Cròniques des del Foro. Què se’n va fer de la movida

Curiós nom aquest de Foro. Vaig saber de quin lloc es tractava quan fa gairebé vint anys (flor de joventut) vaig passar una temporada a Galícia becat pel govern i complint amb “aquella” obligació envers l’Estat que no vull ni recordar. Em va sorprendre el nom que donaven a Madrid. I encara que al principi vaig pensar que era cosa d’uns quants, aviat em vaig convèncer que era un nom generalitzat: Madrid era el Foro, i els que no eren de Madrid l’anomenaven d’aquesta manera. Els únics que no sabíem que es deia així érem els forenys.

Eren temps de creativitat, de crítica als estereotips, de tolerància que, sumats a la resta d’ingredients com entusiasme, iniciativa i col·laboració, van donar lloc al naixement de la Movida, que no era, ni molt menys, el muntatge oportunista de màrketing cultural que després es va vendre a tota Espanya. Eren temps en què les persones amb inquietuds socials (aleshores les més nombroses) començaven a exercitar-se en la pràctica de la democràcia i de la llibertat, del dret a equivocar-se i a progressar per si mateixos. Els inicis de La Movida van suposar també una alternativa al desencant, després de les desmobilitzacions i neteges ideològiques que es van produir en els diferents moviments socials i es generà de manera natural i quasi espontània en els barris de Madrid. Hi havia de tot. Indubtablement, Madrid era el Foro. Quins temps aquells!

Els resultats de la Movida els vam conèixer durant els primers anys vuitanta. En aquell temps l’Ajuntament de Madrid, governat en coalició d’esquerres i amb Don Enrique Tierno Galván com a alcalde, donava suport decididament a La Movida. En determinats cercles de joves progressistes de Madrid es formava la falsa idea que Tierno Galván podia ser el gran impulsor de polítiques de joventut a la Capital. Trista il·lusió. En aquells anys, es produí una espècie de matrimoni de conveniència entre els impulsors i promotors culturals de La Movida i els poders públics. Com en tots els matrimonis de conveniència, l’oportunisme era el pa de cada dia (“tu em dones look jo et dono cuartelillo”), i l’estratègia bàsica (“ells no han fet res, per tant amb res que fem ja fem més que ells”) funcionà durant un cert temps. Això es va fer més notori en els primers anys de poder absolut dels socialistes, amb alguns vestigis de política coherent en llocs molt localitzats. En la resta, la falta de projectes, idees o iniciatives respectuoses amb el que quedava dels moviments socials supervivents de la transició era la tendència generalitzada. La Movida, en definitiva no fou ni més ni menys que l’intent de diversos estaments d’apropiar-se de quelcom que no era res: només un bluf amb aires de postmodernitat, concepte que aleshores s’estilava massa.

La llegenda de Madrid com a ciutat d’esquerres, forjada en temps de la República i la Guerra Civil, i refermada posteriorment en les primeres eleccions municipals democràtiques constitucionals, s’ha anat desdibuixant en els últims quinze anys, fins a arribar al moment actual, en el qual el PP executa el tercer període a l’Ajuntament i el segon al govern autònom. Per a bona part de la ciutadania d’aquest país, actualment la capital es més aviat de dretes. Per a molts madrilenys també ho sembla (fins i tot he de confessar que també pateixo aquesta visió amb relativa freqüència). Què ha canviat a Madrid des d’aleshores?

Hi ha moltes possibles causes que ens podrien ajudar a entendre aquesta transformació, i els gabinets de savis dels partits polítics elucubren explicacions de solvència molt variada. Per a qui subscriu això podrien resumir-se algunes causes en la tan suada crisi de les ideologies; en l’excusa de la crisi i/o fallida de l’Estat de benestar; en l’aburgesament i l’actitud timorata com a fórmula de gestió social, deixant la transformació d’estructures per a moments de més gran urgència electoral (l’important és ser bons gestors); en l’enèsim desencant producte de la borratxera de poder socialista; o en l’ús conjuntural del teixit associatiu o ciutadà com a fregalls d’usar i tirar, amb una alarmant falta de respecte, de tàctica i d’estratègia més que evidents. En fi: tot un desfet de capacitats! I llavors van arribar els animadors culturals: l’hòstia, tu!

Algunes de les causes esmentades les haureu conegut a Catalunya, però d’altres són pròpies del que, en paraules del nostre il·lustre regidor Don José María Alvarez del Manzano, constitueix “esa entrañable idiosincrasia de los madrileños” (sic). Madrid és una ciutat que envelleix progressivament, i de la qual en els últims quinze anys han marxat més de 250.000 joves incapaços de finançar-se un pis a la capital, la qual està sotmesa al remolí de l’especulació immobiliària. La “Derechona” acusava els socialistes en el poder de fomentar l’especulació; avui, centristes de bé, parlen de lliure mercat.

Tinc l’estranya sensació que hi ha molta gent que està atenta al que passa al Foro. És natural. Estant tan a prop com estem de Palau seria normal que fóssim els primers a saber-ho tot; és més: segur que cada madrileny ha de participar o tenir coneixement de qualsevol cosa que pugui interessar a qualsevol ciutadà d’aquest gresol de cultures que és Espanya. Res més lluny de la realitat. El desinterès dels madrilenys en general és aclaparador. Al menys a Catalunya teniu el tema de la identitat cultural. Mentrestant, Madrid és una ciutat que porta uns quants anys sumida en un procés d’anomia col·lectiva de mida familiar on el desinterès per la cosa pública sembla que és la tònica generalitzada, i la resposta dels ciutadans és la indiferència: “¡todos van a lo mismo! ¡Fíjate en los socialistas: cien años de honradez hasta que pillaron cacho! Por lo menos estos tienen empresas y no necesitan(?) el mangoneo.”

Així ens trobem amb privatitzacions tipus Telefónica; com el cas de l’empresa funerària o el projecte de prolongació del passeig de la Castellana a càrrec d’un consorci amb representació de les tres administracions però sense presència de cap partit de l’oposició per intentar fiscalitzar mínimament l’assumpte, que mourà cents de mils de milions de pessetes.

Un altre assumpte que em va semblar que feia pudor de socarrim va ser el del regidor Angel Matanzo, encarregat de mercats, a qui casualment tocà la loteria diverses vegades. Ara està feliçment retirat amb algunes desenes de milions a la butxaca, que dubto que provinguin purament de l’atzar. Per descomptat, el paio s’ho va currar. Bé, dirà el lector/a, coses així passen a tot arreu. En fi, resignació! Cal reconèixer que aquests senyors del neocentrisme, per anomenar d’alguna manera aquest “viratge al centre” de la dreta -o de l’esquerra que a vegades són semblants- s’ho han treballat.

Però entre totes aquestes coses, què va passar amb La Movida? Va sucumbir, devorada per oportunistes, polítics, gestors culturals i tòpics. Políticament no interessa a l’actual administració, que progressivament ha anat disminuint les ajudes a activitats culturals fins a la mínima expressió. L’argument de base ha estat, un cop més, que això són coses de la iniciativa empresarial i el lliure mercat. No podia ser menys. Els gestors culturals, avui s’han abocat a l’organització de cursos de cuina, ioga o macramé i no contemplen en els seus plans de treball el foment de les noves cultures. Els protagonistes anteriorment tan preocupats, però avui més que col·locats, copen els escassos cercles culturals (“ja no fa falta moure tant les coses”).

Com a exemple de tòpic no puc deixar de mencionar a l’exjutgessa i actual regidora, senyora Tardón, que a més de reivindicar augments de sou per al seu càrrec (no sé si buscant una homologació salarial de regidors i jutges), s’ha despenjat fa algunes setmanes amb unes declaracions en què, en poques paraules, diu que el problema de la joventut amb la beguda no és ni més ni menys que un dels últims flagells -per dir-ho així- de “los desmanes producto de La Movida”. Tot un exemple d’amplitud, objectivitat i precisió en l’anàlisi social i cultural el d’aquesta bona dona.

És fàcil carregar sobre els morts. Creuen que La Movida és morta. El que no és mort, encara que intenten emmanillar-lo, emmordassar-lo, o mitigar-lo, és el moviment. I a Madrid, al Foro, malgrat tot i malgrat tothom, alguna cosa es mou.

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn0