cultura de la democràcia està ferida de mort.

Els mitjans de comunicació, a més, juguen un sorprenent paper d’instigadors. Com que la seva raó de ser és vendre entreteniment, han trobat en la violència tot un filó; perquè, ens agradi o no, la violència és molt entretinguda. Els telenotícies ens mostren ara imatges que anys enrera no s’haurien permès emetre per una simple qüestió d’ètica periodística. En prime-time i amb gran èxit d’audiència ens trobem programes de l’estil d’Impacto TV o Hora punta; les sèries de dibuixos animats adreçats als infants s’omplen de violència gratuïta. Per més que em repeteixen que els mitjans de comunicació són objectius i neutrals, jo continuo pensant que, com a instruments potentíssims de definició de la realitat, i tenint en compte que les definicions de la realitat tenen conseqüències reals, els mitjans són corresponsables de les seves conseqüències.

Si una persona pega a una altra, això no mereix la consideració de notícia, ja que, malauradament, passa molts cops cada dia. En canvi, si una de les persones en conflicte és un immigrant, per exemple, la disputa es converteix immediatament en un conflicte racial i, per tant, això justifica una instantània mobilització mediàtica. De fet, jo diria que mai havia vist tants periodistes junts com el dia de la manifestació antiracista de Terrassa.

El racisme té una raó que no és raonable. Per començar, les “races” pròpiament dites no existeixen. Tots pertanyem a una única raça humana. Una altra cosa és que el racisme amagui una reacció contra la pobresa. El que ens desagrada no és la diferència cultural o ètnica, sinó que ens molesta l’existència de bosses de pobresa al nostre voltant. Em sembla que ningú li diria “moro de merda” al Sultà de Brunei en la visita a Barcelona. Llavors, acabant amb la pobresa, acabaríem amb el racisme. O no?

Ens “defensem” contra la immigració i oblidem que la immigració ha estat un fet cabdal en la configuració de la nostra societat actual. Sense anar gaire lluny, segons un estudi de la doctora Anna Cabré, mare de la demografia a Catalunya, si féssim l’exercici de comptabilitzar teòricament el pes de la immigració, dels sis milions de catalans actuals, 3.600.000 serien immigrants o fills d’immigrants. Tots som immigrants perquè tots som persones, amb uns mateixos drets i uns mateixos deures envers els altres. Quan ho comprendrem, això? Totes les vides mereixen el mateix respecte i consideració. Sense convivència no és possible la llibertat.

Dient això me’n recordo d’un conte que acostumo a explicar als infants i als pares del meu esplai. Parla d’un rei que, el dia de la seva coronació, pregunta als seus millors consellers: “Què és el que el meu poble més estima?” “La democràcia”, li responen. Tot seguit el rei sentencia: “Mano que en aquest país tothom sigui demòcrata”. Llavors, de mica en mica, els consellers fan veure al rei que la democràcia no és possible sense llibertat, que la llibertat no és possible sense justícia, que la justícia no és possible sense solidaritat i que la solidaritat no és possible sense l’amor. “Al final arribem a allò realment important” -diu el rei- “el que cal és que tothom estimi a tothom”.

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn0