L’autogestió de la societat enfront de l’Estat de benestar

L’Estat de benestar que s’implantà en els països capitalistes del centre del sistema -EUA, Europa occidental i Japó- a partir de l’acabament de la Segona Guerra Mundial va ser fruit d’una banda de l’elevat nivell de combativitat i organització que el moviment obrer havia mostrat en les seves lluites i d’altra banda del pacte o contracte a què va arribar el bloc dominant financer-monopolista amb les organitzacions polítiques i sindicals socialdemòcrates, pel qual aquestes es comprometien a aconseguir la neutralització-domesticació de les lluites dels treballadors i a col·laborar en l’estabilitat i el manteniment del model d’explotació establert i, a canvi, l’esmentat bloc a través de l’Estat, es comprometia que tots els ciutadans tinguessin cobertes una sèrie de necessitats bàsiques, establint uns nivells mínims d’ingressos pel seu treball -el salari mínim-, els subsidis d’atur, de malaltia, de jubilació, l’assistència mèdico-sanitària gratuïta, l’escolarització pública i obligatòria, els serveis de beneficència i assistència generals, etc.

A partir de mitjan de la dècada dels setanta, el capital financer-especulatiu i les grans empreses multinacionals van considerar que el model econòmico-social establert després de la guerra estava esgotat i alhora que disposaven de la força suficient per imposar un canvi favorable als seus interessos, donat el nivell de domesticació i supeditació als “valors” capitalistes en què es trobaven els treballadors, fruit en bona part de la influència i control que sobre aquests exercien les organitzacions socialdemòcrates i comunistes “oficials” tot i que, encara que de forma minoritària, començaven a ser qüestionades, tal com posaren de manifest les lluites que es desenvoluparen entre 1968 i 1974 en especial a França i Itàlia. Això representa l’inici de l’ofensiva neoliberal que progressivament ha anat augmentant en extensió i intensitat, en especial a partir de 1991 amb l’esfondrament de la URSS, i que ha portat al debilitament i progressiu desmantellament de l’Estat de benestar.

En l’anomenada Societat de l’Estat de benestar les condicions de vida de què gaudeixen els treballadors i els ciutadans en general són millors de les que havien existit en les societat capitalistes precedents i millors també de les que comporta la realitat a què condueix l’actual dictadura del pensament únic neoliberal, en què l’Estat desregularitza les relacions laborals i disminueix els recursos dedicats a les prestacions socials al mateix temps que incrementa els dedicats a la repressió de la pròpia població -augment de la dotació de la policia i altres cossos repressius, de les instal·lacions carceràries, etc.- tal com està succeint, de forma aguditzada als EUA i també, encara que sense arribar en aquests extrems, en els països de l’Europa occidental.

El retrocés que està experimentant l’Estat de benestar, amb el que això comporta d’empitjorament de les condicions laborals i de disminució de les prestacions socials unit a la perspectiva-amenaça que les coses encara aniran a pitjor, ha portat a gran part de la població al desànim i a la por al futur i a enyorar els temps en què l’Estat de benestar disfrutava de bona salut i semblava que les coses podien anar a millor, a l’inrevés del que succeeix avui.

Però l’enyorança per un temps passat millor que l’actual, no ens pot fer donar per bo l’Estat de benestar ni tampoc pot fer-nos oblidar els greus inconvenients que aquest representa per poder avançar cap una societat més prospera, justa i lliure. Les societats en què s’ha implantat l’Estat de benestar han patit un fort increment de la burocràcia estatal així com del seu poder i intrusisme en tots els aspectes de la vida social, la qual cosa, tenint en compte la pròpia naturalesa de l’Estat, va en contra dels interessos de la societat, dels ciutadans que la componen i de la seva autonomia. L’Estat, creació històrica datable i localitzable: Mesopotàmia, Est i Sud-est asiàtic, l’Amèrica Central precolombina, des del seu naixement fins avui, tot i haver anat variant de formes i maneres d’actuar -més o menys despòtiques- ha mantingut invariable la seva naturalesa, la de ser una estructura o aparell burocràtic, separat de la societat i en una posició de domini respecte a aquesta, a la qual sustrau i roba la seva capacitat política, és a dir la seva capacitat de decidir sobre els afers comuns de la col·lectivitat.

Juntament amb el desconeixement o ocultació de la naturalesa de l’Estat, bona part del que s’anomena esquerra, en particular l’enquadrada en la socialdemocràcia i també, en general, la pertanyent al comunisme estatalista, ha caigut en el miratge o error de creure que una intervenció important de l’Estat en la vida econòmica i social acostuma a comportar en el capitalisme una certa redistribució de la riquesa dels rics cap als pobres. Això, en general, tret d’algun cas o circumstància excepcional en què es poden plantejar certs dubtes, és totalment fals, tal com una simple comprovació de l’origen dels ingressos -qui i en quina proporció paga els diversos impostos i tributs- i el destí de les despeses -aquí cal tenir en compte l’important volum que representen els ajuts i subsidis a les empreses privades, en especial les grans, en fer-se càrrec de les seves pèrdues i deutes (Rumasa, Banesto, Ercros, etc.)- de l’Estat ho posa en evidència. En realitat la redistribució que normalment realitza l’Estat consisteix en el traspàs de riquesa de les classes mitjanes i els treballadors cap als rics, variant això sí la proporció en què ho realitza -més elevada en el model neoliberal que en el de l’Estat de benestar- i en ocasions també des dels primers cap als més pobres i marginats.

L’Estat de benestar, a més, representa i assumeix davant de la població el paper de pare/mare providència, sempre sol·lícit per ajudar a cobrir les necessitats i fins i tot fins a cert punt els capricis dels seus fills, encara que la realitat no sigui exactament aquesta. Això produeix uns efectes psicològico-socials devastadors per a la humanització dels individus a l’estroncar el seu creixement en la llibertat/responsabilitat mantenint-los permanentment en un infantilisme primari i castrant les seves possibilitats de desenvolupament. I quan l’Estat pare/mare providència mor o emmalalteix i deixa de proveir, total o parcialment, del que fins aleshores havien gaudit els seus súbdits infantilitzats, aquests, mancats d’imaginació i d’iniciativa per decidir i actuar en conseqüència, només són capaços que de recórrer al plany i a la queixa. Incapaços d’assumir la seva llibertat/responsabilitat, de lluitar per allò que és seu, que els pertany, es limiten a acceptar passivament el progressiu empitjorament de les seves condicions de vida entre queixes i gemecs tal com actualment es constata.

Cal, sense cap mena de dubte lluitar per defensar i millorar allò aconseguit en etapes anteriors quant a condicions i remuneració del treball, prestacions socials, etc. És de justícia que així sigui, i a més l’actual nivell de desenvolupament econòmic ho permet folgadament. Tan sols s’hi oposa l’extrem, aberrant i suïcida egoisme que mostra l’ínfima minoria dels amos del món que cada dia augmenten el seu poder i riquesa a costa de l’augment de la pobresa, l’embrutiment i el patiment de la immensa majoria de la població. Egoisme que porta indefectiblement al malbaratament dels recursos i de la capacitat productiva de què es disposa i a una àmplia i profunda desestructuració social.

Defensar allò aconseguit i sobretot tractar d’avançar cap a la consecució d’una societat millor, amb més abundància, justícia i llibertat no significa revitalitzar i incrementar l’anomenat Estat de benestar, sinó precisament tot el contrari, la reducció de la presència i el paper de l’Estat. Una reducció no a favor del que és privat, del sector privat, que actua exclusivament en funció de l’obtenció del màxim benefici privat sense tenir en compte les necessitats i el benefici col·lectiu, sinó a favor de la pròpia societat, que autònomament ha de dotar-se d’institucions polítiques pròpies per tal d’establir i sancionar les normes que regulin les relacions entre els seus membres, entre les quals es troben, i com a importants, les que es donen en l’activitat econòmica: decidir a què es dediquen els recursos i la capacitat productiva, establir els mecanismes per aconseguir una retribució justa de l’aportació que cadascú fa a la producció, etc. I és també la societat, per mitjà de les seves organitzacions en els llocs de treball i d’habitatge, la que ha de autogestionar els recursos que hagi decidit dedicar a les necessitats col·lectives d’ensenyament, salut, prestacions econòmiques pels que no estan en condicions de treballar, etc.

La tirania de l’Estat -més o menys dèspota o paternalista- i la tirania privada no són més que dues vessants de la mateixa tirania, la d’una petita minoria -cada cop més reduïda-, constituïda pels amos, que explota i oprimeix la immensa majoria de la població. Dues vessants que en el transcurs del temps s’han combinat de diverses formes i maneres d’acord amb els interessos d’aquesta minoria, l’oposició a la seva tirania amb la qual ha hagut d’enfrontar-se i les circumstàncies del moment. No cal insistir, per ser prou conegut, en el fet que actualment la tirania de la minoria, mancada d’una oposició consistent i incapaç com sempre d’autocontrolar-se, està portant acceleradament cap a la destrucció de l’estructuració social, amb el perill que això representa per a l’home com a ésser social que és, i del medi ambient, amb el conseqüent perill que comporta per a l’espècie humana.

A la tirania de la minoria, en la seva doble vessant, no pot oposar-s’hi més que l’autonomia i l’autogestió de la societat, de la col·lectivitat, per així poder reprendre al seu càrrec la capacitat de decisió col·lectiva que li ha estat arrabassada per l’Estat i el sector privat i poder posar l’activitat econòmica al servei de la societat, del benestar dels homes i les dones de carn i ossos que la componen amb el que implica de llibertat, equitat i respecte de l’equilibri mediambiental.

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn0