Joves i treball: de víctimes a protagonistes

Les dues darreres vagues generals, les dues viscudes en democràcia, han tingut com a temes centrals els problemes laborals de la joventut: el “Pla d’Ocupació juvenil” el 1988 i “els contractes escombraria” el 1994. Tot i així factors lligats a la realitat laboral juvenil (precarietat, atur, temporalitat…), i les transformacions i convulsions del món del treball, i la lenta adaptació de les estructures sindicals a aquestes realitats laborals dels joves, dificulten la trobada. Avui però, tenim obert el procés de canvi, posant l’accent en la creació d’espais de participació dels joves en el sindicalisme.A Catalunya entre els dos sindicats majoritaris, la UGT de Catalunya i la CONC hi ha 28.271 joves de menys de 30 anys amb afiliació sindical. Comparem percentualment el nombre de joves associats, els sindicats són de les associacions catalanes on n’hi ha més. L’AVALOT (Joves de la UGT de Catalunya) és una primera i recent experiència a Catalunya i a tot l’estat d’associacionisme sindical estrictament juvenil que agrupa a més de 13.000 joves. És un model que comença a implantar-se als països del sud d’Europa. L’Avalot és per tant una de les associacions juvenils importants en nombre de membres. Ara bé, i continuant amb les comparacions, la taxa d’afiliació sindical i juvenil a Catalunya es troba a la cua d’Europa. Per darrera sols hi trobem la resta de l’Estat espanyol i l’Estat francès. A Catalunya la població activa juvenil era el 1996 de 839.471 joves treballadors, segons dades del cens, i amb tendència a la baixa ja que al llarg dels anys noranta s’han perdut 10 punts d’ocupació juvenil. Per tant l’afiliació sindical del jovent seria aproximadament del 3’5% de la totalitat de la població activa juvenil (comptant els joves ocupats, els que diuen estar en atur i els que cerquen la primera feina). Això ens situa molt lluny del 70% d’afiliació juvenil de Dinamarca i molt per sota del 10% de Grècia i Itàlia. A més, un estudi recent, La participació dels joves a Catalunya de la Fundació Ferrer i Guàrdia (1999), analitza la participació dels afiliats i afiliades joves en les estructures dels sindicats i en la representació en l’empresa, i sense estar molt per sota del nivell d’afiliació juvenil, és clar que l’acció sindical no la protagonitzen els joves.

Cal en primer lloc observar quines són les causes de la baixa afiliació sindical dels joves a Catalunya. Es poden sintetitzar en les següents:

a) Una incorporació cada cop més tardana en el món del treball. Això ve produït per l’allargament del període de formació, fet positiu en principi per la bona qualificació dels treballadors, però que va lligat també a les dificultats d’inserció laboral, de trobar una primera feina amb dignitat, i a l’allunyament, i fallida, de la proposta educativa de les necessitats del món laboral.

b) La pèrdua d’ocupació juvenil els darrers anys. Del 1990 al 1998, a Catalunya, la taxa de joves entre 16 i 29 anys que treballen ha passat del 51% al 41%, produint-se una pèrdua de més de 10 punts.

c) L’augment de la precarietat i la temporalitat en el treball juvenil, amb uns importants i força desconeguts i analitzats espais de desregularització i economia informal (treball sense contracte, feines ja no temporals sinó esporàdiques). També cal tenir en compte, en aquest sentit, el fort augment -una crescuda del 400%- entre el 1996 i 1998 de les ETT (empreses de treball temporal) on la major part d’aquesta modalitat de pseudo-contractació és juvenil.

d) La importància del treball juvenil en la petita i mitjana empresa i l’augment d’aquestes en el conjunt de l’economia catalana, àmbits on l’organització dels treballadors és més dificultosa.

e) La poca adaptació de l’estructura sindical tradicional (per federacions de sector econòmic) a la realitat laboral juvenil. Aquesta és molt flexible i la temporalitat i subocupació (ocupació per sota o gens lligada a la formació i als estudis) fan que un jove no tingui clar a quin sector econòmic pertany. Abans quan s’entrava en una empresa era per a tota la vida, quasi. Avui una persona al llarg de la seva etapa com a jove pot realitzar entre 5 i 10 feines diferents. La inestabilitat laboral esdevé fins i tot un element definitori del ser jove.

A tots aquests elements específics de la realitat laboral juvenil, poc treball i situacions i llocs que dificulten l’afiliació, estructurals en part i endògens del sindicalisme el darrer, cal afegir-hi la legislació sindical de l’Estat espanyol que no incentiva, en general, l’afiliació sindical. Els beneficis de l’acció sindical (negociació, convenis, conquestes socials) afecten, tal i com ha de ser, a tots els treballadors i treballadores, globalment o de cada sector, i provoquen una cultura sindical passiva, més d’esperar a ser servit que no de servir, de què pot fer el sindicat per mi, que no pas d’una organització solidària i responsable des del lloc de treball.

La nostra societat està absolutament convulsada i les transformacions i canvis són molt ràpids i afecten de manera molt important el treball. I sobretot, el paper de cada grup social, els joves, les dones, els més grans de 45 anys… dins i amb relació al treball. La fragmentació i flexibilitat de la producció, els nous hàbits de consum, els canvis tecnològics, la revolució de les comunicacions, el boom de l’oci, la globalització econòmica, la revolució cibernètica, el “teletreball”… El sindicalisme té grans reptes davant seu.

Tot plegat ha transformat també la sociologia del treball: al llarg de l’època industrial, el treball era un element d’identitat de les persones. Avui per al jovent el treball no crea identitat. Aprofitant la reiteració, la identitat dels joves és, en un espectre molt ampli, la no identitat en el treball. Això fa que molt sovint el jove no es vegi no ja com un obrer, sinó que la seva identitat no sigui ni la d’un treballador. Maximitzant, podem afirmar que la mateixa precarietat ha fet perdre al jove la identitat de treballador. Intentar ser assalariat és una part important però canviant, i per tant circumstancial en la seva vida, no l’eix definidor.

A més en el darrer gran període històric, el sindicalisme com a moviment ha hagut de lluitar contra uns valors hegemònics en la joventut que no n’afavorien el creixement. Els anys vuitanta foren els de la postmodernitat, amb una greu crisi del compromís social i de la responsabilitat, la crisi de les grans ideologies transformadores i de canvi social. L’individualisme, la moral de l’èxit, l’hedonisme, el boom de les marques i el consumisme eren el valors dominants del jovent. Els moviments socials juvenils quasi desaparegueren. Els revolucionaris del 68 transformats en els nous gestors, els coneguts yuppies, l’època de dubtes i renúncies, tampoc afavorien el compromís juvenil. Els sindicats ho patiren.

A partir dels anys 89 i 90 apareix amb força la insubmissió com a moviment juvenil; el 93 i 94 foren els de les acampades del 0’7% i l’ “esclat” solidari, i a la segona meitat dels noranta apareix el moviment okupa. Els joves retroben un cert protagonisme social. Aquests moviments que defineixen els moviments juvenils de la dècada dels noranta, recuperen un important esperit crític trencador amb la postmodernitat. Però és un esperit crític substancialment diferent de les velles ideologies que podem englobar en el “postmaterialisme”: no es pretén transformar globalment la societat, han desaparegut els models alternatius, i a més es mostra un allunyament, per diversos motius i maneres, de les realitats materials concretes. D’una banda la solidaritat amb el 3er món no implica ni comporta canvis en la nostra quotidianitat immediata, de l’altra el moviment okupa mostra una certa fractura de la societat amb els joves. Un significatiu segment de la joventut decideix, davant les dificultats d’inserir-se socialment amb normalitat (treball, habitatge…), situar-se al marge de la societat i el seu funcionament. Els podem englobar en l’anomenat “postmaterialisme” com a valor ascendent. Tot això ho explico perquè el sindicalisme casa poc amb això del postmaterialisme. Tot i la voluntat de transformar realitats socials concretes de l’acció sindical, el sindicalisme es caracteritza per la preocupació pel materialisme proper, per les situacions quotidianes en les empreses, la preocupació pel salari, les categories laborals, els horaris, les vacances, les formes de contractació… la quotidianitat material és la nostra principal preocupació. Som del parer que fins a l’estiu del 1997, els joves portàvem una dècada de pèrdues en les batalles laborals. La joventut no té accés a la majoria de conquestes socials històriques, la temporalitat impedeix l’accés a les vacances pagades, els salaris són al llindar de la pobresa, sinó fos per l’ajut i l’habitatge familiar que fa de contenció, per posar alguns exemples. Amb el “pla Jospin-Aubry” al veí Estat francès, els “Acords per a l’estabilitat” del 1998 aquí i els Pactes Locals per a l’Ocupació, els nous jaciments d’ocupació juvenil no guanyem encara, però hem invertit la tendència. Sembla que ja no perdem, si és que podíem perdre alguna cosa més.

Aquest nou context ha reforçat els sindicats i els espais d’interlocució social. La participació ajuda a articular una economia més humanitzada i democràtica. A tot això s’hi ha d’afegir les noves propostes sindicals per a la joventut basades en la participació i en models associatius oberts, tant per als joves amb treball estable, com per a aquells que el tenen precari, estudien i treballen parcialment o en l’economia informal o són a l’atur. Cal continuar potenciant aquests àmbits donant el protagonisme als joves, també en les formes i els continguts de la nova acció sindical. Cal posar fi a la paradoxa que aquells que tenien una posició més dèbil i desfavorida en el món del treball, siguin aquells que es troben menys organitzats. Tenim els elements perquè els joves deixem de ser les víctimes del món del treball, i això passa, quasi per força per ser-ne protagonistes.

ComparteixShare on Facebook0Share on Google+0Tweet about this on TwitterShare on LinkedIn0