Identitat i ciutadania

Dimensió de la ciutadania

El segle XX no ha estat especialment brillant pel que fa a la consolidació dels continguts del concepte de ciutadania, en quant element bàsic de l’ésser humà, com a sistema lliure en continu creixement. El concepte de “ciutadà”, nascut a la Grècia clàssica, es refereix a una persona lliure, igual i autosuficient, a qui la comunitat reconeix el dret a exercir aquelles capacitats. Tenim, doncs que en el concepte original de ciutadania coincideixen l’activitat d’un subjecte i el reconeixement per part d’una comunitat.

Aquesta idea experimentà successives transformacions, com la que es donà a l’època moderna, en què la ciutadania s’entenia com a oposició a vassallatge; fins a arribar als nostres dies, en què la noció majoritària és un tipus de ciutadania social -no només civil i política. Sobre aquesta nova visió, després que a finals dels anys setanta algú digués solemnement que “el concepte de ciutadania ha passat de moda entre els pensadors polítics”, hem assistit als anys noranta a un autèntic esclat de les Teories de la Ciutadania.

Per això els darrers anys s’ha desenterrat el debat sobre els orígens de la desigualtat i la distribució de les oportunitats vitals. De sobte filòsofs, economistes i teòrics de la política han tornat a parlar del contracte social; qüestió contractual entesa com el govern mínim suficient per garantir la llei i l’ordre (conceptes, aquests dos, presents per exemple a tota l’obra de Ralf Dahrendorf). La ciutadania i el Dret són inseparables.

La ciutadania i la civilitat

Els conceptes acadèmics de ciutadania la descriuen, tal com dèiem, com els drets i obligacions associats a la capacitat de ser membre d’una unitat social i, de manera especial, a la nacionalitat.

Tot i així, la majoria de pensadors admeten que la ciutadania no és només un estatus legal, sinó que inclou també les afirmacions identitàries, és a dir, una expressió de la pròpia pertinença a una comunitat política. Cal no confondre els conceptes de nacionalitat, entesa com a submissió d’una persona a una determinada estructura territorial de govern, i la ciutadania entesa com a qualitat que adquireix qui, tenint una nacionalitat i acomplint els requisits legals establerts, assoleix l’exercici dels seus drets i deures polítics.

Un altre element configurador de la ciutadania moderna passa per l’exigència de la transparència del poder i el desenvolupament del control que en poden fer els ciutadans. Segons Daniel Bell (Las contradicciones culturales del capitalismo), les societats postcapitalistes necessiten dosis més grans de civilitat, de disponibilitat dels ciutadans a comprometre’s amb els afers públics. Per a T. H. Marshall l’individu només se sent membre de la comunitat si li són respectats els drets civils, polítics i socials, en cas contrari es considera un marginat. I per a John Rawls la fórmula per aconseguir-ho passa per la noció de justícia distributiva: reforçar l’acord ciutadà entorn de la noció de justícia, amb la finalitat de fomentar el sentit de pertinença a la comunitat i l’afany per participar d’aquesta.

L’esforç pel multiculturalisme

Per a Will Kymlicka, amb el final del segle XX s’ha vist com pràcticament tots els països han esdevingut més poliètnics (“l’era de les migracions”), però també a tot el món és cada cop més gran el nombre de grups que es mobilitzen i afirmen la seva identitat (“l’era del nacionalisme”). Paral·lelament, la globalització va acabant amb el mite dels estats culturalment homogenis. És plausible la construcció d’identitats nacionals dins el marc de la cultura global? Quin pot ser el perfil de ciutadania que pot expressar aquest nou tipus d’identitat? Crec que es tracta de descobrir les possibilitats emancipadores d’aquests nous processos (la cohesió social, per exemple, com a vehicle identitari), en comptes de seguir adormits en els llorers de les belles utopies de l’esquerra.

Per a Sami Naïr, l’objectiu del nou segle ja no serà la transformació de les relacions socials; l’autorevolució del capitalisme sota la forma de la mundialització liberal, ens durà, d’ara endavant a preguntar-nos “Qui sóc?”, i no “Què podem fer pel futur?”. Per Naïr, res no és pitjor per a l’individu que la seva assignació unilateral com a conseqüència del seu lloc de residència o de la “seva pertinença” ètnica o confessional. La idea d’una societat íntegrament multicultural és una ingenuïtat. Sabem que en la realitat social i històrica, les cultures també són relacions de força, i per regla general, la diversitat aparent d’identitats ha amagat la dominació d’unes sobre les altres. Tornem, doncs, a la qüestió de les desigualtats humanes: els interessos i les motivacions de la gent difereixen, i el marc social, en organitzar aquestes diferències seguint patrons que comporten un element de dominació. Com diria Dahrendorf, “allà on existeix la societat existeix el poder”.

El fet que els conflictes d’interessos en una societat siguin inevitables, fa necessari un conjunt de principis que serveixi com a pauta per resoldre’ls.

Riquesa poliidentitària i universalitat

Davant l’existència de diferents comunitats culturals, cal plantejar-se com podria transformar-se l’inicial “contracte de dominació” en “contracte d’associació”; de quina manera el poder i les desigualtats es poden convertir en avantatges, en termes de llibertat.

Són imprescindibles en aquest punt el consens i la idea d’universalitat, que inclouen el respecte de l’altre, del diferent (que com explica Naïr, no s’ha de confondre amb la “por a l’estrany”, disfressada de respecte a la diferència), per aconseguir l’autorealització.

La política del reconeixement

La construcció d’una democràcia liberal multicultural no és exempta, però, de debats ètics, que caldrà encetar.

Cal enfortir el sentit de la ciutadania per tal de formular propostes ètiques de govern orientades a la generació d’una identitat ciutadana capaç de donar a tots i cadascun dels ciutadans i ciutadanes un sentit de pertinença a la comunitat multicultural justa.

I això té, en definitiva, el mateix sentit que tenien els darrers paràgrafs del Programa Federal de 1894, de Francesc Pi i Margall: “Queremos en el orden internacional: El apoyo y el estímulo de cuanto pueda agrandar en el hombre la idea de Patria y hacer que la humanidad constituya un todo orgánico”.

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn0