Miquel Faura, arqueòleg

És un amic i cofundador de la Fundació Ferrer i Guàrdia des de l’inici. Va estudiar història de gran. S’ha especialitzat en prehistòria i des de fa més de deu anys excava arreu de Catalunya i fins i tot a Halula, a Síria, entre el Tigris i l’Eufrates. Tracta de rescatar de l’oblit la història de quan encara no hi havia història.

– El teu interès per l’arqueologia, per la història, et ve de lluny…

– Sí, de ben petit, em van dur a la plaça Vila de Madrid, on hi havia restes d’una necròpoli romana.
En tinc un record molt clar. Em va impactar molt veure que a la ciutat on jo vivia hi havia hagut abans una altra gent que l’havien fundada.

– Per què t’has fet arqueòleg?

– Vaig estudiar història. Considero que els arqueòlegs som historiadors. Alguns joves estudiants d’ara no es plantegen l’arqueologia com un instrument per a la història, sinó que es dediquen a l’arqueologia per si sola, i això consisteix en excavar. El període històric que m’he dedicat a estudiar és el neolític, m’interessa estudiar el perquè de les coses, l’origen i el procés històric que ens ha dut fins on som ara. El neolític és la base del que som ara, des del punt de vista social, econòmic, simbòlic… D’altra banda l’ofici d’arqueòleg té una part de treball de camp, en sintonia amb l’ofici de paleta que vaig exercir durant uns anys, i que em va agradar molt.

– Ets arqueòleg de la prehistòria. On acaba la prehistòria i on comença la història?

– La divisió és la clàssica: la història comença en el moment que apareixen documents escrits. Els que fan arqueologia com a tècnica d’adquisició de documents per períodes històrics, en general intenten corroborar sobre el terreny el que diuen els textos. Es dediquen a localitzar, sistematitzant molt, assentaments coneguts pels textos; s’utilitza l’arqueologia com a eina de contrastació, per a períodes històrics -períodes documentats, doncs. Els que treballem amb la prehistòria ens plantegem problemes més teòrics, més generals. Per exemple: quan, per què i com, es dóna la transició de les societats caçadores-recol·lectores a les societats sedentàries-agrícoles. Aquesta és la part que més m’interessa, perquè és el moment on s’estableixen les bases de la civilització actual; és el moment en què comencen a canviar els models de producció, el sistema social… és la revolució neolítica, que és la gran revolució humana. Tinguem present que el noranta per cent de la història de la humanitat es desenvolupa abans d’aquest període. És un moment de trencament i de grans canvis reals, que es produeix fa uns deu mil anys.
A Catalunya és una mica posterior. Sembla ser que tot el que configura aquest model diferent -la domesticació de plantes i animals- comença a la zona de Palestina, Síria, Jordània, Turquia, Iraq… el que s’anomena el creixent fèrtil. Allà tenen totes les condicions perquè aquest canvi es produeixi amb una transició relativament curta de mil o mil cinc-cents anys: espècies salvatges, condicions climàtiques, espai suficient, etc. Aleshores tot això va desplaçant-se cap a Occident, d’una manera paulatina, en un procés d’uns tres o quatre mil anys. La discussió també és si el que es desplaça, són les idees o les persones. Quan arriba aquí ho fa amb totes les característiques ja ben consolidades.

– De qui parlem?

– Aquesta gent són els neolítics: una gent que ja estan ben assentats sobre el territori, que tenen un preurbanisme, que estan estructurats en una certa jerarquització social -és el moment en què comencen les grans diferències socials. Cal situar-lo cap a cinc mil anys aC Mentre a Síria o a Jordània ja estan construint grans poblats o preciutats, aquí encara es viu entre les coves i les cabanes.

– La revolució neolítica comporta una jerarquització, explica’ns-ho una mica.

– Sí, hi ha una certa especialització, amb el nou modus de producció. Això sempre genera un cert excedent que porta a la diferenciació: hi ha els que no treballen, els que pensen. Trobes enterraments col·lectius, enterraments individuals, en trobes amb aixovar o sense; en trobes, doncs, amb un parament més ric que d’altres. Això és el que et permet corroborar una certa teoria sobre diferenciació social, econòmica… Has de comparar-ho amb molts altres elements que siguin similars, per veure si hi ha unes pautes que es vagin repetint i que haurien de ser lògiques en aquell moment. A Síria hi ha poblats absolutament organitzats, amb cases de cinc o sis habitacions… Aquí és molt difícil trobar prou jaciments per corroborar-ho.
En aquest moment de canvi i de consolidació, hi ha un excedent i, per força hi ha d’haver gent que quedi exempta de fer feines manuals i que es dediqui a organitzar tot això. Hi ha feines de construcció d’obra pública, de grans murs, que de manera espontània és molt difícil que es produeixin. Hi havia d’haver qui ho organitzés. Aquesta mena d’elements són els que ens permeten avançar hipòtesis. Però en aquesta ciència no hi ha grans respostes ni grans novetats.

– Podem dir que amb la revolució neolítica comencen unes relacions de poder més sofisticades. Aquest poder exerceix també una certa organització religiosa sobre la base a la por a la mort?

– Aquí això no es pot detectar, no hi ha elements suficients, perquè tota aquesta revolució va venir importada. A Çatal Hüyük (Turquia) sí que s’ha trobat tot un barri -anomenat pels anglesos el barri dels temples- conformat per cases molt ben conservades, ben diferenciades de les altres per la càrrega simbòlica que tenen: deesses-mares, escultures amb representacions de panteres i banyes de bou pertot arreu. A partir d’aquest element es pot interpretar que possiblement hi havia una gent determinada que es dedicava a això.

– A Catalunya trobes, de vegades, una església de poble tan gran que és desproporcionada per la població que té.

– Aquest desequilibri tan gran no es troba. No hi ha una diferència ni de qualitat de construcció ni d’espai. Són més els elements afegits, els que marquen aquesta diferència. Dins de tot la societat és bastant igualitària, força més que a l’edat del ferro, per exemple. L’arqueologia recurrent del tema de la mort ens dóna molta informació en aquest aspecte. S’han trobat jaciments de l’edat del ferro i del bronze, amb unes diferències socials enormes, amb una jerarquització a l’hora del ritual funerari.

– S’arriba a la conclusió una mica pessimista que a partir de l’aparició de l’excedent, una part dels humans tracten d’acaparar-lo.

– Aquí trobem l’origen de la família, perquè hi ha un excedent, hi ha una producció que no es consumeix immediatament, hi ha uns ramats, hi ha una necessitat d’unes terres determinades -que és millor que les conreï la nostra família que no la família del costat-. L’excedent genera competència, i és molt possible que la societat igualitària, de mutu acord, i de repartiment de recursos per a tothom es comenci a desequilibrar en aquest moment.

– És curiós, en canvi, que ens referim a aquest període com l’inici de la civilització.

– Això és una rèmora historicista. Jo no parlaria ni de cultura ni de civilització. És un terme que estava de moda entre els enciclopedistes, però que ara resulta un anacronisme. El mite del salvatge feliç és un element del romanticisme, que els antropòlegs no defensen pas. Més aviat és l’inici del comerç i dels intercanvis. Des del moment que es té accés a la producció dels aliments i a fer-ne més dels necessaris, comença l’intercanvi i la circulació de béns -tot i que intercanvi i comerç són termes a debat, en aquest context. Es troben objectes que han viatjat set-cents quilòmetres. Per exemple s’ha documentat pedra volcànica, obsidiana, que havia viatjat tot el curs del riu Eufrates; adquireixen importància els eixos fluvials. Això implica un element important de canvi. Els historiadors marxistes van a buscar aquest tipus de coses, no la història clàssica romàntica de “mira que interessant que ja tenien animals domèstics”, sinó que van a buscar les conseqüències socials d’aquest fet: què provoca això. A partir d’aquí es dediquen a estudiar les diferències socials.

– Les preguntes són, doncs, les mateixes que ens fem ara.

– Sí, són les mateixes una mica més sofisticades.

– Hi pot haver historiografia de dretes i d’esquerres?

– Ser arqueòleg d’esquerres és tenir clar que -com que la teva feina està pagada per l’administració- els teus treballs han de revertir a la societat com a informació.

– Parla’ns d’Halula. Ara és un desert, però abans hi havia moltes plantes i animals. Aquest canvi és provocat per l’home?

– Bé, cap al deu mil aC hi ha un canvi climàtic -es passa d’un clima humit a un clima sec-. A partir d’aquell moment comença l’explotació de l’aigua. Tot i que el clima és més àrid, hi ha zones potencialment més riques en aigua, perquè hi ha un gran nivell freàtic provocat pel riu, que s’han anat explotant des de fa deu mil anys; això ha comportat sequera, salinització de la terra… Potser no tant com l’explotació salvatge que hi ha ara. Sense màquines i sense animals de tir la capacitat d’erosió del sòl és molt més petita.
Un jaciment com el d’Halula, per exemple, es beneficiava de tres ambients o de tres nínxols ecològics que tenia a molt poca distància, i que ara no existeixen: d’una banda el conreu de cereals -conreu de secà-, d’altra banda la presència d’animals cèrvids -gasela, cérvol, etc.- que necessiten un medi entre estepari i una mica boscós, que estava allà mateix, i a més es beneficiava del riu, quant a extracció d’aigües, producció d’aliments i obtenció de peixos. Ara tot això no existeix. És molt possible que la sobreexplotació comencés en aquell moment.

– Però aquesta sobreexplotació ha anat augmentant paulatinament.

– Actualment allà exhaureixen un pou en tres anys. Cada any han de foradar més avall. Al cap de tres anys han de fer un forat nou. És clar que no es pot extrapolar el que passa ara al que passava aleshores. Però hi ha certes coses que encara es fan igual, com les cases de pagès: fetes d’argila, revestides de calç, orientades cap al sud, ben assolellades. Són millors les antigues, perquè eren més resistents; n’ha canviat una mica la forma, abans tenien un forn al mig i ara no, però a grans trets són iguals, tenen les mateixes proporcions i se segueixen fent amb tova o tovot -totxanes de fang sense coure. El que es detecten són moltíssimes reconstruccions. Continuen vivint dels ramats; la diferència és que la gent d’ara té alumini i plàstic, enlloc de les eines de pedra que tenia aleshores. Fins i tot es manté l’estructura tribal clàssica.

– Sis mil anys aC, com es vestia la gent, com menjava?

– Anaven vestits, això és segur. D’inici utilitzaven lli i altres fibres vegetals. La llana és resultat de la domesticació del bestiar.

– Què van domesticar?

– Primer el gos, la cabra, després l’ovella, després el porc, el gos, el bou. Pels ossos que es troben es pot determinar si un animal és domèstic o salvatge. Els primers temps de la domesticació l’aportament carni de la cacera encara és molt important (gaseles, conills…) i disminueix en favor del bestià domesticat. Els primers vegetals domèstics són els cereals, els blats en particular -de moltes espècies- i després les gramínies i els llegums. El tipus canvia segons el lloc del món. A la Xina trobes cereals, principalment arròs. A Amèrica el blat de moro.

– Què se’n sap de la cultura de la mort, de com la vivien aquesta gent?

– El jaciment de Jericó (Palestina), per exemple, és molt interessant. Els morts són enterrats dins les cases, que estan en ús quotidià. El crani es troba separat del cos, enguixat, pintat, amb petxines als ulls; sembla que pot ser com un objecte decoratiu, un retrat, un recordatori, o un homenatge. És interessant veure que fins al final del neolític o fins a l’inici de l’edat del bronze la mort és un fet absolutament intern, encara que s’hi doni importància. La mort no es veu en el paisatge. Els morts els enterren dins les cases. A partir de l’edat del bronze la mort s’evidencia en el paisatge. Comencen a construir una sèrie d’estructures funeràries -com els dòlmens- que són molt visibles en el paisatge.

– Amb quina intenció, ara fa uns tres mil cinc-cents anys, es bastien els dòlmens? I per què en un lloc determinat i no en un altre?

– Realment, no se’n sap res d’aquella gent. Les intencions formen part de la interpretació. Segurament era un element que marcava el territori. El món simbòlic és dels més difícils de contrastar, com la llengua. Els elements clars són les diferències físiques entre un assentament i un altre: si els ossos d’un enterrament col·lectiu tenen elements diferenciadors comuns, això ens porta a interpretar que, segurament, ens trobem davant d’un enterrament familiar. La resta és extrapolar. El plantejament teòric és que l’arqueologia de la mort reflecteix o pot arribar a reflectir les característiques de la societat dels vius.

– La història és evolutiva? Hi ha avanços i retrocessos?

– Diria que no és evolutiva ni en positiu ni en negatiu, sinó que és el que és. Sense els precedents no hi hauria els que vénen després, una cosa porta l’altra. A la prehistòria es troben bastants dels aspectes -alguns desenvolupats i alguns no- que encara es troben actualment. S’hi troben vincles. Hi ha aspectes, com l’origen de l’estat, que se situen en aquesta època. Sense el que van ser aquella gent no seríem el que som ara. I sense el que som ara no podríem estudiar aquella època, no ho podríem entendre.

– Però hi ha civilitzacions d’aquestes que s’han acabat?

– Jo diria que els finals no són finals, sinó que són punts de partida d’altres coses. Per si mateix no s’acaba res. Hi ha una continuïtat absoluta. Si els sumeris es van acabar, per exemple, no és perquè es morissin tots, sinó perquè es van transformar en una altra cosa. I van conservar, segurament, molts elements característics dels sumeris barrejats amb altres elements que van venir. Per què? Segurament per causes polítiques i econòmiques. Els canvis es produeixen per causes polítiques i econòmiques.

– Des de la nostra òptica, és impensable que poguéssim sobreviure en aquelles condicions. Posa’t a fer ferro, per exemple, sense un llibre que t’ho expliqui -o amb llibre, tant és!

– Estic convençut que per sobreviure en un medi dur l’estructura mental és absolutament tecnològica, molt més que la de qualsevol de nosaltres en aquest moment. Perquè per sobreviure en un medi dur i amb pocs recursos, sense fàbriques que produeixin els objectes que necessites, s’ha de desenvolupar un instint brutal per poder treure d’una pedra -que és una pedra i res més- una punta de fletxa o un ganivet; o d’un os fer-ne una agulla o un punxó que et servirà per treballar, i aprendre aquells gests i la tècnica per fer allò, i fer-ho sempre igual. És tan complicat fer una punta de fletxa amb una pedra, com per nosaltres fer moltes coses complicadíssimes que fem amb l’ordinador.

– Però hi havia una especialització?

– Tot i que l’especialització és encara una discussió -és un tema d’estudi molt actual- possiblement no tothom sabia fer un vas de ceràmica, i no tothom sabia tallar. Hi havia una relació amb les eines de producció i amb els objectes quotidians necessaris per part de la gent que els utilitzava, molt més de coneixement profund i d’entendre la mecànica de tot allò, que n’hi havia i molta… una mecànica dinàmica: com s’havia de fer servir allò, per aconseguir un determinat resultat. Estic convençut que tothom vivia molt més pròxim a la seva realitat del que es viu actualment. Aquesta gent van aconseguir superar unes dificultats que els van trencar el seu ritme de vida habitual -fos un canvi climàtic, un creixement demogràfic, o el que fos- i van ser capaços de seguir endavant, de crear els recursos necessaris per seguir vivint. És la Revolució Industrial la que fa que perdem el contacte amb el nostre medi i tot ens vingui donat, i que ens arribin les coses que ha fabricat algú altre, que s’ha dedicat a pensar-les. Han passat moltes altres coses, que coordinades han donat lloc a la Revolució Industrial, però els mitjans bàsics de sobreviure la humanitat, des del deu mil aC, fins als segles XVIII-XIX són permanents. Només hi ha petites divergències

– Quan ens referim als homes i les dones del neolític, en diem primitius. N’eren?

– A grans trets la pèrdua del contacte, la pèrdua del coneixement del que som, per què som i cap on anem… s’ha perdut fa dos-cents anys. La capacitat de sobreviure i de sobreviure bé, la tenien molt més desenvolupada que nosaltres. Potser es morien als trenta anys, pels problemes sanitaris i de nutrició que tenien, però estic convençut que vivien molt bé. Eren capaços de fer-se la casa, conrear la terra, cuidar el seu ramat, construir els seus objectes, inventar la ceràmica -que no és casual- i d’organitzar-se socialment… tot això no és primitiu. Quan en diem primitius ens estem equivocant de mig a mig.

– De vegades excavar sembla que sigui una mena de pijada. De què serveix conèixer un passat tan llunyà?

– M’interessa precisament per això: hi veig una continuïtat brutal. L’arqueologia, la història, permeten explicar moltes coses d’ara. Ens trobem en un moment molt complicat per a l’arqueologia, perquè els arqueòlegs no som recuperadors del patrimoni, sinó historiadors. No es fa recerca. Des que hi ha màquines que poden aixecar tones i tones de terra en molt poc temps, s’excava, es treu el que es troba, es documenta mínimament i es col·loca en algun lloc. Això és el que passa amb la majoria d’assentaments que es troben.
El patrimoni arqueològic i històric moble té una intenció o una altra depenent de l’època en què es recuperi. Fa vuitanta o cent anys es van començar a recuperar els vestigis de les zones habitades pels grecs i els romans, perquè hi havia els lletraferits i els romàntics que creien que el món s’acabava amb els grecs i els romans, i tenien un cert poder per evitar que es destruïssin aquelles restes. Els servia com a plaer estètic i intel·lectual i no explicaven res de la història.
Hi pot haver diverses raons que ens portin a excavar. Es pot fer per motius històrics, per la pregunta permanent d’on venim?, és a dir, per conèixer els nostres orígens. Hi pot haver motius patrimonials, que no és altra cosa que orgull. Per exemple, la gent de Gavà, s’emociona per les mines de Can Tintoret, perquè són les primeres mines amb galeria de la prehistòria descobertes a Europa, i a més perquè són seves, són al seu municipi, i perquè no n’hi ha al poble del costat. Hi pot haver també motius institucionals; que interessi dinamitzar econòmicament una determinada zona.

– És una qüestió de sensibilitat?

No cal un ser intel·lectual per tenir sensibilitat per a aquestes coses, i allò que compta no és el valor econòmic, sinó el valor històric, estètic, paisatgístic. La presència d’una necròpoli humanitza el territori, en el millor sentit. La nostra feina ha de servir perquè la gent que no és sensible a aquestes coses acabi essent-ho, perquè és molt més interessant i divertit que el futbol, i la societat de consum en què vivim.

– Dóna un consell als monitors.

Nosaltres no som els primers. Que reconeguin en el paisatge, sigui urbà o rural, els vestigis de la gent que ha estat al territori abans que nosaltres. Ho trobaran extremadament emocionant. És un element de reconeixement de la pròpia personalitat. Trobaran en el paisatge que les pedres parlen.

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on Twitter0Share on LinkedIn0