Les organitzacions de coordinació associativa

Remenant les herències de la història recent, hom es pregunta on van quedar les voluntats de treball conjunt de l’Assemblea de Catalunya. Sembla que un cop aconseguida la llibertat política que es va poder, una amnistia prou digna i l’Estatut d’Autonomia, ja es va donar tot per acabat. Però com als mapes d’Astèrix, una mirada atenta fa aparèixer en el marc del moviment juvenil una mena de construcció extravagant que diu aplegar de tot i força: el Consell Nacional de la Joventut de Catalunya (CNJC).La veritat és que el CNJC sorprèn pel seu potencial i, paradoxalment, per la forma com ha autolimitat al llarg dels anys la seva capacitat d’acció. Quin altre àmbit ciutadà té en el seu si des de sindicats a organitzacions ecologistes, organitzacions polítiques de tots els colors, escoltes i esplais i empresaris, estudiants i pagesos? La setantena d’organitzacions juvenils del Consell comprenen un ventall ideològic impressionant i proporcionen un marc irrepetible de societat a escala.

El CNJC, però, no és una excepció a nivell internacional. A la majoria de països europeus existeixen plataformes similars, i el Fòrum Europeu de la Joventut mateix -avui presidit per en Pau Solanilla, del CNJC-, amb un centenar d’internacionals juvenils i de consells nacionals de joventut, esdevé el seu referent a nivell continental. De tota manera, la paradoxa catalana és que l’antiguitat del seu consell -aquest 1999 fa vint anys, més tenint en compte que el seu precedent, la Taula de Joves, és del 76- contrasta amb els cíclics alts i baixos que ha tingut, i que han frenat la seva capacitat de dialogar, amb força, amb els poders públics.

Els organismes coordinadors del teixit associatiu són el resultat d’una maduresa política de la ciutadania. I a l’inrevés, la falta de coordinació denota una societat amb manca de cultura democràtica. Per això, hauria de ser un motiu de preocupació les limitacions d’actuació que ha tingut al llarg dels anys el CNJC i la recança amb què les organitzacions més grans s’han mirat, tradicionalment, les plataformes de naturalesa similar.

Ara que el CNJC ja torna a estar en plena forma, s’ha pogut copsar que, en els darrers anys i coincidint amb la crisi del CNJC, molts ajuntaments han aprofitat per acabar amb els consells locals de joventut -“sempre molestos, estridents, amb aquesta manera fora de lloc que té la gent jove de dir les coses”, deurien pensar- i crear un invent estètic i molt més dòcil: els consells municipals de joventut. Uns consells que depenen de l’ajuntament, on les entitats només es reuneixen quan els convoca el regidor o regidora, i que sols debaten els temes que l’administració els posa a l’ordre del dia. Doncs bé, potser ha arribat l’hora de proclamar que aquestes iniciatives són simples aparadors de la incapacitat dels poders públics d’articular espais autònoms que facin participar la ciutadania. Uns poders públics que tutelen l’associacionisme i enfonsen el que és crític són el primer pas per al dèficit de la democràcia.

La manca de tradició democràtica del nostre país promou la capelleta -associacions que principalment vetllen només pels seus interessos corporatius- i la gelosia -preferir no tenir res mentre l’altre tampoc en tingui, que no pas compartir els dos-. Dos elements essencials per enfonsar qualsevol intent de promoure un nou associacionisme i el creixement de l’existent. I justament com la tasca de les plataformes de coordinació és vetllar pels interessos del grup -i, en conseqüència, bandejar la capelleta- i promoure el benefici de tothom -més recursos per a més entitats-, el seu treball passa necessàriament, en un moment o un altre, per enfrontar-se a dinàmiques endogàmiques i privilegiades i promoure relacions transparents amb l’administració pública.

Fa tres anys, els presidents de les federacions catalanes d’ONG pels Drets Humans (Angelina Hurios) i per al Desenvolupament (Rafael Grasa) i de la Federació d’Organitzacions Catalanes Internacionalment Reconegudes (Fèlix Martí) es van reunir per buscar vies de coordinació de les accions que duien a terme les tres plataformes. D’aquella trobada en va sortir el projecte del que avui és la Taula de Federacions d’ONG de Catalunya, que aplega els presidents de vuit organismes de coordinació: a banda dels tres esmentats, també la Federació Catalana d’ONG per la Pau, la Federació Catalana de Voluntariat Social, la Coordinadora Catalana de Fundacions, el Comitè Olímpic de Catalunya i el Consell Nacional de la Joventut de Catalunya.

Evidentment, la dinàmica de la Taula és encara fràgil, però respon a la lògica de promoure interrelacions entre el teixit associatiu de participació. La Taula busca, en definitiva, enfortir la democràcia i promoure una ciutadania conscient, crítica i activa. I també és important no oblidar que la capacitat d’enfortir el treball de la taula també passa perquè les federacions i coordinadores que en formen part siguin encara més participatives. Però en definitiva, l’esforç d’aquest treball conjunt té sentit en tant que desemmascara els lobbies corporatius d’associacions que es fan passar per representants d'”amplis sectors” quan en realitat, fruit del seu joc d’interessos, no representen ningú més que a si mateixos. Esport força concorregut, al nostre país, aquest de disfressar-se d’organització oberta de coordinació quan s’és un lobby corporatiu!

Les organitzacions de coordinació associativa són, per definició, molestes i conflictives. Conflictives perquè vetllen -o haurien de vetllar- pel conjunt d’entitats que en formen part, i per tant busquen un equilibri entre els interessos de les grans i els de les petites, tenint com a direcció última enfortir i fer créixer l’associacionisme. I molestes perquè també han de conduir les sinergies d’actuació social de les entitats que en formen part; i als poders públics, poc acostumats a dialogar amb la ciutadania, no els fa gràcia que un col·lectiu nombrós els dugui la contrària.

Però justament per això, són del tot necessàries. Perquè són l’antídot d’un associacionisme adormit, perquè uneixen forces, perquè promouen el pluralisme, el coneixement de l’altre i el treball conjunt, i perquè són una peça clau per a una democràcia que vulgui anar més enllà de les urnes cada quatre anys.

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on Twitter0Share on LinkedIn0