A l’Informe de Girona: Cinquanta propostes sobre immigració, no hi trobem cap definició precisa sobre el tema d’integració. Ara bé, l’apartat dedicat a aquest tema està organitzat en tres subapartats: treball, societat i formació. D’aquí en podem deduir el fet que la integració està considerada essencialment com a no exclusió en la societat. S’entendria com el fet d’accedir a una feina, als diversos serveis i infrastructures socials i a la formació i educació.1

Partint de la definició d’integració donada anteriorment i en oposició a la idea d’assimilació que implicaria que una persona immigrada està plenament integrada en la societat majoritària, quan ha renunciat a les seves particularitats culturals, ens centrarem en el tercer dels apartats que esmenta l’Informe de Girona, per tal de fer algunes reflexions sobre educació intercultural, des de la nostra perspectiva de mestres.

Cal tenir en compte, en primer lloc, la influència que té la societat en l’educació. En l’actualitat, la societat occidental demana una escola que eduqui els seus alumnes en els valors democràtics. El concepte d’escola democràtica o, més ben dit, escola per a la democràcia, fa pensar en una escola potenciadora de valors com la cooperació i la solidaritat, valors que donen igualtat d’oportunitats a tots els seus alumnes. Però, aquest plantejament – a tots els alumnes el mateix tracte, les mateixes propostes pedagògiques no condueix pas a una educació de qualitat; és un plantejament erroni basat en la idea que tots els nens i les nenes parteixen del mateix punt, com si tots i totes visquessin en el mateix context i responguessin als estímuls de la mateixa manera.

Una pedagogia que atengui a la diversitat, en canvi, ha de partir del fet incontrovertible que tot discurs sobre qüestions humanes duu connotacions morals i, en aquest sentit, l’escola ha de fer explícits els seus propis valors, prendre determinades opcions i descartar-ne d’altres. Es fa necessari un replantejament de l’organització del Centre i de les estratègies pedagògiques a utilitzar, de manera que la institució s’adeqüi a les necessitats del seu alumnat.

Una educació en la diversitat no defuig el conflicte que creen les diferències, sinó que l’aprofita i fa de la seva resolució un procés educatiu, on tothom, des de la pròpia identitat, aporta la seva visió amb la finalitat comuna de trobar una solució compartida i enriquidora. I com que, moltes vegades no és possible arribar a una solució, aquesta educació ha de fer-nos capaços de conviure respectant l’altre.

En aquest procés de coneixement i intercanvi, l’aprenentatge de la llengua d’acollida possibilita i afavoreix la interacció alumne- alumne, alumne-adult, i, en la mesura que va millorant la competència lingüística de l’alumne, va augmentant, també, la seva competència social i viceversa.

Volem insistir, també, en el paper de la societat ja que, és sabut, que l’educació no és pas, únicament, tasca de l’escola. La societat, més o menys explícitament, va formant opinions generadores d’actituds a favor o en contra de les diferències i, aquestes actituds, probablement tindran, en un futur proper, conseqüències negatives ( marginació, exclusió cultural, racisme ) o podrien tenir conseqüències positives (integració i participació de la societat). És un plantejament que cal fer-lo a nivell social si es pretén que la pluriculturalitat sigui considerada com un valor enriquidor. Només d’aquesta manera podrem aspirar a una veritable igualtat d’oportunitats per als nostres infants.

L’escola, doncs, hauria de considerar l’educació com una lluita contra l’alienació i a favor del creixement personal. Per això es fa necessari la formació de valors des de les primeres edats: cal que els infants visquin les diferències com a cosa habitual i que s’adonin, molt aviat, que les persones tenim moltes més “igualtats” que “diferències”. D’altra banda, com ja hem dit anteriorment, es fa necessari no evitar el conflicte generat per les diferències, ja que aquest forma part de la vida i és a partir d’aquests conflictes que podrem fer intervencions significatives que ens permetran educar en i des de la diferència.

Es fa imprescindible, però, un compromís social de “l’educador”. Compromís que no només es mostri en bonics discursos teòrics, sinó que formi part de la pràctica quotidiana. Això vol dir, d’una banda, saber escoltar i saber abandonar actituds etnocèntriques, arrogants i prepotents que tots, una vegada o altra, tenim i, de l’altra, disposar de propostes, científicament fonamentades, que possibilitin la seva tasca diària. En parlar de la tasca diària de l’educador ens introduïm en l’àmbit pedagògic i aquí caldria fer referència a la formació dels mestres i professors -les despeses d’aquesta formació haurien d’ésser assumides pel Departament d’Ensenyament i no, com massa sovint passa, pels ensenyants-, a l’ajustament de metodologies i a l’organització i agrupació de l’alumnat.

Hauríem de tenir en compte que quan es tracta d’incorporar, als centres, alumnes procedents d’altres cultures, es fa necessari qüestionar-se altres aspectes a més dels estrictament lingüístics:

– cal que l’equip pedagògic es sensibilitzi i es formi, per tal que la interacció esdevingui una eina vàlida que possibiliti l’educació intercultural.

– es fa imprescindible preguntar-se quin lloc ocupa l’escola en la jerarquia de valors de la cultura d’origen de l’alumne/a, i quines pautes culturals poden regir el seu comportament dins la institució escolar.

Així, doncs, la sensibilització i formació dels mestres haurien d’ésser prioritàries, ja que moltes vegades el desconeixement cultural mutu pot fer que alguns comportaments es malinterpretin.

Respecte als ajustaments metodològics i organitzatius, hauríem de tendir a utilitzar estratègies organitzatives a nivell d’aula i d’escola que permetin el màxim de flexibilització, per tal de disposar d’una gamma variada de respostes a les necessitats creades per la incorporació continuada de nous alumnes als centres.

A més d’aquestes actuacions d’àmbit pedagògic, l’escola hauria de coordinar-se amb els Serveis Socials amb la finalitat de preveure i planificar actuacions en l’àmbit social que afavoreixin i possibilitin les relacions amb els pares, sovint un xic dificultoses a causa dels seus llargs horaris de treball, del poc hàbit d’entrevistar-se amb els mestres, de les dificultats de l’idioma… I en aquest punt hem de fer referència, una altra vegada, a la necessitat d’una major implicació per part de les administracions que haurien de facilitar intèrprets, mediadors culturals… i aplicar polítiques educatives més valentes que ajudessin a superar les barreres culturals i lingüístiques, de manera que l’educació ultrapassi les parets de les escoles i la realitat de fora i pugui entrar amb més facilitat.

Voldríem acabar dient que ens adonem que aquestes reflexions no són més que una aproximació superficial a una realitat molt complexa i que per aquest motiu més que donar respostes el que fem és generar més preguntes. Però possiblement en el camí de recerca de respostes a les nostres preguntes arribem a crear espais de proximitat humana que ens facin conscients que, com diu Raimon Panikkar, els homes podem ensenyar poc als altres, però podem aprendre molt dels altres.

1. Extret de les consideracions elaborades per Agustí Nicolau Coll (Centre per a la Innovació/EcoConcern) en base a la lectura de l’Informe de Girona. Cinquanta propostes sobre immigració, Centre Unesco de Catalunya 1992