L’escola fonamentalista

L’educació controlada per l’escola és el mètode que els estats moderns han dissenyat per a la reproducció social i finalment de si mateixos.

El producte exclusiu de l’escola és el ciutadà. Els valors directors poden ser molt diversos, però l’objectiu únic és que siguin millors que els seus avantpassats, perquè seran l’home nou superior al vell i caduc.

El projecte de l’home nou, comú a tots els grans moviments filosòfics i polítics des del segle XIX, comparteix que l’ésser a crear ha de ser homogeni (ja que prové d’un model únic), i això el farà millor i doncs superior a l’home divers, hereu d’un passat descontrolat.

És el projecte social central de la pedagògica. Els components són considerar que l’home ho és, perquè hi ha una continuïtat en la memòria i una coherència en les accions (d’aquí l’horror davant la bogeria), i que en transferir aquests continguts al grup, es generen els rols socials que són el constructe cultural resultant de l’acció de l’individu. Si canviem, doncs la memòria de l’individu a través de l’educació, canviarem els rols socials i finalment la societat.

Aquest discurs amaga una trampa lògica amb dos aspectes diferents. El primer és que en definir quina és la norma a la qual s’ha d’assemblar l’home nou, lògicament cal decidir què fer amb els que en queden fora o fracassen. Perquè no podem acceptar que senzillament han adoptat estratègies culturals d’adaptació alternatives al model cultural que hem construït. El segon és considerar que l’home és un fet unificat, quan com ha demostrat Mary Douglas això no és una descripció de les persones, sinó un discurs cultural sobre les persones, que conté categories culturals arbitràries (que no estan basades en fets contrastables), que interactuen en la societat. Arribats aquí comprovarem que tot intent de variar la norma vers valors progressistes, xoca amb l’evidència que tal i com va demostrar Michel Foucault, la norma ja està decidida en el moment mateix de crear la institució que l’ha de transmetre, independentment dels continguts i valors que hi vulguem articular.

En el cas de l’escola, la norma fundacional heretada de la Il·lustració és que la persona progressa (és millor) en la mesura en què milloren els seus coneixements (ciència). En aquests hi ha veritats i falsedats, i és el mestre que sap què és vertader i què és fals. L’aprenentatge és, doncs, un fet jeràrquic, on el mestre controla contínuament la informació que pensa subministrar als seus alumnes, perquè és la font del seu poder. Poder contestat avui per fonts alternatives de veritat com són la televisió, pares molt més ben formats o el mateix Internet.

Cal tenir en compte que el coneixement científic analitza la realitat com un fet lineal on hi ha temes principals i d’altres secundaris, afavoreix el pensament paradigmàtic (a base de models d’interpretació) i margina el narratiu i l’acumulatiu.

Quin sentit té, per exemple, parlar de multiculturalitat en una escola quan estem ensenyant que la realitat és asimètrica i jerarquitzada? El d’etiquetar clarament aquells que són diferents, i passar-los a una categoria secundària on no competeixin amb nosaltres per compartir les nostres expectatives. Explícitament, creem ciutadans catalans, espanyols, turcs, etc. per excloure els no-ciutadans del nostre mercat (laboral, sanitari, assistencial, etc.)

Destruint l’escola hauríem d’obtenir una societat més progressista, oberta i plural. Però com sempre les solucions simples no tenen resultats senzills, si eliminem l’escola, l’individu buscarà un altre referent per construir la seva identitat, i aquest és clarament la família, amb els resultats que podem veure a la majoria de països del tercer món o en el nostre passat, on els interessos de sang i les relacions de parentiu prevalen sobre l’interès comú i el dret general. Arribats en aquest punt, com podem realment reformar l’escola perquè transmeti els valors progressistes? Doncs de cap manera, l’escola és el que és i té la funció que té. L’única manera d’iniciar un canvi real és disminuir i sobretot delimitar el paper de l’escola, tot combinant-ho amb un creixement de la democràcia directa, via el reconeixement del poder i de les competències de les institucions civils. Delimitar buidant-la de tots els continguts adreçats a “etiquetar” ciutadans, cultura popular, història, geografia, han de ser assumides per institucions civils. I aquests futurs ciutadans han d’aprendre a aprendre i a reflexionar sobre la realitat, reconeixent totes les fonts de “veritat” alternatives.

Si un pedagog brasiler ja va demostrar que un adult, en un any, any i mig, pot aprendre a llegir i escriure, queda clar que escolaritzar des dels 3 als 16 anys és excessiu. Cal disminuir el paper de l’escola i reintroduir els coneixements utilitaris, la lectura, l’escriptura, l’aritmètica, la recerca real sobre la naturalesa, la neteja, l’ordre, i que aquests siguin selectius. Els alumnes, els seus pares i sobretot els mestres han de saber que l’escola és difícil, que estudiar és dur, però que ho és molt menys que la vida mateixa. I finalment s’ha de reduir l’escolarització a catorze o menys anys, reconeixent el que les altres cultures ja fan, que quan un ésser és pot reproduir ja és un adult, perquè el que fa no és un joc i les conseqüències tampoc ho són. La resta ha de ser formació professional o tècnica per a la vida, el treball i la independència.

Potser els nostres descendents seran menys cultes (ho dubto), o llegiran menys (no serà per això), però estic segur que seran més autònoms, més crítics i en el fons més lliures.

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn0