Massa embolicat

Tant una àmfora com un tetra brik són envasos per contenir i transportar aliments. Els envasos han de preservar i garantir la qualitat de l’aliment o producte que continguin. Els envasos i embalatges en aquests darrers lustres han estat claus per evitar malalties infeccioses transmeses pels aliments en mal estat. Aquesta garantia sanitària és la clau a l’hora d’avaluar el servei o bé la superfluïtat d’un envàs o embalatge.

La coincidència ambiental entre la terra cuita de l’àmfora i la bossa multicapa de paper-plàstic-alumini del tetra brik és la possibilitat de reutilitzar els materials en ambdós casos si hi apliquem energia. L’espectacular increment dels envasos i embalatges fa imprescindible que s’hagin de reciclar o reutilitzar. Per això són imports els anomenats envasos retornables. Equivocadament, el concepte de retornable s’ha fet sinònim de reemplenable. Així, doncs, una qüestió és que l’usuari en sigui responsable (de la mateixa manera que és el darrer graó del consum) i es converteixi en el primer a facilitar el seu retorn per ser reusat. L’altra és que un mateix envàs el retornem perquè s’ompli novament amb el contingut. En aquest cas cal rentar-lo i higienitzar-lo processos que també consumeixen energia i recursos.

És aleshores que comença una primera polèmica, la despesa ambiental és més gran per reutilitzar-lo o bé per reemplenar-lo? La qüestió no és senzilla perquè depèn de la naturalesa del contingut. Un producte alcohòlic es neteja amb aigua, però la llet necessita de desengreixants. Les aigües residuals cal depurar-les. Convertir un envàs de vidre, llauna, plàstic o multicapa en primera matèria per tornar a ser envàs requereix sempre una aportació d’energia. És a dir que la diferència entre la lletera tradicional i una ampolla de vidre és que mentre una amb prou feines suposa una mínima despesa energètica i té una llarga durada, l’altra és tot el contrari. Ara bé, amb la lletera tradicional hi ha la possibilitat de contaminar-se biològicament i causar un greu perjudici a la salut, mentre que amb l’ampolla de vidre acabada de fer o esterilitzada o bé envasada al buit la probabilitat és despreciable.

El progrés de la humanitat es basa en el consum d’energia. La clau és usar l’energia de la forma més eficient i minimitzant-ne la despesa. La reutilització i el reciclatge d’envasos és la clau per satisfer aquesta condició d’eficiència. El problema és que amb l’actual sistema de consum es garanteix que els envasos arribin a l’usuari, però, en canvi no es propicia que retornin al seu origen. A nivell europeu s’han assajat diversos sistemes. Tots ells són un fracàs o tenen un èxit moderat. La raó és que no hi ha cap element econòmic coercitiu. Sigui com vulgui, tanmateix tenim el deure d’acomplir amb la Llei 11/97 d’envasos per la qual abans del 30 de juny del 2001 hauríem de reciclar entre el 25 % i el 45 % del pes dels materials envasats i reduir en un 10 % els residus corresponents a l’envasat.

La solució del dipòsit monetari

Si al supermercat tornem el carretó al seu lloc és perquè deixem un dipòsit de 20 durets que, lògicament, volem recuperar. Si per cada llauna, ampolla de vidre o de plàstic, o tetra brik hi hagués un dipòsit de 20 durets, no en llençaríem cap i els retornaríem tots. Però, és clar, és més barat que com passa amb l’actual sistema del Punt verd ens cobrin una pesseta més per envàs i amb aquests diners es faci el que es pugui per recuperar-ne uns quants en una planta de triatge. Un autèntic engany i estafa.

No és fàcil donar consignes respecte al tema dels envasos i embalatges sense caure en posicions fonamentalistes. D’entrada podria semblar millor comprar la caixa de cerveses de vidre reemplenables que no pas amb llauna. Però, dues caixes de vidre pesen i hom necessita un vehicle per transportar-les. Les mateixes 48 llaunes es poden portar amb el carretó i pel mateix esforç energètic transportar-ne tres vegades més. Cal, doncs, valorar les possibilitats de cadascú i l’única regla essencial seria: garantitzeu que els materials dels envasos no es llencin sinó que es puguin reutilitzar.

En canvi, seguint aquesta mateixa regla és evident que cal lluitar contra l’abús de les bosses de plàstic per embolicar o les safates d’EPS quan és absurd com és en el cas de moltes verdures (xampinyons, fruita, etc.). Tanmateix, una vegada més tant les bosses de plàstic com les safates d’EPS podrien ser reutilitzables si les recollíssim.

Actuar positivament

Finalment, arribem a algunes qüestions bàsiques: quina obligació tenim de facilitar que es puguin recuperar els envasos si ja pensem que ho paguem amb escreix (Punt verd, taxa d’escombraries, etc.)? o bé, quina responsabilitat hi tenen els fabricants atès que els consumidors anem a remolc seu? Les respostes no són senzilles, però es simplifica si estem convençuts de la necessitat de no malversar recursos naturals. Així que hi ha la possibilitat de boicotejar determinats productes perquè van sobreenvasats o perquè hi ha una alternativa menys lesiva per al medi ambient (cas del plàstic PVC respecte al PET). Però, la clau està en el compromís públic de fer deixalleries de barri a fi de fer viable l’esforç ciutadà de recuperar tots els envasos i embalatges.

Potser la comoditat de determinats envasos o les garanties que ens ofereixen de tipus sanitari són prou importants com per obligar-nos a aquest esforç. En les qüestions ambientals la clau és retardar al màxim que s’arribi al residu final. Avui, molts dels envasos i embalatges són efímers i esdevenen residus essent en realitat primeres matèries aprofitables. Que una llauna o un tetra brik tinguin una vida més llarga com a primeres materies és un compromís socio-polític de totes les parts. La resta són consignes de catecisme, quelcom que els laics, sortosament, no tenim.

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn0